Acaramullar, gernació i gallòfol. Paraules d’allò més adients per l’època nadalenca.

En primer lloc avui vull felicitat l’any nou a tothom! Espero que hagueu començat el 2017 amb bon peu i tota l’energia positiva del món.

Després de l’article sobre el Nadal de la setmana passada avui em venia de gust escriure la primera entrada dels propers 365 dies amb tres paraules que poden ser adients per descriure aquestes festes. Els mots en qüestió són acaramullar, gernació i gallòfol.

El verb acaramullar és un sinònim d’acumular, amuntegar o curullar. Al voltant d’aquestes dates, per exemple, hem vist que s’acaramullaven dues coses probablement. Una eren els plats i gots i copes a les taules de les cases on es feien dinars familiars, i l’altra una pila de regals que, per a les famílies adeptes a les tradicions anglo-saxones, devien estar curosament disposats sota l’arbre de Nadal.

A la nostra societat de consum és molt típic acaramullar coses, sovint innecessàries, però que ens provoquen una sensació fugissera de felicitat. Els que més acaramullen són els col·leccionistes que ho tenen per costum. I què fem avui dia de totes aquelles possessions que ens fan nosa per casa? Tenim tres opcions. O les portem al punt verd, o les venem al Wallapop o les regalem mitjançant Freecycle.

Per si de cas no ho sabeu, hi ha una iniciativa pels usuaris de Yahoo que es diu Freecycle, paraula que s’ha format amb els mots “free” i “recycle”, i que permet desprendre’s de coses que no considerem útils i oferir-les al grup donat d’alta al Freecycle. Cada ciutat gran en té el seu propi grup.

La gent ofereix de tot. Des d’objectes decoratius fins a mobles dels que s’han cansat. Dues vegades hi he vist ofertes de cotxes i força sovint d’electrodomèstics. I per a aquells que no van gaire bé de diners, Freecycle, ofereix la possibilitat de “cercar” quelcom que necessitem.

Jo per exemple no sóc gens amant d’acaramullar objectes que no utilitzo i per això considero que Freecycle és una manera sostenible i ecològica de donar una altra vida a les coses tot i fent un favor a algú. Una alternativa molt pràctica perquè la gent et ve a buscar els objectes a casa i econòmicament interessant perquè estalvia calés.

La segona paraula de la que vull parlar avui és gernació. Es servir en el sentit de munió de gent. Dic que és una paraula que podríem haver fet servir aquests dies perquè pels carrers del centre hi havia una gernació de gent fent les darreres compres nadalenques o, com avui, esperant la cavalcada dels reis mags.

El darrer mot d’aquesta entrada és gallòfol. M’agrada per com sona i perquè afegeix un aspecte afectuós a un adjectiu força negatiu. És un sinònim de gandul. Una persona que s’entrega a la galvana i acaba fent sempre molt menys del que havia de fer o s’havia proposat, és un gallòfol.

I no sé si vosaltres sou treballadors o no però de ben segur que aquestes festes les heu aprofitades per fer ser una mica gallòfols i fer una mica el manta, que de tant en tant ja ens convé a tots! Sobre tot si tenim en compte que avui dia anem cronometrats des de que ens llevem fins que anem a dormir. Aprofitem doncs el descans que ens porten els reis i el cap de setmana que dilluns serà Sant tornem-hi!

El casc i la DGT: Una història inversemblant.

Just abans de Nadal vaig tenir el gran plaer d’assistir a un excel·lentíssim curs de primers auxilis a l’escola on treballo. L’impartia un ex-bomber, membre ara de la Creu Roja, i que porta una ambulància. A més  es dedica a posar al dia a les persones interessades sobre una cosa tan útil i a la que es dona tan poca importància en aquest país com l’ajut immediat no professional en casos delicats. I és que en això, com en tantes d’altres coses, anem a la cua d’Europa. A  Alemanya, per exemple, és completament obligatori per treure’s el carnet assistir a un curs d’unes tres tardes. I un s’ha de reciclar al cap d’uns anys. De la mateixa manera, els professors estan obligats a tenir coneixements de primers auxilis perquè en una aula es considera que el docent és responsable dels alumnes, tinguin l’edat que tinguin.

Una de les primeres coses de les que ens va mentalitzar aquest gran professional a qui li agrada que l’anomenin Monti, és que sempre serà millor prestar ajut que no fer res. Això sí, assegurant-nos primer de que nosaltres mateixos no correm cap ris que protegim adequadament la zona i la persona en perill abans de qualsevol acció. Uns primers auxilis van des d’ajudar de desinfectar una ferida fins a qüestions més complicades com és la maniobra de Heimlich, que porta per nom el metge Heinrich Heimlich que la va inventar el 1974 i que va morir fa relativament poc. Des d’aquest blog li vull donar les gràcies per haver pensat en aquest pas que ha salvat les vides de tanta gent.

El curs ens va permetre aprendre que avui dia s’incrementa espectacularment la possibilitat de supervivència d’una persona amb un atac de cor només fent una reanimació sense insuflacions. En cas de reanimació cardíaca s’ha demostrat que aquestes darreres no són absolutament necessàries i resulten massa difícils de fer quan un no és un professional. No obstant, la reanimació sola ja és el que pot salvar una vida mentre s’espera l’ajut mèdic.

Una sessió de primers auxilis d’unes quatre hores serveix per mentalitzar a la gent de la importància d’actuar per ajudar i perdre la por que ens provoca fer, sense voler, encara més mal a algú que ja està en una situació delicada.

I d’entre les desenes de coses que ens va transmetre el Monti n’hi va haver una que em va arribar al cor com un punyal roent.  Sembla ser que en territori de la Península ibèrica continuem creient en la llegenda urbana que diu que si un motorista està estirat al terra inconscient no li hem de treure el casc. La majoria d’assistents al curs pensava que en cas de fer-ho es podia provocar una lesió irreversible al motorista. Segons es va comentar, segueix escrit als manuals de la DGT, aquells que ens hem d’empassar per aprovar el teòric.

Doncs bé, si un motorista està estirat al terra, un cop ens hem assegurat que ens hi podem acostar sense posar la nostra vida en perill, i si hem comprovat que no és conscient, és absolutament necessari treure-li el casc per fer la maniobra front-barbeta. Aquest pas imprescindible té una explicació molt fàcil. Si un motorista accidentat està inconscient, la mandíbula d’aquest es pot relaxar de tal manera que la llengua cau cap enrere i pot impedir a l’accidentat la respiració. Traient el  casc i fent la maniobra front-barbeta mantenim la respiració de la persona en qüestió i això li pot salvar la vida.

Ara ve la pregunta que ens fem tots: I si traient el casc li provoquem una lesió? La resposta del Monti va ser contundent: La lesió ja la té. Ara es tracta de que aconseguim mantenir-lo en vida fins a portar-lo a l’hospital on ja li tractaran. I té raó. La majoria dels meus estudiants li va demanar que si estava tan clar que li havíem de retirar el casc perquè és un d’un assumpte de vida o mort,  per quin motiu els manual de la DGT continuaven insistint en que no se li retirés el casc al motorista. El Monti ens va assegurar que des de la Creu Roja havien demanat en diverses ocasions a les autoritats de la DGT que es canviessin els manuals. Tanmateix a la DGT li resultava massa car.

Crec que la majoria dels assistents ens vam quedar sense paraules. D’una banda la DGT ens consciencia dels perills dels mals hàbits de conducció per evitar morts, però per altra banda no retiren els manuals anacrònics per qüestions econòmiques. Quina paradoxa! Això mateix ens demostra quin tipus de país som. Una Bananenrepublik com diuen els alemanys, una república bananera i probablement un dels pocs països en què encara circula la llegenda urbana de que traure el casc a un motorista li pot causar una lesió.

Menys d’un 10 per cent de la població espanyola té coneixement de primers auxilis. A Finlàndia el percentatge és d’un 85 per cent.

De cursos de primers auxilis n’hi ha de molts tipus i la Creu Roja en fa regularment. No es tracta d’un caprici sinó quelcom de vital importància i que ens pot fer sentir millor com a persones. És responsabilitat de tots vèncer i superar la nostra por per intentar ajudar als altres. A més nosaltres també podem necessitar ajut en qualsevol moment i per tant és el que hem de pensar quan assistim a aquests cursos “a mi m’agradaria que m’ajudessin, així doncs jo he de poder ajudar als altres”.

Rumieu-ho bé i programeu un parell d’hores per un curset d’aquest tipus. Es pot anar a sopar, ens ho passem bé al cinema amb una pel·lícula, ens permetem entrar a museus i exposicions i pagar entrada, per què no hauríem de voler assistir a  un curset d’aquests que ens fa sentir més segurs per ajudar en cas de necessitat? Jo us puc recomanar anar-hi. I si pot ser amb el Monti millor. El seu sentit de l’humor i la seva didàctica va fer que les quatre hores del curset- que vaig repetir en un dia dues vegades per ganes de tornar-lo a fer- em passessin volant. La ciutadania responsable implica també saber actuar i no només deixar que ho facin les autoritats i per tant cal que ens hi posem tots!!!

LLuna esquinçada

El vent pentinava enjogassat la superfície fosca de l’aigua en què es reflectia, tota encimbellada, una lluna creixent. La nit era fresca i agradívola vora el mar i el xiuxiueig de les minses ones apaivagava el foc bleïdor que esbordellava l’ànima de la Silvia. Havia d’aprendre encara a fer marrada sense que l’opinió dels mes propers se li clavés com un ganivet. Tancà els ulls i s’endinsà en la melodia del mar que la bressolava incondicionalment. Evocà el tacte del Marc, l’olor de la seva pell i en el pessigolleig del seu cabell sobre el seu ventre quiet. Les sensacions que li deixava la reviscolaven durant dies i per això cercava un moment de pau per repassar-les totes, una a una, i assaborir-les sense cap interrupció. El que més li agradava era el seu tacte aspre i turgent alhora. Tanmateix, la seva olor també la reconfortava perquè li recordava la llenya que cremava a la llar de foc del poble on vivia de menuda. Només hi havia quelcom que li enterbolia la sensació d’assossec que sentia pensant en ell. Intentà apartar aquella reflexió però, altre cop, fou més fort que ella. El seu rostre, el rostre del Marc s’esvaïa de la seva memòria tan bon punt ell sortia per la porta de casa seva.

La Silvia tenia desenes de teories per explicar aquell fenomen cruel. Una d’elles era que potser hi havia quelcom en la cara d’ell que li resultava dissonant. Els ulls verds potser. Sempre li havien semblat de gat. O el nas, més aviat nyaufat. I, de fet, quan s’hi posava, sempre aconseguia fer tornar a la ment cadascuna de les parts de la seva faç. No obstant, no podia acabar el trencaclosques i tornar-li a veure la fisonomia i havia d’esperar la següent trobada a casa seva per fitar-lo directament als ulls i reconèixer-lo. La Silvia sospirà. No es volia esdernegar aquell moment de solitud i pau amb un pensament negatiu. El Marc representava un esquitx d’energia en la seva vida i aquesta no era precisament un pou xarbotant de sensacions.

S’aixecà del terra i espolsà la tovallola. Just enfilava les escales que la tornarien al Passeig Marítim quan sonà el mòbil. Mirà la pantalla i veié que era la seva germana Yolanda. No li venia de gust garlar amb ella en aquells moments. Adesiara en necessitava un respir. La Yolanda era extravertida, es feia amb tothom i portava un ritme de vida ivarsós, amb tot de gent que l’envoltava i una colla d’amics que, com ella deia, eren especials. La Silvia en canvi era callantívola i poc amant de les multituds. No tenia gaires amistats però hi confiava plenament. Era curiós que haguessin arribat a ser tan diferents tot i compartir la mateixa infantesa serena a Begur. La Silvia respirà profundament intentant adverar en l’aroma que percebia el mateix que conegué de la platja del poble. El mar la conhortava quan ella se sentia indefensa davant els envitricolls de la vida. De nou sentí el mòbil però aquest cop era una trucada impertinent. Agafà el dispositiu i veié que era la Yolanda. Probablement només necessitava consol perquè havia tornat a partir peres amb el xicot de torn. En aquest sentit eren també ben diferents i per això la Yolanda no entenia com la seva germana podia viure envescada en una història que no anava ni endavant ni endarrere. La celístia il·luminava la sorra gèlida i intacte. Gairebé ningú seia a la platja a aquelles hores a l’hivern tret dels solitaris, els borratxos o els enamorats. El primers no la molestaven, pels segons era massa d’hora i els enamorats li donaven esperança. El mòbil deixà de sonar i la Silvia el mirà amb recel. No agafar les trucades de la seva germana li semblava una traïció, fins i tot quan pensava que no seria res important. No era diferent aquell vespre, així doncs marcà el número tan bon punt s’hagué tret la galvana de sobre. La respiració de la seva germana semblava alterada i les paraules sortien més o menys ordenades però a batzegades, com si li calgués dir quelcom de bursada. Hi havia hagut un atemptat a Alep, just on el Marc havia anat a fer un reportatge. O no era el lloc on estava treballant en aquells moments? Un seguit d’imatges desendreçades i cridaneres martellejaren el cervell de la Silvia a qui el cor li féu una fiblada, tot començant a bategar de manera foragitada. Un mal pensament li esgaripà l’ànima. I si li havia passat quelcom? Donà les gràcies a la seva germana i penjà acuitadament. Connectà el mòbil a internet per visualitzar les notícies. Aquell acte atroç mostrava altre cop l’avolesa de la que era capaç l’esser humà. La Silvia es posà a tremolar. Era una possibilitat remota però existia. Hagués volgut seure en un dels bancs del Passeig Marítim per contemplar altre cop la lluna. Aquella companya seva havia estat còmplice de les seves displicències i mals moments quan era petita i ara la vetllava tímidament. Allò era quelcom que compartia amb la seva mare. L’astre, que vivia a l’ombra del que anomenaven rei, les captivava i apaivagava les seves afliccions. Ella no es podia pas queixar. No havia viscut, com la seva mare, junyida a un marit que no la tenia en compte en res, que li esbordellava la felicitat amb la seva manca de sensibilitat. No, ella havia triat la solitud ordenada i silenciosa amb el cor ple de l’anhel de qui espera trobar, per fi, una ànima pariona. O de qui té, de tant en tant, un company a qui admira i li dóna uns moments de felicitats escàpols. Com el Marc. O potser era més que això ell? Una lluna esquinçada il·luminava el passeig Marítim, una lluna similar a la que contemplà una nit d’estiu quan els seus pares la trobaren plorant llàgrimes silencioses de cara a la finestra. «Nina, què et passa?». Li hagueren de preguntar vàries vegades fins que la Silvia pogué parar de sanglotar per dir quequejant « és la lluna, me l’han tallada… ». La mare la va abraçar i el pare escalfí en una rialla sincera i cridanera. Ara, una Silvia ja adulta fità el planeta canviant i tancà els ulls. Una calrada d’enuig li encengué les galtes. Com podia ser tan egoista quan tanta gent estava patint? I com podia maleir-se els ossos per la seva relació amb el Marc quan ell representava una espurna de vitalitat en una rutina que s’havia cobert de llangor feia temps? Era massa tard per penedir-se d’haver deixat que ell entrés en el seu cor tot i la seva professió arriscada… Esguardà de nou la lluna, empegueïda per si la veia algú, i les llàgrimes li brollaren lentament. Mig a la foscor, provà de recordar la seva mirada picardiosa i els seus cabells díscols i gruixuts. Els seus llavis dibuixaven un somriure sempre discret, no apte per algú que com ell es dedicava a passejar-se per indrets desconeguts i sovint hostils. Poc a poc, les peces del trencaclosques s’anaren disposant harmoniosament una al costat de l’altra fins que la Silvia adverà el rostre del Mar i desitjà que no tornés a fugir. No li hauria de dir en algun moment el que sentia per ell? O potser ell no ho volia escoltar perquè coneixia el patiment dels qui l’estimaven i s’emparava en una relació “distant”? Una magnífica tàctica del seu cervell allò de no recordar la cara d’algú amb qui només es pot mantenir una relació a mitges. Ho era, si més no, als ulls de la seva germana que no l’acabava d’entendre i de la societat en general, per a la que ella continuava estant sola. L’estimació oculta no comptava i menys en un món que feia deu anys s’havia convertit en un espai virtual on només s’hi existia si es publicava a facebook. Una amistat de xarxa social hagués semblat a la majoria més real. S’entristí en pensar que l’opinió d’aquells que l’envoltaven era, sovint, més forta que la seva pròpia. Ja feia temps que debatia amb si mateixa sobre si la seva relació amb el Marc es podia considerar autèntica. I ni tan sols ella ho sabia. Tanmateix, quan no el veia durant dies, a voltes setmanes, la seva absència la feia endolar-se. Ell existia durant una part de la seva vida només. Potser com la lluna. No la veia les vint-i-quatre hores del dia però tenia la certesa que hi era perquè la tornava a veure de nit. I el Marc sempre regressava. El pànic aparegué de nou amb aquesta darrera consideració. Què passaria si algun dia no ho feia? Un bri d’aire fred li acaronà la cara i li vingué un calfred. Fos on fos esperava que estigués bé, que no l’hagués enxampat aquell atac, ni qualsevol altre al que la terra semblava haver-se avesat. Potser seria més fàcil estimar un oficinista, o un fuster, o un professor, que no tenen professions arriscades. Per què s’havia hagut de fixar en ell?

Mirà d’asserenar-se abans de tornar a casa. Viuria amb l’ànsia al cor fins que rebés un missatge del Marc. I seria feliç quan es tornessin a veure abans que ell marxés novament del seu costat. Hagués estat millor no conèixer-lo? Espolsà aquell pensament de seguida. No. No era millor viure a soles sense ningú amb qui sentir-se viva de debò ni que fos per unes hores. Precisament ell, que veia la mort i el patiment tan propers, necessitava algú a qui tornar per assossegar-se i la Silvia li donava escalfor incondicionalment, sense preguntes ni exigències.

Començava a fer fred i caminà ràpidament tot i no desitjar tornar a casa amb immediatesa. La buidor del seu pis li faria basarda aquella nit. Havia de lluitar contra la por de la incertesa i per això avançà lentament. Ja era tard quan arribà a l’edifici i posà la clau al pany. Un grinyolar familiar la saludà mentre tancava la porta darrere seu. Pujà amb recansa fins al segon pis amb desgana. De cop, una ombra immòbil l’espantà i albirà una figura asseguda a l’escala i, per segona vegada, el cor de la Silvia féu un salt. Lentament el noi anà aixecant el cap que amagava entre els genolls, ajupit com un xiquet indefens. La llum que entrava per la finestra del replà mostra els seus ulls enrojolats i enterbolits per unes vivències que colpejaven l’ànima, i per unes emocions reprimides artificialment. No obstant, els seus llavis esbossaren un somriure en veure-la a ella i estirà un braç per poder agafar-la a per la cintura. Encara arraulit, ensorrà el seu cap a la panxa de la Silvia, que l’agafà amb força.

– T’he trobat a faltar. Necessitava tornar a casa!

Ella s´hi apropà i l’abraçà per sentir la seva flairança salabrosa de nou. I els dubtes que tan sovint els martellejaven s’esvaïren de les seves ments  mentre el món desapareixia al seu voltant, a la claror de la lluna esquinçada d’aquella nit serena, que ho era tan sols en indrets afortunats de la terra…

 

Quatre curiositats sobre l’àrab,

 

La llengua àrab pertany al grup de les que el filòleg August Ludwig von Schlözer anomenaria semítiques en memòria del personatge bíblic Sem, que és el pare de les tribus dels Arameus, els Assiris, els Elamites, els lidis i els caldeus. Les semítiques són un grup de llengües de la família afroasiàtica que són parlades per uns 260 milions de persones a l’Orient Mitjà i bona part del Nord d’Àfrica. Entre elles hi trobem l’Arameu, i l’hebreu.

L’àrab com a tal apareix documentat a partir del segle nou abans de Jesucrist i ens en ha arribat una inscripció en nabètic-arameu que data de l’any 328 de la nostra era.

Les llengües semítiques comparteixen unes característiques lingüístiques idèntiques entre les quals anomenaré les més notables. La primera seria una fonètica on hi ha consonants guturals que tan estranyes ens resulten i que tants maldecaps donen als que les volen aprendre. Una segona característica, no exclusiva de les llengües semítiques, seria la dels tres gèneres: masculí, femení i neutre, que tenen amb comú amb el rus o l’alemany per exemple. A més dels tres gèneres, que no és un fenomen aïllat, les llengües semítiques tenen tres números: el singular, el dual i el plural. Això ja ens resulta més curiós perquè no tenim dual en altres llengües europees esteses. El dual és el número que s’empra per designar que un plural és de dues persones i no de més de dues. L’àrab a més posseeix en la segona persona dual i la tercera del dual la distinció entre dual per femení i o dual pel masculí. El resultat d’aquesta complexitat és que existeixen tretze persones a la conjugació. No ens queixem doncs per favor de la famosa “s” de la tercera persona del singular en anglès que resulta una fotesa comparat amb la conjugació de l’àrab.

Les llengües semítiques també es caracteritzen per unes arrels verbals trilíteres, és a dir, de tres lletres. A aquestes es poden anar afegint prefixes i sufixes que donen als verbs una significació d’intensificació, de causalitat, de reflexivitat, etc.

Quan parlem d’aquesta família del grup indoeuropeu i del seu sistema d’escriptura no parlem d’alfabets sinó d’abjats. Un abjat és un sistema de transcripció de fonemes que només fa palesa les consonants i les vocals llargues. Les vocals curtes no s’escriuen en les llengües semítiques. Aquests fonemes són un tema delicat pels àrabs perquè els arabo-parlants no distingeixen correctament entre el so representat per la grafia “e” i “i” ni entre la “o” o la “u”.

Les llengües semítiques a més mostren una especial predilecció per la paranomàsia que és el fenomen que apareix quan repetim elements com en la seqüència “ el narrador narrava”.

La llengua àrab va ser durant gairebé vuit-cents anys una eina de comunicació de prestigi i per això va mantenir una certa cohesió a pesar del vast territori en què s’emprava gràcies al comerç actiu dels àrabs. Cal recordar que van ser ells, dalt dels seus camells i dromedaris, els que van portar molts invents de la Xina fins als seus territoris, i d’allí van arribar a Europa. I és que el camell és un animal que permetia llargues travessies amb una manutenció relativament fàcil i podia carregar també força més que un cavall. On coneix els àrabs com a poble de caravanes i molt hàbil en el comerç i, efectivament, l’activitat comercial els va permetre que la seva llengua es mantingués força similar durant molt de temps.

El punt d’inflexió i començament del declivi va ser el 1258, any en que Bagdad va ser conquerida pels Mongols. A partir d’aquest moment, i a causa de la pèrdua de poder de l’imperi del Al-Andalus, l’àrab comença a perdre’s com a llengua de cultura. Així doncs es va mantenir fossilitzada fins el segle XIX en què sorgeix el moviment renaixentista àrab anomenat “nahda”.

Els àraboparlants de territoris conquerits pels imperis colonials com el Britànic i el Francès van començar a reclamar l’ús de la seva llengua com a signe d’identitat. No obstant, el gran problema per donar l’impuls necessàri a l’àrab era el fet que resultava massa arcaic i que no podia expressar conceptes moderns. Va ser una tasca colossal modernitzar la llengua per tal que pogués transmetre noves necessitats expressives sorgides amb la revolució tecnològica i el progrés social i científic.

Un gran pas per retornar el prestigi a aquest enigmàtic idioma va succeir quan Egipte va declarar el 1863 l’àrab llengua oficial al territori. El 1821 es va crear al Caire la impremta nacional i el 1828 es va fundar el periòdic oficial “al-waqui-u-l-Misriyya” que va passar de ser escrit en turc a ser-ho en àrab. Crec que no cal recalcar com d’important és el paper de la premsa a l’hora d’introduir noves idees, conceptes i també posar de moda certs mots o expressions.

L’impuls decisiu a la premsa en àrab va arribar des del Líban i a mans de cristians. I a partir del segle XIX es comencen a fundar acadèmies de la llengua àrab, la primera de les quals va ser la de Damasc del 1919, seguida per la del Caire, del 1932. El 1972 ja es creà la Unió de Acadèmies lingüístiques Àrabs que intenta assolir consens per tal d’homogeneïtzar l’ús de l’idioma. Amb tots els segles en què l’àrab va ser abandonat com a llengua de creació cultural i les diferents influències lingüístiques a mans dels imperis colonials francesos o anglesos, és més que evident que hi ha una gran diversitat en els dialectes i també en l’ús del lèxic. Per tant la Unió d’Acadèmies afronta una feina titànica per tal d´acordar criteris.

I una de les tasques més decisives d’aquesta institució és la de modernitzar la llengua per adaptar-la a les necessitats expressives contemporànies. Ja havia mencionat anteriorment que la llengua va quedar estancada al voltant del 1258. Conceptes com “ordinador” que han creat altres idiomes com el nostre han passat a tenir diverses designacions en àrab. D’una banda s’ha adaptat una arrel verbal existent “ حسب” –hasaba- en el sentit de calcular i han creat el substantiu “ حاسوب”-husub- el que calcula. No obstant també tenen l’anglicisme “كميوتر” –pronunciat com cumbiuter. Per tant dependrà dels països i del grau de contacte amb Anglaterra que els parlants prefereixin una forma o l’altra. També es pot designar una realitat moderna creant una paraula composta a partir de dues arrels conegudes. Aquest és el cas de la paraula per motocicleta “دراجة نارية” pronunciat “daraja nahariya”, i que vol dir literalment bicicleta elèctrica. D’igual manera l’aspiradora és l’escombra elèctrica. Aquesta manera de produir paraules és força recomanada per la Unió d’ Acadèmies perquè evita una entrada massiva d’estrangerismes a la llengua àrab. La paraula campiona en cosins germans al món àrab és el telèfon mòbil que pot ser “ هاتف الخلوي” –hatif aljalahui” traducció literal de l´anglès “cell phone” o pot ser “ محمول” que sona “mahmul” i vol dir transportable. També se’l designa amb tres noms més l’ús dels quals no està tan estès però que cal conèixer per fer-se entendre avui dia.

Desgraciadament una de les majors dificultats de la llengua àrab és la diversitat en dialectes que fa als aprenents difícil parlar l’àrab del carrer sense aprendre l’àrab “fosha” o clàssic primer que no parla ningú, i un dialecte com a especialització quan ja s’ha adquirit la base.

Això més una enorme complexitat del sistema verbal àrab fan que aquesta llengua resulti tan enigmàtica i confusa. Personalment he de dir que ha trencat amb tots els esquemes que coneixia de les llengües i sóc filòloga. Fins i tot la típica afirmació que el subjecte ha de concordar amb el predicat queda obsoleta en analitzar l’àrab. Aquesta llengua té predilecció per les frases que comencen amb el verb i no amb el subjecte. I quan és així, el verb és sempre en tercera persona del singular. La concordança entre el subjecte i el verb només és de gènere en aquests casos.

I d’entre les mil coses curioses d’aquesta llengua tan antiga també en vull mencionar una altra per acabar amb l’entrada d’avui. La nostra famosa frase de que “neixen, creixen, es reprodueixen i moren” en àrab vindria a ser “neixen, creixen, pareixen i moren”. Ben curiós perquè el fet de donar a llum exclou el gènere masculí d’una frase amb caire universal que es refereix al gènere humà. I és que la societat àrab és, en general, una societat en que les mares i la maternitat es considera vital. Per això les dones perden el seu nom quan pareixen i passen a ser designades com a “mare de “ i darrere s’afegeix el nom del primer fill de la dona.

Ja ho diu un proverbi àrab: “les claus del paradís són sota els peus de la mare”. Això sí, caldria veure com es tradueix aquest amor a la maternitat als països àrabs perquè en general les dones continuen sense tenir tot el poder que els cal… Però això, és clar, ja serà el tema d’una altra entrada…