La Porta

img_20180916_200937_resized_20180927_073051098[2]

La porta blanca es va obrir automàticament i les dues meitats van desaparèixer a les ranures tot descobrint un espai blau que semblava no tenir ni terres ni parets. Entrar-hi sempre li havia fet por al Benet quan era petit i ara, als seus seixanta anys li seguia posant la carn de gallina. Un cop dintre el viatge fins la planta baixa transcorria pacíficament perquè els contorns de la cambra mostraven un tros d’espai ple d’estels i una galàxia. Era difícil saber si llunyana o propera perquè quan un intentava tocar-la amb la mà l’holograma desapareixia i tot es convertia només en un immens núvol blau.
Durant el descens un ordinador li anava dient el que havia de fer aquell dia: Acabar de programar els robots de neteja dels carres, anar al centre de reparació perquè a dos d’ells els fallava alguna cosa i havien deixat caure dos containers de les escombraries sobre tres transportadors particulars, passar pel gimnàs a la sortida de la feina per fer la seva dosi d’entrenament diari i anar a veure la Raquel per la tarda. En arribar a l’entrada de l’edifici va saludar els dos veïns que es va trobar. No els coneixia pràcticament però el miraven sempre com si fos una peça de museu. No hi havia gaires persones de seixanta anys a la ciutat i per això les seves arrugues i la panxa un pel caiguda i molsuda eren l’objecte de l’admiració de tots els que es trobava. Tanmateix a ell l’entristia. Només tenia a la Raquel, al Joan i al Mirko amb qui compartir les seves pors i la seva solitud. Sortir al carrer era fer front a un exercit de cossos joves i rostres túrgids que el miraven amb la curiositat amb que s’observaven les peces d’una exposició. Era un dinosaure que havia decidit pertànyer a una espècie en extinció i deambulava pels carrers a la recerca d’altres dinosaures. Creuar-se algú pels carrers o trobar algun dependent en un bar o botiga de la ciutat que li semblés un ancià l’omplia de joia. La majoria dels que es deixaven veure tenien fins als quaranta cinc anys. Passada aquesta edat la societat et relegava a les funcions més poc vistoses per tal de no recordar a gaires ciutadans que hi havia una possibilitat de viure més enllà dels cinquanta cinc.
Arda 1 s’havia convertit en un planeta sostenible en què tot estava sota la vigilància de les entitats supremes. El control natal només permetia a les dones tenir un fill i després del primer part se les esterilitzava per tal que no en poguessin tenir un altre. El mateix passava amb els homes. Tenia avantatges perquè els salaris eren suficients per criar el fill únic i donar-li allò que estava ben vist que tinguessin: joguines virtuals, un patinet volant als sis anys, un viatge a alguna illa exòtica on poder-se banyar en una platja com les de començament del segle vint-i-un i sobre tot una educació. No obstant, aquesta la triaven les institucions segons els tests d’intel·ligència del nens per ajudar-los a escollir el treball adequat a les seves capacitats i al sistema. No hi havia lloc per equivocacions.
Les tres setmanes de vacances en família a Mykonos, Sardenya, Menorca, les Canàries, les Feroe, o les Seychelles pel més benestants, constituïen el màxim moment de felicitat pels que havien escollit l’opció vital d’aparellar-se i tenir un fill. La resta de l’any tots, tant les famílies amb nens com les que no en tenien omplien el buit provocat per una societat de control total adquirint productes sostenibles autodestructibles o practicant esport grupal per tal d’augmentar les possibilitats d’arribar a l’edat del traspàs tan sà i sent tan útil que l’administració decidís concedir-te deu anys més de gràcia. Ho aconseguien poquíssims però els que ho feien es convertien en herois mundials. I sovint eren herois solitaris perquè des de que s’havia implantat el sistema encara cap parella havia aconseguit superar totes les proves necessàries per tal que els atorguessin els deu anys. Un dels dos havia de traspassar i l’altre quedava sol en un món de joves lluitant per aconseguir establir relacions amb els coetanis llunyans a través dels bars virtuals.
El Benet baixà les escales del metro d’alta velocitat i va esperar que passés el vehicle sense parades. Entrà al vagó i observà les cares dels del seu voltant. Tots estaven abstrets contemplant les figures hologràfiques que sortien dels seus xips personals i amb les que mantenien converses anodines segons li semblava al Benet.
Tragué de la bossa que portava un llibre verd de tapa tova mig nyaufat a causa de la humitat indeguda i del pas del temps. Era una novel·la del Kahled Hosseini que el transportava a un temps llunyà i a una regió que ja havia desaparegut del mapa com totes les altres.
En Benet havia deixat d’observar el seu entorn fins que un dels passatgers del vagó es va fixar en el llibre del Benet, va fer uns ulls com taronges i va interrompre les converses virtuals dels altres dient:
— És de veritat?
— Sí que ho és. — Digué emocionat de ser el propietari d’un d’aquells objectes tan preuats.
El noi d’ulls grans i foscos es va apropar a ell. Els seus cabells eren negres i la seva pell color cafè amb llet feia sospitar que devia pertànyer a la classe considerada no autòctona.
— Me’l deixa veure? — demanà amablement.
— I és clar! — féu el Benet que va doblegar la pàgina del llibre per tal de saber on s’havia quedat.
— M’agradaria poder tenir-ne uns quants! On el va trobar?
— A la planta de reciclatge de Collserola. L’havien recollit d’un edifici del mil nou-cents vuitanta que s’havia d’enderrocar. Es veu que havia estat un centre cívic i estava ple de llibres. Vaig rescatar-ne tants com vaig poder…
— En té d’altres?
— Uns quants! — féu el Benet sentint-se important.
De cop i volta ullà el vagó de nou i notà com quatre passatgers més havien apagat els xips personals i els miraven a ells. Una noia jove rossa també s’hi acosta encuriosida.
— N’hi podria comprar un? — demanà el noi.
— De ben segur. Si espera a que acabi aquest se’l pot endur!
— Quantes unitats d’energia en vol?
— Cinquanta.
— Això és molt!
— Ho sé. És que vull evitar que acabi com a objecte decoratiu en alguna lleixa o que el revengui vostè per tres-centes unitats d’energia.
— Entenc, però escolti, jo el vull per llegir-lo i no per decorar. Tothom parla de la lectura com una experiència meravellosa i jo ho vull provar.
El Benet sospirà pesarós. L’abellia que hi hagués algú interessat en recuperar aquella afició antiquada però no volia que aquell petit tresor es perdés per sempre.
— A mi també m’agradaria llegir-lo. — Digué la noia rossa tot abaixant els ulls.
— Per mi llibres com aquest són petites joies i no els vull perdre. Si els interessa l’experiència de llegir podrien venir a casa meva i a una hora convinguda i jo els el deixaria llegir. Un per un, és clar.
Els dos van assentir amb el cap i van donar el seu codi de xip personal per contactar amb el Benet. Tant el noi morè com la noia rossa es van acomiadar estrenyent la mà del Benet i van baixar tots amb presses per pujar altre cop al món exterior.
El llarg passadís i les escales del final semblaven eterns i el Benet va fer un esforç per anar més ràpidament perquè la fredor d’aquell indret se li feia irrespirable. Quan va arribar a les escales i va aixecar el cap, la llum del dia l’enlluernà. Pujà les escales mecàniques de dues en dues i just acabava de sortir que va sentir un ganyol estrany. Es girà per veure un gos assegut al costat d’una dona que s’estintolava a una farola. Amb el rostre amagat per unes mans de dits llargs, l’únic que el Benet podia veure de la seva cara era una mitja melena fosca.
— Es troba bé? — féu el Benet que feia temps que ni veia plorar a ningú ni havia plorat ell mateix.
La dona reaccionà de seguida a la pregunta i es descobrí el rostre.
— Tant bé com es pot trobar algú a qui només li queden tres mesos per fer el traspàs.
El Benet la fità als ulls però no veié cap senyal de ràbia en el seu esguard. Al contrari la dona guspirejava admiració i energia vital alhora malgrat que els seus ulls haguessin quedat enrojolats per les llàgrimes…
No sabia què fer. El traspàs era un acte de solidaritat amb la comunitat i el planeta i alhora un cerimonial en que se li feien a un tots els honors. La festa de comiat de la vida era subvencionada per les institucions i moltes agències aconseguien un parell de desenes de milers d’unitats d’energia organitzant festes de luxe per tal que el darrer dia a Arda 1 fos el millor dels records que un s’emportava abans de deixar enrere la vida. I malgrat que s’educava als ciutadans per creure firmament que el traspàs era la manera més digna de morir, al Benet aquell acte de submissió a les autoritats i aquell suïcidi voluntari li havia semblat sempre contra natura. D’insubmisos n’hi havia però a ells se’ls negava la cerimònia de comiat i si s’entossudien en rebel·lar-se ni tan sols se’ls permetia dir adeu a la família. La tècnica persuasiva funcionava extremadament bé, cosa que entristia el Benet, que no havia cregut mai en el sistema.
Aquella estranya el fitava amb els seus ulls avellana recordant al Benet que no tots eren autòmats convençuts de la justícia inherent als sistema. Sense voler se li va escapar un somriure que en aquells moments era molt poc oportú.
— Li fa gràcia a vostè el traspàs?
— Gens ni mica! Ans al contrari! Penso que és un crim horrorós obligar la gent a deixar la vida pel benestar del planeta. Per això vaig triar no tenir fills i no haver de marxar sense ganes!
— Doncs imagini com estic jo! No puc creure que s’hagi d’acabar tot tan ràpidament! M’hi voldria negar però no em vull arriscar a perdre les darreres hores amb la meva filla.
El Benet s’hi acostà i li posà la mà a l’espatlla.
— De debò m’agradaria ajudar-la. Moralment si més no!
— No sé amb qui parlar-ne! Si es descobreix em tancaran!
— Cert. Per això no hauries d’haver parlat amb mi tan obertament,—començà a tutejar-la el Benet—saps que ens vigilen per tot arreu. Intercanviem dades dels xips personals si no et sap greu perquè en qualsevol moment podria passar un vigilant i identificar-nos.
— D’acord.
La dona morena aixecà la vista i dirigí els seu esguard directament als ulls del Benet que es va quedar per segona vegada mig mut.
— Passa res? Si no li resulta agradable o té por ho deixem córrer… jo ho entendré.
— No, no és això. — Féu el Benet a qui aquells ulls dolços li havien cridat l’atenció. Era el que més destacava d’aquell rostre colrat pels sol i per les emocions que deixava entreveure petites arrugues i solcs que li resultaren d’allò més agradable. Era obvi que aquella desconeguda no s’estirava la pell ni es feia cap tractament.
— Doncs ara li passo la informació. — Digué la dona a qui se li tornaven a envermellir els ulls.
— Perdona! Et puc fer dues preguntes?
— Sí, endavant.
— Com et dius? No tinc ganes de connectar-me al xip per saber-ho…
— Alícia. Però tothom em diu Lícia.
— Jo em dic Benet.
— I la segona pregunta? — Féu ella tota encuriosida.
— No prens l’elixir? Saps que ajuda a controlar les emocions…
— No. No vull aquesta merda ni cap de les que impedeixen al cos totes les reaccions naturals. I les emocions ho són.
— Ets conscient que et pots posar en un bon embolic si no el prens i estàs trista…
— Sí. Però aconseguiré calmar-me abans d’arribar a la feina. I si no és així porto una ampolla per si de cas…
La Lícia va obrir la bossa que portava i li mostrà al Benet un petit flascó de cristall de colors. Allò també havia de ser una peça molt valuosa.
— He de marxar! — Féu el Benet entristit. — Espero tornar-te a veure aviat!
— Estem en contacte! — digué ella tot dibuixant un somriure empegueït que no es corresponia per res amb el su nivell d’extraversió.
La resta del matí el Benet el passà complint les seves obligacions amb el cap a les trobades d’unes hores abans. Va escriure la Raquel i es van trobar al gimnàs a la sala de ciclisme. En Benet va ensopegar tres vegades des de l’entrada de la sala fins a les màquines i la Raquel el mirà amb recel. Li hagués volgut preguntar si estava bé però parlar d’emocions no estava ben vist i a la sala d’entrenament no tenien cap intimitat. Un grup de joves amb cossos musculats i malles blanques ajustades els miraren amb condescendència. Arda 1 era un planeta juvenil. El Benet i la Raquel van creuar mirades però no van gosar dir res i en acabar la sessió van decidir anar a donar una volta abans d’acomiadar-se. Es van posar al dia de les darreres peripècies a la feina i van criticar xardorosament el trist programa institucional d’entreteniment pel temps de lleure. Quan ells eren joves encara hi havia tallers per aprendre a jugar als escacs o fer manualitats. Ara només es portaven les aficions virtuals perquè no produïen deixalles ni costaven unitats d’energia. El Benet li va explicar a la seva amiga les dues trobades d’aquell matí.
— Ves en compte Benet! I si són agents de les institucions?
— No ho eren.
Va connectar-se al seu xip personal i de cop es va desplegar una imatge davant d’ell. El noi morè aparegué en forma d’holograma que sortia del seu dispositiu. Es deia Mohit i recordava el seu interès per llegir el llibre. Als dos segons aparegué l’holograma de la Jasmina amb un missatge contundent. Tenia ganes de llegir un llibre però no calia que fos el que havia vist aquell matí i en tot cas es podia adaptar a l’horari del Benet i de l’altre passatger del matí per no ocupar massa hores al Benet. Aquest va somriure. Li agradava estar envoltat de gent amb qui tingués algú en comú. Aquells dos joves eren més curiosos que la resta.
— Semblen molt macos! — Digué la Raquel amb sinceritat.
— I no són els únics que he conegut avui. Encara hi ha una altra dona, és diu Lícia. La he trobada avui plorant al carrer.
La Raquel emmudí. Poca gent plorava a Arda 1 i fer-ho era perillós. En Benet continuà.
— Li queden tres mesos per fer el traspàs.
— Benet! No t’emmerdis amb ella! Patiràs perquè ha de marxar aviat.
— Ho sé però no puc, quelcom dels seus ulls m’ha fascinat.
La Raquel se’l va mirar com si vingués d’un altre planeta.
— Potser la convidaré a un vespre de lectura a casa meva. Qui sap! Potser li farà goig llegir. Sempre la pot ajudar a no pensar més que no pas la porqueria d’entreteniment que ens preparen les institucions.
— I a mi? No em convides al club de lectura?
— Si t’interessa sí! — Digué el Benet eufòric.
— Doncs si ho fas en algun dels vespres que no ajudo l’Elena també vindré.
— Com porta el traspàs de sa mare?
— Molt malament! I la veritat és que començo a pensar que l’elixir no li funciona perquè noto sovint que ha plorat…
— Si els tres no tenen cap inconvenient podríem quedar un vespre per setmana tots. Ja poso jo les begudes i la teca.
— Quin pla més subversiu! Mira que si ens enxampen!
Van esclafir a riure, no sabien si els altres hi estarien d’acord però en principi aquella trobada clandestina era la cosa més saborosa que els havia passat en els darrers cinc anys. Amb l’al·licient que era completament il·legal.

La Lícia avançava amb pas ferm pels carres il·luminats de la ciutat i farcits de ciutadans somrients que cercaven esbargir-se després de sis hores de feina. La jornada laboral els deixava suficient energia per gastar parts del seu sou a una sala d’entreteniment virtual on es vivien aventures de temps passats amb simulacions reals, o a restaurants de preus diversos on es podien tastar les especialitats d’altres llocs del planeta per a uns preus desorbitats o bé en establiments gastronòmics més modestos que oferien cuina de proximitat servida en un ambient exquisit. També hi havia les macro festes amb música atordidora per ballar, els centres esportius per seguir lluitant i aconseguir un cos excepcional i les sales d’espectacles on un podia anar a exhibir els seus talents per esser votat pel públic i passar al següent nivell. Però la Lícia ja havia passat per totes les fases i havia provat tots els entreteniments i encara no n’havia trobat cap que l’omplís del tot tret del de la música. I desgraciadament no tenia talent. Però malgrat no haver aconseguit enganxar-se a res en aquesta vida ara ella s’hi aferrava més que mai perquè sabia que només li quedava poc temps per fruir-la. A la feina l’havien enxampada plorant i la supervisora li havia recordat la importància de prendre la dosis diària d’elixir per no caure en el que va anomenar «un pou d’egoisme». La Lícia li va prometre a l’encarregada que se’l prendria però no ho va fer. No era capaç de lluitar contra les autoritats però no li podien robar les emocions durant més temps. I encara que només sentís tristor i ràbia, aquelles sensacions eren molt més autèntiques que tota una vida sencera de vivències descafeïnades.
Li semblà que algú la seguia i se li embalà el cor. Potser algun agent ja la seguia i estaria posant en perill el Benet! Sense adonar-se’n va accelerar. El so dels seus talons es convertí en un ritme ivarsós que era respost ràpidament per un altre de sec que s’havia tornat també ràpid. Es començà a posar nerviosa i va ficar una mà a la bossa. Afortunadament encara portava una ampolla amb l’elixir i si les coses no pintaven bé se la prendria sencera per poder controlar aquella angoixa que començava a brollar del seu interior. L’apartament del Benet ja no podia estar gaire lluny. Engegà el dispositiu i féu una ullada escàpola al mapa. La Plaça del Bonsuccés quedava just sota de Plaça Catalunya, el centre neuràlgic de la ciutat i el lloc més vigilat també perquè hi havia els dos bancs d’unitats d’energia i la seu dels dispositius personals més gran de la ciutat. La Lícia intentà reduir la velocitat dels seus passos però sentia el seu cor a la gola i això l’empenyia a caminar més veloçment. Just havia entrat al carrer que donava a la plaça del Bonsuccés quan de cop va notar que una mà li estirava el braç «merda! Ja m’han descobert» va pensar completament trasbalsada, però llavors es girà i descobrí el rostre serè i diàfan d’una dona que li somreia.
— Perdona la indiscreció! No seràs pas la Lícia?
Rumià durant uns instants quina havia de ser la resposta. Per una banda no havia vist mai un agent tractar mai cap ciutadà tan amablement com la aquella dona la tractava a ella. I encara no li havia demanat que engegués el dispositiu personal, ni l’havia immobilitzada.
— Disculpi! Em dec haver equivocat! — Va fer la Raquel conscient de que podia haver comès un gran error.
Quan la Raquel estava a punt d’endinsar-se pels porxos antics que donaven a una bonica plaça per no delatar el seu destí final, sentí una veu:
— Sí que sóc la Lícia. Com és que sap el meu nom?
La Raquel somrigué de nou.
— Sé on vas perquè jo també hi vaig! — i en notar l’expressió alarmada de la Lícia s’afanyà a dir— No pateixis que el Benet m’ha dit qui ets. Som amics des de fa temps i entenem el que et passa.
Els ulls castanys clars de la Lícia fitaren la Raquel per analitzar-la.
— Si vols anem plegades a casa del Benet. Però si no vols companyia ja ens hi trobarem allà. Està a pocs metres…
—I tu com et dius? I per què vas a casa el Benet avui també?
— Si no t’importa anem tirant que se’ns farà tard. El Benet ha reunit a un parell de persones que per la seva manera de fer o actuar pensa que són “diferents” a la resta. Per cert. Em dic Raquel i sóc una bona amiga del Benet.
— I quin tipus de gent hi anirà a casa del Benet?
— Som a punt d’arribar-hi. Si no et fa res en seguim parlant més tard. Aquí al carrer pot ser indiscret.
— Sí, és clar! Quin mal cap el meu!
En arribar a l’edifici on vivia el Benet van engegar els dispositius i des del pis del Benet aquest va obrir la porta. Llavors van travessar la freda entrada fins arribar a la porta de l’ascensor. La superfície blava que projectava les imatges de l’univers era realment estàndard. Es notava que el Benet treballava a una planta de reciclatge i no a una productora d’entreteniment, a un dels centres de les autoritats o a un restaurant propi. Aquells vivien en edificis més luxosos on les imatges de l’ascensor eren infinitament més càlides. Un cop a la porta de l’apartament un Benet somrient obrí i aparegué somrient i sostenint una safata amb un braç. Hi havia uns gots amb begudes de colors molt temptadors que cridaven l’atenció tant com la seva cara de felicitat.
—smoothies!— digué ell— Una barreja de les verdures més depuratives i les fruites més plenes de vitamines que he trobat.
A la Lícia se li il·luminà la cara i en va agafar un de color taronja que portava espinacs, pastanaga i molta taronja. La Raquel agafà el de bledes, pinya i coco.
— Passeu que ja han arribat els altres dos convidats. Estan prenent el refresc mentre decideixen quin llibre llegiran.
— Benet! — Va fer la Raquel. — L’ Elena també vindrà però més tard. Ha anat a nadar una estona.
— Perfecte! Com més serem millor. Ja has pensat quin tipus de llibre vols llegir?
— Més ben bé igual! El que em recomanis tu!
Van caminar fins a la sala d’estar del Benet plena de prestatges amb llibres a tot arreu. A la Lícia se li van posar els ulls com taronges!
— Quina sort que tens Benet! On has trobat tot això?
— Treballo programant robots de neteja a la planta de reciclatge. Els he ensenyat a reconèixer un llibre i salvar-lo de la trituradora. Me’ls he anat emportant a casa poc a poc.
— I els has llegit tots?
— Sí, la gran majoria. Però els d’aquell prestatge no. Avui en començo un.
La Jasmina i el Mohit es van aixecar en veure entrar les dues dones.
Us presento la Lícia i la Raquel que també formaran part del club de lectura.
— I potser l’Elena, si s’hi aficiona.
Tots van agafar un llibre i van seure còmodament al sofà. El Benet va ser el primer de descalçar-se i posar els peus sobre la taula del centre.
— Si algú ho vol fer endavant! No hi ha res com estar còmode per endinsar-se en la lectura.
Al cap d’una llarga estona que el Benet va calcular havia estat una hora tots estaven completament abstrets en els relats que havien escollit. Tots menys ell perquè no podia treure-li els ulls de sobre a la Lícia. El seu dispositiu el va arrencar del seu estat d’embadaliment. L’Elena havia arribat i va anar a obrir per rebre-la. Al cap de pocs minuts la noia entrà i els lectors la van saludar amablement sense voler interrompre la seva activitat. El Benet va pensar que allò era la experiència més mística que havia tingut mai.
A dos quarts de nou els llums van començar a fluixejar. Era part del programa del sistema per tal d’evitar un consum excessiu de recursos. La lectura es podia fer més dificultosa en aquelles condicions i el Benet va decidir oferir als seus convidats sopar.
La Jasmina va dir que havia de marxar però el Mohit va insistir. Volia compartir amb ella quelcom més que el sofà i era obvi. La Raquel va convèncer l’Elena d’estar a casa el Benet una estona més i la Lícia va dir que havia de marxar.
— De debò? — Digué el Benet.
— Em temo que si em quedo m’entristiré pensant en el futur immediat i no vull esdernegar aquest vespre tan meravellós.
— Entristir? — Va fer l’Elena encuriosida. — A tu tampoc et funciona l’elixir?
— Si me’l prengués funcionaria però no ho faig. No vull que cap droga m’emboiri el cap. Vull sentir el que em digui el cervell o el cor que he de sentir sense impediments químics.
— Què estrany! —Féu la Lícia.— L’elixir funciona sempre.
— Doncs si tu no el vols prendre me’l pots donar a mi. — Va dir l’Elena. — Jo m’he empassat la dosis dels propers sis mesos i segueixo trista. Hauré d’anar al metge però no vull que m’implantin cap xip.
— És molt curiós! — Digué el Benet. — Jo fa temps que no en prenc d’elixir. Si vols pots endur-te un parell d’ampolles de les meves perquè no el vull fer servir. Jo també tinc ganes de sentir lliurement.
De cop el Mohit es posà de peu. Tots el van mirar alarmats per si aquella conversa subversiva que havia sorgit espontàniament li resultava massa compromesa.
— Si està disposat a vendre’m una ampolla li estaré molt agraït. Conec un company de feina que té el mateix problema. S’ha empassat l’elixir dels propers sis mesos i segueix trist.
El Benet i la Raquel van creuar les mirades i es van entendre de seguida. Estava prohibit comerciar amb l’elixir però d’altra banda no volien veure patir ningú.
— Deixa’m que m’ho repensi Mohit. No sé fins a quin punt li fem un favor al teu amic. Potser hauria d’anar al metge.
— Com vostè vulgui. Estaré esperant el seu missatge per venir a llegir, si m’ho permet és clar…
— Cap problema. És un plaer meravellós tenir gent a casa. I gent que té ganes d’experimentar coses noves vull dir.
— Sí. I ara podríem experimentar com de bones estan les pizzes que has descongelat! — digué la Raquel amb tanta naturalitat que va fer esclafir a riure els altres convidats.
La vetllada va ser el més agradable dels darrers deu anys de la vida del Benet. Tots van parlar de la seva feina, de la seva vida, de com de vulnerables se sentien davant les autoritats i de com poc lliures eren en realitat. El temps va volar i se’ls va fer tard. A dos quarts d’onze es van adonar que era hora de tornar als seus respectius apartaments. La Raquel però es va voler quedar a ajudar al Benet. Un cop van haver marxat tots i havien tancat la porta ella digué.
— Ja he vist com la miraves! Espero que encara tinguis prou elixir perquè si vens el que et pertoca patiràs moltíssim. Ja saps quin futur té.
— Ho sé però prefereixo patir i sentir que no poder sentir en absolut.
Quan s’acomiadaren aquella nit la Raquel va abraçar al Benet ben fort i li digué a cau d’orella.
— Hauràs de ser molt fort Benet.
Ell no va badar boca però en el seu esguard es podia llegir un «ho sé».

La Lícia havia plegat i volia aprofitar per caminar fins a casa seva i gaudir de la ciutat. Els carrers espaiosos dibuixaven una amplia línia sotjada a banda i banda per arbres centenaris regats per corrents subterrànies i, un pèl més enllà, per un conjunt eclèctic d’edificis moderns que s’havien construït els darrers vint anys i s’alçaven arrogants fent sentir els ciutadans vulnerables i imposant la seva superioritat tecnològica sobre la resta d’edificis antics, supervivents d’una altra era. Aquells darrers podien tenir més de dos-cents anys però a les institucions els interessava mantenir-los perquè eren d’una època en la que encara no escassejaven els materials de construcció i prometien resistir força més temps.
El passeig li anava bé a la Lícia per posar els seus pensaments en ordre tot i que no sabia per quin motiu necessitava tanta neteja en la seva vida quan en realitat ja només li quedaven poques setmanes de vida. No podia evitar pensar que encara se sentia molt plena d’energia i curulla d’ambicions per deixar-ho tot enrere precipitadament. Bé, o potser no tan sobtadament perquè se l’havia preparada pel traspàs des de nena. I tot i així sentia una ràbia immensa contra la que no podia lluitar. Arribà a casa seva, un edifici baix que formava part d’un conjunt arquitectònic antic i que s’havia sanejat per fer-lo més còmode però que no disposava encara de tots els conforts. La caseta tenia dues plantes i només cinquanta-cinc metres quadrats. La Lícia hi havia arribat a viure amb el seu home quan va quedar embarassada i després amb ell i la seva filla. Tothom s’havia sorprès de que els dos fossin capaços d’habitar en un espai sense vídeo-vigilància i sense les comoditats de la casa robotitzada. Les portes no s’obrien soles quan un arribava, l’assistenta virtual no es connectava al dispositiu personal per recordar-li a un tot el que havia de fer aquell dia, la temperatura la regulaven ells manualment i no la decidia el robot principal i el rebost no anava repetint quins aliments bàsics faltaven. La Lícia no volia ser dependent de cap sistema electrònic durant tot el dia i la seva parella es va enamorar d’aquella casa antiga tan bon punt com la va veure. Allà no hi hauria cap holograma a la paret sinó plantes de debò o algun quadre que poguessin rescatar de les deixalles.
El Quim s’havia enamorat de la Lícia a la facultat. Ell era més gran que ella i infinitament més transgressor. No estava d’acord amb el sistema ni amb les autoritats i per això es negava a portar el dispositiu personal. La comunicació entre ells dos només tenia lloc els dies que es veien a la universitat i la resta de la setmana la Lícia havia de viure en la incògnita de què feia el Quim i si potser ell també pensava en ella. I la veritat és que sí ho feia. Ell mateix li confessà un quinze de setembre del dos mil vuitanta, quan el Quim ja coneixia la Lícia perfectament com a estudiant i la tenia molt analitzada com a persona també. El segon curs de carrera ells dos van aconseguir quedar i sortir sovint malgrat que el Quim seguia sense voler adquirir cap dispositiu personal. Aquell estiu ell va anar a viure a casa de la Lícia sense fer cas de les recomanacions familiars i de les institucions.
Quan la Lícia va posar la clau al pany el grinyol de la porta la va transportar a un temps llunyà, a l’època que havia viscut la seva mare, que encara havia estat lliure i havia pogut escollir tenir fills i morir de manera natural. Prémer l’interruptor del llum la va fer sentir viva. Quantes cases encenien els llums totes soles quan hi apareixia un dels habitants? Va penjar la camisa que li feia de jaqueta i la bossa al ganxo de la paret. Tot seguit tragué el dispositiu de la bossa i l’activà. Hi havia tres missatges. Va decidir escoltar el primer. L’holograma d’un noi jove aparegué davant seu i es va presentar: era l’Eric de la companyia Alfa i Omega i li volia demanar si ja tenia tots els detalls del traspàs organitzats perquè la seva empresa podria encarregar-se’n i deixar-la gaudir a ella de les darreres setmanes. A la Lícia se li va regirar l’estómac. Com es podia gaudir de les darreres setmanes si se li recordava a una el traspàs? Ella odiava aquell pensament i només desitjava apartar del pensament el moment en que se la obligaria a marxar contra la seva voluntat. Desconnectà el missatge i passà al següent. Aquest cop una dona jove vestida amb una brusa i una faldilla blanques li demanava si la podia ajudar organitzant la cerimònia de comiat i recordava com d’important era tenir un final emocionant per culminar una vida plena. La Lícia es va posar de molt mal humor.
Anà al l’habitació que estava al pis de dalt i es va treure tota la roba i se la va canviar per d’altra més còmoda. Aquell vespre el dedicaria a tocar la guitarra. Una cosa que li havia ensenyat el Quim i que havia estat l’activitat favorita de la Lícia. Fins que havia descobert la lectura de llibres. El que havia començat aquell vespre a casa del Benet la tenia tan intrigada que hagués volgut tornar a llegir l’endemà. Però la cita era només cada dos dies i ella frisava per agafar el llibre, acaronar-lo i entregar-se a l’aventura escrita. Just quan estava a punt de fer-se el sopar trucaren a la porta. En obrir veié davant seu una noia i un noi d’uns trenta i pocs vestits de blanc i amb un somriure postís que no augurava res de bo.
— Lícia Ferrer? — Demanà el noi amb to de baríton un pèl esquerdada. — Ens deixarà passar un moment? Venim de la institució perquè encara no hem rebut cap missatge de com desitja fer el traspàs.
La Lícia es va mossegar la llengua. Hagués volgut dir que en realitat no tenia cap ganes de fer el traspàs i que per tant li importava ben poc com pogués ser la cerimònia, però sabia que els havia de fer passar. Els va demanar que entressin sense entusiasme. Els dos ho van fer sense dubtar i un cop dintre ella els va oferir el sofà per seure.
— Senyora Ferrer— continuà la noia de cabells rossos tenyits— Està pensant en contractar alguna empresa externa per la cerimònia o bé voldria celebrar-ne una d’institucional? Pensi que tenim una quantitat immensa de maneres de personalitzar-la…
— La vull institucional. — Respongué la Lícia en to sec.— Vull deixar el màxim d’unitats d’energia a la meva filla i no vull gastar gaire en la festeta.
Els dos joves van creuar mirades.
— Però vostè es conscient que tot plegat costarà un mínim d’unitats d’energia oi? Unes cent mil per ser exactes si vol celebrar-ho de manera modesta…
— Ho tinc clar. Pagaré el mínim i punt. Ni una unitat llençada en un acte obligatori que cap de les persones que m’estimen podran gaudir en el més mínim!
De nou els dos noies s’esguardaren fugisserament. No era bo parlar en aquell moment però tan bon punt poguessin informarien de l’actitud subversiva de la Lícia.
– Contracto el servei amb vostès. On s’ha de firmar?— digué ella per treure-se’ls de sobre com més aviat millor.
— Aquí. — Va dir el noi assenyalant un requadre que havia aparegut sobre la taula de centre.
La Lícia signà i va afanyar-se a acompanyar aquella parella fora de casa seva. Quan va haver tancat la porta respirà profundament i aclucà els ulls. Uns segons després el seu dispositiu s’engegà i donà senyal de missatge. S’hi apropà tement que fos una altra empresa de traspàs però era el Benet. Li demanava com estava i si tindria ganes de fer quelcom amb ell l’endemà. Amb o sense lectura.
La Lícia sospirà. Sí tenia ganes de fer una cosa que la distragués però no volia implicar el Benet en les seves preocupacions. No obstant, l’expectativa de la grata companyia del Benet va superar el seu seny i va respondre activant un holograma per tal que ell la veiés dient «demà em va perfecte. On vols que quedem i què fem? Puc llegir unes pàgines més del llibre?»
A l’altra banda del carrer els dos agents s’assegueren a un banc per posar-se a la boca un xiclet de caipirinha. L’efecte atordidor provocava un estat de felicitat escàpol que si més no els permetia oblidar certes realitats per un instant.
— Què en penses de la senyora Ferrer? — Féu ell inquisitiu.
— Que no està gaire conforme amb el traspàs.
— Jo he tingut la mateixa impressió.
— Potser ens caldrà escriure un informe demà? — digué la noia amb veu de cascavell.
— I potser aquest informe ens fa arribar a ser cap de departament…
Els dos es miraren i somrigueren pensant en les avantatges de la possible denúncia.

La Raquel estava fent una visita a un pis amb una parella interessada en adquirir un habitatge més gran perquè la noia havia quedat embarassada. Els agradava la zona de Vila Olímpica degut a la proximitat a platja i a que la barriada seguia sent molt més tranquil.la que l’antic centre de la ciutat. Els mancava la calidesa dels edificis antics i senyorials d’altres districtes però els agradava que no s’haguessin alçat blocs moderns de vuit i nou plantes que esbordellaven l’encís de les edificacions més antigues que semblaven intimidades al costat dels titànics complexos moderns. La parella es passejava per l’estança i comprovava amb ajut del dispositiu com quedarien els mobles a cada racó. Tant el pare d’ella com el d’ell havien fet el traspàs no feia gaire i havien deixat als fills suficients unitats d’energia per poder adquirir aquell dúplex i formar una família. Era llei de vida: uns marxaven i els altres veien al món i ho feien amb totes les comoditats. D’això s’encarregaven les institucions, que comptaven els recursos emprats per tots els ciutadans minuciosament. Qui tenia més era, o bé perquè els pares havien estat en càrrecs alts i havien pogut fer guardiola, o bé perquè havien sabut viure austerament. Aquells dos pertanyien a la classe dels privilegiats però la Raquel no va poder evitar que creuessin el seu pensament dues idees que l’entristiren: Els pares de la parella no podrien veure mai el net o neta ni experimentar la joia de tenir un altre cop un infant als seus braços. I per altra banda aquells dos futurs pares havien bolcat tanta il·lusió en la seva nova vida que havien oblidat ja els pares traspassats.
Una gota de suor freda corregué per l’esquena de la Raquel en el mateix moment que li arribà un missatge al dispositiu. Aprofità un instant en què la parella inspeccionava el bany i es connectà. Aparegué l’holograma de l’Elena demanant si voldria sopar a casa amb ella. La Raquel digué que sí immediatament a través d’un breu missatge de text. Quan va acabar aquella visita ja eren dos quarts de set i decidí anar al mercat a buscar vianda. Portaria una ampolla de vi per l’ocasió. Era un luxe que no es podia permetre cada dia però tampoc sopava en companyia gaire sovint. Semblava però que es podia acostumar a aquella activitat conjunta perquè el vespre que va fer l’últim àpat de la jornada a casa del Benet va experimentar una bonica sensació d’assossec mentre tornava a casa seva. Caminà fins el seu barri que no quedava lluny i anà al mercat més proper. Hi havia força gent fent la compra i el rostre despreocupat d’aquells estranys martellejà el cervell de la Raquel amb una pregunta inevitable: estaven realment en pau amb si mateixos com semblava o senzillament es prenien la dosis d’elixir prescrita pels metges i subvencionada per les autoritats? Quan seria capaç de distingir una persona feliç d’una de drogada? Perquè estava clar que els que prenien l’elixir eren dependents de les drogues i ella n’era una. Com es trobaria ella sense aquell líquid dolç de color lleugerament rosat? Aguantaria el dolor de la pèrdua de la seva millor amiga i mare de l’Elena? No tenia valor per fer la prova. Era massa fàcil seguir bevent els temptadors flascons que emboiraven el pensament i l’alliberaven de les emocions. Però també la deixaven toixa durant pràcticament dos dies. Una pèrdua de consciència i sensibilitat que sovint havia pensat que li escurçava la vida perquè la deixava insensible al que passava al volant però més submisa del que hagués estat altrament. No obstant n’estava tipa. Els seus dos pares van morir de manera natural i li havien ensenyat que viure amb por era viure només a mitges. L’Anton, el seu pare, era l’hereu d’una petita empresa vitivinícola que produïa vins de gran qualitat a preus que havien arribat a ser desorbitats quan es va implantar el sistema. Portava una empresa que donava feina a uns cent treballadors i provocava el plaer escàpol d’assaborir un bon vi a taula. Era un enamorat dels plaers terrenals que començaven a escassejar per manca de recursos: Un bon àpat amb amics, una ampolla de vi, un cafè fet amb maquines exprés que s’havien d’importar d’un altre racó de Arda 1. Fins i tot havia conquerit el cor de la Marisa tot preparant-li un àpat a la llum de les espelmes. La parella aconseguí que els vins d’aquella petita empresa s’exportessin arreu i es van fer un nom que tothom coneixia. Qui tenia prou unitats d’energia podia permetre’s una copa de la casa Castany. Però es clar, quan es va implantar el sistema les autoritats començaren una caça de bruixes contra l’alcohol per ser una droga que, per regla general, desinhibia i deixava aflorar emocions que calia controlar. Es va obligar a l’Anton i a tota la resta de vitivinícoles a gravar amb un impost del setanta per cent del cost del vi cada ampolla. El resultat era un preu desorbitat. Només es consumia vi en ocasions excepcionals però en canvi es començà a prescriure l’elixir de manera regular a tot el conjunt de la població. L’Anton i la Marisa foren dels primers en imprimir i fer circular tríptics antisistema de paper i fer-los volar pels carrers de la ciutat i de les localitats properes. L’administració volia un control total sobre els ciutadans.
No van trigar en ser descoberts. Un amic de la família va trobar els papers delators i els va denunciar. La Raquel encara recordava clarament com una nit d’hivern d’allò més freda tres agents els arrencaren a tots del son i s’endugueren a son pare emmordassat i a ella l’estiraren del llit amb pocs miraments, se l’emportaren a coll i bé i només pogué acaronar amb l’esguard de manera fugissera a la seva mare, que cridava al peu de la porta mentre un agent al costat seu l’emmanillava.
La Raquel agafà l’ampolla de vi de bursada de la prestatgeria. La ràbia latent continguda des de feia temps començava a agullonar el seu esperit. Aquell vespre no prendria l’elixir: de vegades era necessari despertar fantasmes del passat per començar a viure en el present.
Quan va arribar fosquejava. Va activar el dispositiu i poc després s’obrí la porta. Travessà el vestíbul i es dirigí a l’ascensor. En entrar-hi no va poder evitar pensar que aquell holograma estàndard que mostrava l’espai amb una galàxia llunyana la començava a cansar. Com també la enfastijava la inversemblant sensació d’estar suspesa a l’aire quan en realitat tenia un terra sota els seus peus. Però era part del pla de les institucions. S’havia de fer sentir al ciutadà vulnerable davant d’un univers que no es podia controlar, i per aquell mateix motiu els humans necessitaven les institucions a Arda 1 per seguir dirigint la seva voluntat i manipulant els seus temors.
La clau de l’èxit del sistema implantat a tot el planeta era que els humans havien aconseguit deixar enrere les pors que enterbolien les seves existències a glop d’elixir. Aquell pensament l’entristí de nou però en comptes de treure el flascó amb el líquid atordidor, agafà amb força el coll de l’ampolla de vidre. S’adonà de com de fort l’estava estrenyent quan l’Elena la deixà passar a casa i en donar-li el regal sentí que els seus dits estaven entumits.
— Hola! — Digué la noia amb ulls enrojolats però un somriure als llavis. — No calia que portessis res, el vi és caríssim!
— Ho sé. Però tenia ganes de poder-lo assaborir amb tu. N’has begut mai?
— Que jo recordi no. Potser amb els pares quan era petita però no t’ho sabria dir.
La Raquel va anar fins la cuina, va posar l’ampolla sobre la taula i va treure un obridor de la seva bossa.
— Necessitem gots de vidre! — digué resolutiva.
— Ara venen! — féu l’Elena encuriosida. — Hi ha pollastre tikka masala amb verdures per sopar. No esperem a que surti del forn?
— No. El primer tast el farem sense que el paladar tingui interferències.
Els ulls de l’Elena s’engrandiren i va extreure dos gos de vidre que segurament havien estat dels seus pares i dient:
— Endavant!
La Raquel va abocar el líquid als dos gots, l’observà, l’olorà i llavors li digué a l’Elena:
— Ara has de fer-ne entrar un xic a la boca i passejar-lo uns segons pels paladar fins que l’aroma i el gust es despleguin. Després ja te’l pots empassar.
Les dues ho van fer i la Raquel va fer un gest estrany.
— Al principi potser no t’agradarà. — Digué la Raquel. — El primer glop és per acostumar-s’hi. Després ja li agafaràs el gust.
Sense badar boca l’Elena va emportar-se als llavis el segon glop.
— No és només el gust que em sorprèn. És la sensació que em provoca…
— És una droga. I havia estat legal durant molts segles a la major part de Arda 1. Es va prohibir perquè segons sembla els seus efectes no eren controlables.
— Ni permetien controlar la reacció dels individus. — Féu l’Elena que havia preguntat als seus pares més d’una vegada sobre aquell líquid prohibitiu. — L’elixir és un producte químic que domestica les nostres emocions però això em penso que les allibera…
— Totalment cert.
Les dues van assaborir un glop en silenci. Aquell núvol insonor espès que les cobrí més que no pas allunyar-les les acostava l’una a l’altra. La Raquel apreciava a l’Elena com si fos una filla perquè l’havia vist créixer i el traspàs de la seva mare s’havia endut un bocí de la vida de les dues. Costava omplir el buit.
— A la mare li hagués agradat aquest vi.
— Quan tu eres petita n’havíem pres alguna vegada amb els teus pares. El meu marit encara era viu llavors…
— Em feies de mainadera, recordes?
Els llavis de la Raquel dibuixaren un somriure en evocar la cara petita i rodoneta de l’Elena embolcallada amb els llençols mentre li llegia una història.
— Aquelles vetllades eren dels moments més feliços de la meva vida. Tots cinc aquí junts, despreocupats i la sensació reconfortant d’estar entre gent en qui confies…
A l’Elena se li van omplir els ulls de llàgrimes i en veure-ho la Raquel es va alarmar.
— Perdona! No hauria d’haver-ne parlat…
— Sí! — exclamà l’Elena— clar que sí en pots parlar! Però és que jo ja no puc reprimir gaire més temps el que porto dintre i l’elixir tampoc no em fa l’efecte esperat.
— Te l’estàs prenent?
— Al principi no volia i no el prenia. Feia un glop o dos abans d’anar a la feina per poder fer el cor fort. Servia per fer-me dissimular però no per atordir-me suficientment. Llavors, dues setmanes després del traspàs de la mare, quan creia que el dolor havia d’anar minvant i no ho feia vaig comprar dosis extra.
— Què? — féu la Raquel espantada. — Saps que és il·legal!
— Sí. Però com ja us vaig dir a casa del Benet, l’elixir no em fa efecte i si segueixo així algú em denunciarà. Prou feina tinc en dissimular les llàgrimes…
— No et fa gens d’efecte? Has anant al metge?
— Al metge a què? No vull que m’implantin un xip per tenir-me més vigilada. No, de cap manera, L’elixir no em funciona i ja està. Si el Benet em ven el seu me’l prendré també. Però ja he perdut l’esperança…
—Elena!— digué la Raquel fent un altre glop de vi. — El Benet el vol vendre però el necessitarà dintre de poc.
La noia va agafar l’ampolla i s’abocà el líquid semi-prohibit fins a omplir la copa.
— Què dius? Per què l’hauria de menester? Si ell mateix ens va dir a mi i al Mohit que ens el podria vendre…
La Raquel sospirà fort. Una calrada li enrojolà la cara i li va fer venir calor.
— S’ha encaterinat de la Lícia, la dona dels cabells negres que va venir també al vespre de lectura. Ha de fer el traspàs dintre de poc.
— Què vols dir que s’ha encaterinat?
— Li fa gràcia. Me’n va parlar el mateix dia d’haver-la coneguda i la va convidar al vespre de lectura sense pràcticament conèixer-la.
L’Elena clavà la seva mirada als ulls de la Raquel. Un sentiment soterrat endins havia aflorat perquè feia paleses les arrugues horitzontals que sorgien quan una persona reia. Però la Raquel no reia pas. Els grans inquisidors foscos envoltats de pestanyes llargues s’havien empetitit i aguaitaven la seva copa com si li demanessin quelcom impossible.
Feia temps que les emocions havien quedat enrere gràcies a l’elixir i per això als joves els costava reconèixer els sentiments dels altres. No havien crescut observant rostres enfadats, alegres, tristos o enutjats sinó cares impassibles que reflectien una felicitat maquillada. Sentir havia esdevingut un acte subversiu i per això es controlava la bioquímica del cervell amb l’elixir. Però l’Elena havia estat sempre especialment perceptiva i sabia quan algú ja no seguia les regles de les autoritats ni deixava d’emboirar-se quan els metges ho recomanaven. I s’havia mantingut sempre en contacte amb aquella gent rebel per observar les conseqüències de les emocions. Era tan fàcil descobrir-les en les arrugues de la cara i alguns gestos involuntaris! I ara el seu cervell li deia que la Raquel s’havia torbat.
— Et molesta que el Benet s’interessi per la Lícia?
— Perdona? — Va fer la Raquel a qui se li havien endurit les faccions en pocs segons.— Em molesta que s’impliqui en quelcom que el farà patir. I no sé com ajudar-lo si no és fent que es prengui l’elixir.
— Però vaig tenir la impressió que ell no vol.
— No! Va decidir fa temps córrer el risc de trobar-se malament però deixar de viure de manera descafeïnada.
— Jo m’he anat prenent l’elixir en les dosis recomanades i fins i tot l’he comprat fora de la legalitat dues vegades i he pres més del prescrit. Però la tristor no marxa i per altra banda he de dir que la sensació de buit em fa ser més prop de la meva mare…
La Raquel va pensar durant uns segons i va engolir un glop espès i aspre que acaronà la seva gola i la omplir de sensacions i records. Ella tampoc tenia clar que volgués seguir prenent l’elixir. En bevia una dosi mínima però ara sospitava que aquella incomoditat en veure la Lícia a casa del Benet destaparia un sentiment que fins ara havia aconseguit soterrar perfectament. Potser era millor sentir-lo i patir que ignorar-lo, per això ja feia temps que havia reduït la dosis i aquell mateix vespre havia deixat de prendre el beuratge manipulador. El resultat era que ara s’adonava de que una estranya sensació l’amarava i que sense l’elixir s’estava posant nerviosa.
— Mengem? — va fer l’Elena.
— I tant! Com va la gana?
— Una mica millor. Fins aquest matí he anat ingerint quelcom per obligació però sense gaire necessitat. Ara sí que tinc fam!
— T’ajudo?
— No! Ho tinc tot preparat. Pollastre Tikka Masala amb patates i verdures.
—Fantàstic!— digué la Raquel que ja s’havia aixecat per anar a buscar els coberts.
L’Elena era una bona cuinera perquè sa mare i la Raquel li havien ensenyat a preparar una infinitat de plats i ella havia agafat gust a aquella afició de petita. El pollastre d’aquella nit li havia quedat diví i la Raquel se’l menjava amb les mans per poder llepar-se els dits. A l’Elena li abellia veure que els seus plats podien provocar plaer. I havia de reconèixer que aquella recepta barrejada amb el vi tenia un efecte màgic. Quan ja estaven acabant i netejaven al plat amb una llesca petita de pa a la Raquel se li va engegar el dispositiu. S’eixugà les mans amb el tovalló de paper i mirà el missatge escrit. Les faccions del seu rostre van canviar de cop.
— Què és? Passa res? — va fer l’Elena alarmada.
La Raquel sospirà.
— Aquest pollastre estava deliciós! He quedat ben tipa. — Digué per dissimular.
— Espero que no. Encara hi ha postres!
— Mare meva Elena! Ja cal que m’espavili jo a provar receptes a casa perquè realment ara et dec un sopar!
L’Elena mirà a la Raquel. Tenia potser quatre anys més que la seva mare i encara mantenia molta vitalitat. La mateixa que potser hagués tingut la seva si no l’haguessin fet marxar. Begué un altre glop de vi i va omplir la copa de la Raquel. Li porta la beguda a la cuina on la Raquel preparava els plats de postres.
— La crema gelada és a la nevera. Però beu un glopet abans!
La Raquel obeí mentre disposava als plats de postres els dos gots petits amb la massa espessa groga.
— No em dirà què és? — Féu ella.
La Raquel sospirà i portà els plats a taula. Un cop assegudes la convidada va enfonsar la cullera al got, es va posar la crema a la boca i va exclamar:
— Mare meva Elena! Aquesta crema t’ha quedat més bona que a la teva mare! Com t’ho has fet?
— Preparar els plats que em va fer ella m’ajuda a sentir-la més prop. I m’agrada afegir-hi el meu toc.
L’Elena l’observà. Semblava abstreta assaborint la crema, prou per agafar-la amb la barrera abaixada.
— Em diràs ara què t’ha arribat del dispositiu per fer la cara què has fet abans?
— El Benet que em demana d’anar a comprar roba amb ell perquè ha quedat amb la Lícia. Es veu que vol estar especialment bé. I jo veig a venir què li passarà quan la Lícia hagi de fer el traspàs i no m’agrada.
L’Elena s’empassà el que tenia a la boca i deixà que transcorreguessin uns segons espessos entre elles.
— Tu també estàs patint. Però t’has demanat què hi ha de mal si el Benet prefereix gaudir d’aquell instant efímer amb la Lícia perquè necessita emocions per continuar vivint?
— Emocions? — digué la Raquel reactiva.— Sí. Si les necessita però potser no és bo sentir-les per algú que ha de marxar tan ràpidament, entens?
L’Elena restà pensívola durant uns instants. Havia llegit prou llibres clandestinament per saber què era aquella emoció que tantíssim podia trasbalsar l’ordre de les coses i la bioquímica de les persones.
— Sí. Ho entenc. És una argumentació molt lògica i raonable. Però tinc entès que les emocions no es deixaven controlar tan fàcilment pel cervell. I és obvi que el Benet sent alguna cosa per aquesta dona.
— Sent alguna cosa? — demanà la Raquel en to sorneguer. — Li farà gràcia i prou, però això està molt lluny de ser un sentiment. Hauria de ser més intel·ligent i no deixar-se encegar per quelcom de tan poca durada com una emoció. S’estavellarà i jo no ho vull veure!
L’Elena observà les arrugues al rostre de la Raquel. La coneixia des de que era un infant i sempre li havia semblat una dona molt dolça. Sempre tret d’aquell vespre en què quelcom havia sorgit en ella que l’Elena no coneixia.

Van quedar en un bar cèntric d’aquells que encara conservaven la calidesa dels del segle anterior, amb taules i cadires de fusta i unes làmpades de coure que penjaven del sostre i il·luminaven la sala amb un to groguenc que feia pensar en el de les espelmes. Les parets no estaven despullades com a la majoria de locals sinó que es vestien de prestatgeries plenes d’ampolles de vi i llaunes de cervesa, algunes curulles i d’altres buides però que volien evocar altres temps. Aquell bar restaurant era conegut perquè s’hi servia un menjar excel·lent, del que no es trobava a molts llocs. L’especialitat era la carn de vedella, extremadament cara perquè no es considerava sostenible. Alimentar una vaca i fer-la créixer requeria força més pinso que un pollastre per exemple. Però al Benet li agradava i volia tornar a gaudir-ne. Per això havia convidat la Lícia al restaurant. Estava convençut que trobarien alguna cosa que també l’abellís a ella. A dos quarts de nou ja era a la porta esperant-la a ella amb els seus pantalons i la seva camisa noves. Se sentia altre cop com si tingués quaranta anys! El seu dispositiu s’engegà i li arribà un missatge de la Lícia que deia que arribaria cinc minuts tard, que s’havia equivocat de carrer. El Benet somrigué perquè havia temut que ella se’n desdigués l’últim moment. Fins i tot havia pensat què faria si el deixava plantat. Hagués entrat al restaurant i hagués demanat el seu plat favorit i l’hagués assaborit tot sol amb la intensitat de l’abandonament cruel. Però fins i tot aquell dolor tenia més mèrit que una letargia provocada per l’elixir. Qui volia viure de debò i honestament havia d’arriscar-se també a patir. Tanmateix semblava que aquell vespre no tocava. Tragué un dels llibres de la butxaca i començà a llegir. Tot i notar-se el batec del cor a cent per hora la lectura el va transportar en un altre món fins que escoltà una veu prop seu:
— Hola Benet! En sap greu haver arribat tard!
Aixecà els seus ulls i veié els de la Lícia, aquell marró claríssim dibuixat per un contorn fosc i aquelles dues pupil·les enormes apuntant al seu objectiu. El Benet hagués pogut deixar caure el llibre al terra. Li costà apartar els ulls dels d’ella però volgué observar com s’havia vestit. Portava uns pantalons cenyits de color blau i una brusa vaporosa escotada de color negre que alegrava amb un mocador vermell amb fils de plata. Era una indumentària discreta però elegantíssima. Aquella dona havia conservat un cos jovenívol a pesar del seu part, o parts, el Benet no sabia quants fills havia tingut malgrat l’edat. Se sentí de cop un pèl acomplexat. El parell d’anys que els separaven deixaven clar que el temps passa factura i aquell pensament l’entristí.
— Benet, estàs bé? — Digué ella tot posant-li una mà al braç.
— Sí. —Estava fora de joc però no ho volia reconèixer.
— Entrem?
Es van entaular mentre ell li explicava el menú i el que volia triar ell. Se sorprengué en veure que ella volia el mateix.
— No em puc pagar la vedella gaire sovint i total ara ja no cal que pensi gaire més en res. Dintre de poc ho deixaré tot enrere…
Una fiblada roent es clavà al cor del Benet. Allò era quelcom en què no volia pensar. La volia viva per admirar-la i tenir-la al costat i per sentir-se tan viu com des de que l’havia coneguda a ella. No podia pensar en deixar-la marxar! La realitat li donà un cop de puny atordidor que es va traduir en una suor freda que li corregué per l’esquena.
— Ho dius com si ja no estiguessis trista?
— Ho estic. Però d’alguna manera faig un esforç brutal per veure el cantó positiu.
— Hi és?
— Mira, la veritat és que el que més m’importa és la meva filla. Em fa ràbia deixar-la i haver de marxar només perquè les autoritats han decidit que a la meva edat ja no som “rentables” per l’eco-sistema. Però si acabo el llibre que m’estàs deixant llegir potser efectivament ja hauré fet tot el que havia de fer a la vida. No calen més anys per omplir-los…
Els van portar el sopar però al Benet se li havia passat la gana. Estava davant d’algú que considerava que ja ho havia fet tot a la vida i ell era més gran que ella però encara tenia ganes de lluitar. Potser s’havia equivocat amb ella.
— Ja estàs convençuda que allò que han decidit les autoritats és el millor per tu?
— En absolut! Però no puc lluitar en contra de tot el sistema. Em nego a prendre l’elixir per poder sentir el que em fa estar tan viva aquestes darreres setmanes. No m’ho deixaré prendre!
El Benet passà de la decepció a l’admiració en instants. Ell havia tingut de seguida clar que no volia arriscar-se a tenir un fill però haver de morir tan jove. Això ho havia sabut als vint anys, quan era un cul rebel i inquiet. De fet encara ho era.
— Crec que tens encara una energia immensa dintre. La vaig notar el dia que ens vam conèixer!
— Cert. Però no he sabut canalitzar-la. He fet de tot: pintat, composat música, intentat inculcar a la meva filla un pensament lliure… que realment no sé on la portarà. Crec que m’he equivocat fent-ho perquè ara està en contra del sistema però sense poder lluitar.
Els van portar la vedella i tots dos van començar a assaborir-la. Aquella sensació al paladar els va allunyar dels temes més punxeguts per uns instants però la curiositat martellejava el Benet i va haver de tornar a la conversa.
— Quants anys té la teva filla?
— Vint-i-cinc. I diu que no vol tenir fills perquè creu que ha de combatre el sistema que ens dictamina a tots una manera de viure amb poques opcions. Jo vaig escollir tenir família i una filla i he de marxar ara que encara podria fer moltes coses. — Hi hagué uns segons de silenci.— I entenc que potser el que podria fer, com ara llegir o sopar amb tu només és útil per a mi, però també em sento capaç de seguir treballant molts anys. No tinc ganes de que em facin desaparèixer!
El Benet s’havia acabat el menjar però de cop se li va fer un nus a l’estómac. Va beure un glop per aclarir-se la gola. Ell tenia seixanta-un anys però encara se sentia amb energia de fer moltíssimes coses a la vida. I ara encara més en aquells moments després d’haver conegut a la Lícia perquè li despertava sensacions que donaven una injecció d’energia i no volia ni podia deixar-la marxar. Però hi havia un destí irreversible que avançava a passes accelerades en contra seva. Fità a la Lícia i va emmudir. Aquells cabells llisos i perfectes emmarcaven un rostre ovalat en què destacaven els ulls que l’havien captivat des d’un primer moment. No podien ser els ulls d’una persona submisa. La Lícia també era un esperit rebel.
— Benet, estàs bé? —féu ella un pèl desconcertada.
— Ah sí— respongué quequejant. — T’agrada el menjar?
— És deliciós! Un plaer que rarament he gaudit des de que era una nena. El coi de sistema controla fins i tot el que ingerim!
El Benet sospirà.
— I saps què és el pitjor? — Digué ella resolutiva.
— Què?
— Doncs que estic convençuda que els que porten les institucions no s’apliquen les normes que seguim nosaltres. Ells segur que tenen fills però no han de fer el traspàs i tinc claríssim que poden menjar prou carn vermella o peix com els vingui de gust. El sistema només s’aplica a la immensa majoria. Però els que el controlen no ho han tingut mai millor. Sobre tot des de que es va inventar el coi d’elixir dels nassos!
Al Benet se li van engrandir els ulls i li va agafar la mà.
— Lícia! És perillós parlar així en un lloc públic.
— Ho sé! Perdona! Però m’agradaria tant poder canalitzar el que porto dins!
Els dubtes que havien envaït el Benet s’esvaïren als pocs instants. Era tan indòcil com havia imaginat quan la veié per primer cop.
— I com voldries fer-ho?
— No puc. Serà la tasca de la meva filla. Ella haurà de ser capaç d’obrir els ulls a tothom qui vulgui escoltar. A mi ja no em queda temps i pensa que em sap greu perquè si en tingués més l’aprofitaria per protestar!
El Benet notà com el cor se li accelerava. La seva mà avançà i recorregué part del braç de la Lícia i a aquesta se li posà la pell de gallina igual que a ell. Potser no era bo començar quelcom que no podia acabar bé però en aquells moments ell no pensava amb el cap.
— Vull que sàpigues que no estàs sola! La Raquel pensa igual que tu, l’Elena, a qui vas conèixer la vesprada del club de lectura, pensa igual que tu… Existim. Els que estem en contra de tot això existim!
— Però de què serveix si no fem res!
Aquella llum groguenca del local va embolcallar el Benet i la Lícia. Una estranya complicitat havia nascut entre ells i els unia més encara que les emocions compartides del dia que es van conèixer. Tant com la curiositat infinita que sentien l’un per l’altre i que va començar a créixer el vespre del club de lectura. Què els estava passant?
— Em promets no prendre l’elixir tot el que ens pugui quedar per viure?
Aquella era un compromís molt exigent i dur però la Lícia albirà que el Benet en portava una de cap.
— T’ho prometo! — digué ella sense poder explicar per quin motiu estava fent quelcom que la podia posar en perill.
— Doncs tindrem el nostre moment de lluita plegats Lícia, perquè ja fa temps que penso que hi ha moltíssima gent que no està d’acord amb el sistema i només cal que ens unim!
Ella no va dir res. No havia esperat tenir la sort de conèixer una persona com el Benet que tingués ganes d’aixecar-se i combatre unes institucions injustes que s’excusaven en la monitorització de la sostenibilitat del planeta. Arda 1 no podia permetre que l’ecosistema es basés en l’abolició de les necessitats humanes. De què havia servit tota l’evolució dels humans si se’ls privava dels seu tresor més valuós: la voluntat! Arda 1 s’havia convertit en un planeta de robots humans. Tot depenia d’una droga. Se’ls podia despertar?

Aquell dijous les hores semblaven equivaldre a cent setanta minuts cadascuna i van passar lentament per a dues persones en particular: El Benet i la Raquel. Pel Benet perquè estava mort de curiositat per conèixer la filla de la Lícia i veure com era amb ella, i per la Raquel perquè sabia que ell havia convidat al vespre de lectura a la filla de la Lícia, l’Eva, i albirava que el Benet només tindria ulls per les dues. Un sentiment estrany l’amarava des de feia dies: ella no era tan interessant com la Lícia perquè no s’havia entregat a tenir fills i en aquells moments els anys extra que el sistema li regalava semblaven anar en contra seu. La Raquel sospitava que l’essència efímera de la Lícia havia captivat el Benet. Ella en canvi restava l’amiga que sempre estaria al seu costat i no calia fer esforços per ella.
La Raquel va quedar amb l’Elena per anar al vespre de lectura plegades i la Lícia es va passar el dia a la feina absorbida per les cinc mil tasques que li havien encomanat i que havia de resoldre amb celeritat sobrehumana. No obstant tingué temps de pensar en la vesprada i gaudir de l’emoció que li produïa saber que l’Eva l’acompanyaria en aquell acte subversiu. La seva filla havia reaccionat molt positivament quan sa mare li havia explicat com havia conegut “l’home de la biblioteca prohibida” i a l’Eva tot allò que estava al marge de la legalitat li feia venir salivera. Feia anys que escrivia articles sobre “realitats paral·leles” en el seu temps lliure. Un amic li havia obert un canal secret a través del qual es connectaven tots els ciutadans que necessitaven fugir del sistema. Cadascú explicava les seves experiències com a “alienígena” dintre d’un món en què tots havien deixat de sentir. I ella havia començat a esbrinar coses sobre una subcultura jove molt potent que lluitava per una revolució alliberadora. Havia esdevingut l’escriptora que narrava la vida dels éssers “fora del sistema” que donava esperança a tants. I és que en el fons molts començaven a voler trobar una vida alternativa lliure que no els imposés els lligams dictats per les autoritats. Ser infermera l’havia ajudat a descobrir la cara oculta de les persones i ser prou valenta per reconèixer les debilitats dels humans.
Ella també va estar comptant les hores fins a la sortida. Després va anar a casa seva, es va connectar al dispositiu per parlar amb el seu xicot i després amb sa mare i va estar escrivint fins que va ser hora de passar-la a buscar a ella per anar a casa del Benet. No tenia clar si l’encuriosia més tenir un llibre a les mans o veure aquell home que havia fet que els ulls de sa mare es tornessin fetillers tot i l’angoixa del traspàs. Volia compartir aquells pensaments amb el Joel però no gosava. Necessitava assegurar-se que a ell no li agafaria por. Portaven mig anys plegats però s’entenien tant que probablement no trigarien gaire en fer el seu estat de parella consolidada oficial davant les autoritats. I això els portaria a escollir si volien tenir fills o no. L’Eva estava enamorada del Joel però volia esbrinar quina mena d’home era perquè ella tenia una missió clara des de feia temps: endegar una lluita contra el sistema que l’acabés enderrocant. Havia de patir per la pèrdua prematura de sa mare però desitjava de tot cor que aquells sacrificis humans no fossin permesos durant gaire més temps.
Estava redactant la historia colpidora d’un indigent que havia escapat del traspàs però que vivia en la foscor dels passadissos subterranis de la ciutat quan s’adonà que se li havia fet tard. Li envià un missatge a sa mare i la Lícia li respongué que ja es trobarien a Plaça Catalunya. Que ella havia de fer una darrera visita amb uns clients que volien veure el pis per segona vegada. Generalment sa mare era taxativa però en aquest cas havia volgut donar l’oportunitat a la parella perquè l’havia entendrida. Es va afanyar i malgrat l’endarreriment inicial va acabar esperant a sa mare. Tragué el dispositiu i començà a revisar l’article que havia escrit. De cop un agent li cridà l’atenció:
— Espera algú senyora? — demanà aquell home vestit amb el la indumentària fosca oficial que identificava els agents: un mono ajustat negre en què només destacava l’emblema triangular fet amb uns triangles entrellaçats de color groc situat més o menys on era el cor.
— Sí. — Digué ella resolutiva i sense quequejar. — Espero a ma mare que anem a casa d’un amic a sopar.
L’agent la fità i no li notà res estrany.
— No vol enviar-li un missatge per saber què la fa arribar tard? Vostè s’està esperant des de fa uns minuts cert?
— Sí. Però ma mare és agent immobiliària i de vegades les visites s’allarguen més del que un es pensa. Ella no deixaria mai uns futurs clients amb preguntes no resoltes. — I ho va dir amb un somriure als llavis que no va deixar indiferent aquell agent.
— Bona feina! Disculpi que l’hagi molestada! — digué el jove i li va fer un gest per acomiadar-se’n.
«Llàstima d’home que s’ha equivocat de professió» i es fixà en les parts posteriors d’aquell noi amb aquell uniforme tan ajustat.
— Quina mirada li has clavat! — Digué la Lícia enjogassada.
— Mare!
— No està malament el paio oi?
L’Eva va esclafir a riure i li confessà a sa mare que havia pensat el mateix però que trobava que era una pèrdua que un home així treballés d’agent.
Mare i filla es van donar un petó i van començar a caminar en direcció a casa del Benet. A aquelles hores ja no es veia gent pel carrer. S’havien tancat la majoria de botigues i establiments de la ciutat feia unes cinc dècades i des de llavors la ciutat havia perdut vianants a la cacera dels productes cobejats. Ja no hi havia aparadors il·luminats i la ciutat emmudia després de la jornada laboral perquè les entregues dels productes necessaris i dels capricis arribava a casa per missatger. Alguns grups de radicals es dedicaven a passejar per la ciutat i captar amb la càmera hologrames d’alguns edificis o dels vianants despistats per fer-ne després imatges que projectaven a casa. La gent que tombava a aquelles hores pels carrers o bé anaven a casa d’amics o a prendre quelcom fora. Visitar a coneguts i amics era una activitat que es podia permetre la majoria de gent. Generalment cadascú es portava el menjar de casa perquè tot estava racionat per les autoritats i anava en funció de la fisiologia de la persona. La dosis de menjar requerida la decidien els metges. Les festes per assaborir àpats suculents costaven tantes unitats d’energia que la gent no se les podia permetre. Per tant els amics seien plegats i cadascú ingeria el que li estava permès. Els vespres a casa del Benet eren un luxe total perquè ell havia viscut modestament amb les seves aficions econòmiques i ara podia permetre’s convidar a tothom.
— De què treballa el Benet? — va demanar l’Eva a qui els ulls fetillers de sa mare en parlar d’aquell home l’havien intrigada.
— S’encarrega dels robots d’una planta de reciclatge. D’aquí que hagi pogut salvar tants llibres!
— Caram! Què interessant! I fa molt temps que es dedica a organitzar vespres de lectura?
— Em sembla que no. Va ser més aviat una casualitat que ens convidés als que hi som. Probablement no li seria fàcil trobar gent interessada…
L’Eva restà pensívola. Estava convençuda que hi havia una pila de gent que voldria tenir un llibre entre les mans i experimentar el plaer de la lectura. I a més aquells que desitjaven fer-ho ben segur no serien adeptes al sistema.
Mentre elles dues caminaven amb celeritat el Benet servia begudes als seus convidats que ja seien còmodament al sofà. Tots menys la Raquel que va insistir en ajudar el Benet a preparar-ho tot. Amb els nervis a ell li anaven caient coses de les mans i la Raquel no pogué reprimir-se la pregunta.
— Estàs bé?
— Sí. Només un pèl nerviós. — Va fer amb una mirada d’infant il·lusionat que intentava convertir la Raquel en la seva còmplice.
— Per què, si es pot saber?
— Perquè la Lícia ve avui amb la seva filla Eva i tinc moltíssimes ganes de conèixer-la.
A la Raquel li va semblar que la saliva de la seva boca es feia espessa, tant que li va costar empassar-se-la.
— Triguen una mica oi?
— Hauran trobat algun entrebanc… — les disculpà el Benet.
Just acabava de dir això que se li va activar el dispositiu. L’engegà i veié l’holograma de la Lícia i l’Eva. La càmera proporcionava una vista aèria de les dues com si les imatges les hagués enregistrat un dron. Des d’aquella perspectiva resultava difícil saber qui era la mare i qui la filla perquè les dues siluetes eren esveltes. Obrí la porta i ell i la Raquel s’afanyaren a portar les begudes fins a la taula central. L’enorme sofà envoltava la taula i estava pensat per fer-lo servir en ocasions en què els convidats feien una partida virtual. Un entreteniment permès a Arda 1 i que resultava completament sostenible. Quan s’obrí la porta dues dones aparegueren darrere aquell mur arquitectònic d’alta seguretat. Tenien la mateixa alçada i complexió però el cabell de l’Eva era molt més clar que el de la Lícia i els seus llavis molt més molsuts. Tret d’aquelles foteses es podia reconèixer fàcilment que eren mare i filla. El Benet quedà tan embadalit que la Raquel les va haver de fer passar i va demanar que seguessin. El seu amic estava abstret pensant si la Lícia havia estat més clara de cabell quan era jove i ara senzillament utilitzava algun producte per tenyir-se’l.
— Bon vespre a tots! Sóc l’Eva, la filla de la Lícia a qui ja coneixeu. Moltíssimes gràcies per deixar-me participar d’aquesta experiència. Friso per agafar un llibre!
— Doncs si és així vine amb mi que encara n’has de triar un!
La Lícia mirà el que hi havia sobre la taula. Al costat d’una de les begudes hi havia el llibre que havia començat no feia gaire. El cor li va donar un salt i s’assegué d’immediat. Dementre el Benet mentre portà a l’Eva prop de l’estanteria plena de llibres que havia alegrat la seva vida durant tantíssims anys. La noia quedà bocabadada.
— Vostè sap quanta gent s’emocionaria veient això?
— No, no ho sé perquè la lectura ha caigut en desús, està prohibida i requereix molta més concentració que totes les aficions que ens proposa el sistema. Llegir és subversiu perquè els llibres estan prohibits i a més tampoc és comercial. No interessa a ningú.
Els ulls de l’Eva van fixar-se en una prestatgeria plena de llibres en llengües estrangeres.
— I aquests llibres?
— Aquests fa molts anys que poca gent els pot llegir. Jo només sé anglès i alemany però conservo els altres per si tinc la sort de trobar algú que els pugui llegir. Són un tresor.
L’Eva agafà un llibre en anglès i n’obrí la primera pàgina. Els seus ulls acaronaven les línies lentament.
— Puc triar aquest?
El Benet quedà completament sorprès que l’Eva volgués aquell llibre en un idioma que no era el seu.
— Però si no el pots llegir!
— I tant que puc! El pare em va ensenyar anglès de petita. A mi i a ma mare. Totes dues el podríem llegir. Òbviament em resultarà més difícil però el llegiré. Per ser encara més revolucionaria…
— Però no preferiries un llibre en el teu idioma?
— Doncs no. No el preferiria perquè estic en contacte amb gent d’altres indrets d’Arda 1 i ens comuniquem en anglès. Necessitem una llengua per seguir sent una comunitat.
El Benet va fer uns ulls com taronges. Aquella noia era un diamant en brut com ho era sa mare.
— Agafa el que vulguis que si tens dubtes ja els resoldrem entre tots!
L’Eva va agafar “Saturday” de l’Ian McEwan i va anar a la sala d’estar on tots estaven llegint i semblaven tan concentrats que un podria pensar que cadascun d’ells estava a soles. S’assegué en un dels espais buits prop de l’Elena, una noia que li va semblar de la seva edat. Cap s’adonà que el Benet apartava de tant en tant els ulls del seu llibre per observar-los a ells. Era màgic presenciar com aquell grup de persones gaudien de la lectura i gairebé se li ompliren els ulls de llàgrimes pensant en com de feliç era per l’oportunitat de poder oferir la seva petita biblioteca. Transcorregué gairebé una hora i mitja que el Benet aprofità per captar en forma d’holograma amb el dispositiu tota aquella gent. Però era ben conscient que per cada imatge que prenia d’un dels participants en prenia quatre de la Lícia. Ella no havia apartat els ulls del llibre i això el va irritar una mica. Els fulls groguencs plens de lletres eren més interessants que ell. S’havia quedat entrebancat amb aquell pensament quan l’Elena de cop digué.
— Ups! La panxa em va fent soroll però no goso moure’m perquè necessito llegir una pàgina més. Crec que m’he aturat en acabar cadascun dels darrers cinc fulls en la meva lluita interna entre la necessitat intel·lectual i la física.
— Molt ben dit! — observà l’Eva. —La veritat és que a mi em passa una cosa similar.
El Benet reaccionà de seguida. Sabia que quan la sessió de lectura s’acabés podia començar un moment fascinant de companyonia amb un sopar en comú.
— He preparat quelcom per qui en vulgui. És una recepta xinesa força fàcil de fer. Arròs, brots de soja i carn de vedella picada amb pebre.
Va haver una reacció general d’aplaudiment seguida d’un comentari del Mohit.
— No puc permetre que a més de deixar-me llegir aquest valuós llibre que vostè ha rescatat em regali també un àpat que no em podria permetre fàcilment!
— Noi! Gaudeix del moment que jo fa molts anys que treballo, que estalvio unitats d’energia i creu-me que el vespre amb vosaltres fa poc va ser un dels millors moments dels darrers quinze anys de la meva vida. Menjar amb gent fantàstica no té preu! I avui no hi ha racionaments que valguin!
La Raquel es va aixecar per ajudar el Benet. Ell hagués desitjat poder parar taula amb la Lícia però òbviament ella era una estranya mentre que la Raquel se sentia com a casa. Així és que va aprofitar per veure-la conversar animadament amb l’Elena que estava explicant la seva mala experiència amb l’elixir. Un cop els plats van ser a taula tots van començar a menjar i l’àpat era tan deliciós que anaven agafant pa per aprofitar el suc. En un moment donat les mans del Mohit i la Jazmina es van tocar i els dos es van ruboritzar. La Raquel i la Lícia van creuar una mirada i somrigueren mentre el Benet observava analític i feliç els llaços que començaven a establir-se entre tots ells. I també li va agradar veure que l’Elena i l’Eva s’entenien tan bé.
Quan es van acabar l’arròs asiàtic el Mohit va aclarir-se la veu i llavors digué:
—Benet, li he de tornar a demanar una cosa…
— No em tractis de vostè per favor que no sóc tan gran encara!
— D’acord. T’he de tornar a demanar si no em vols vendre el teu elixir perquè e meu amic està patint molt i la dosis prescrita ja no li funciona. En necessita més.
— A ell tampoc li fa efecte? — demanà l’Elena encuriosida. — Perquè jo ja no en puc comprar més al meu— quequejà abans de continuar— contacte.
— Tens un contacte? —va demanar el Mohit vehementment.
— Sí. Però té diverses persones que necessiten dosis extra d’elixir i ja no me’n pot vendre més.
— Ei! Un moment! — digué l’Eva.— Això vol dir que hi ha més persones a qui no els funciona l’elixir. I quanta gent ho sap això? I el que encara és més important: a quanta gent posaria nerviós la idea que l’elixir pugui deixar de funcionar? Els pot deixar de fer veure la crua realitat en què viuen i jo crec que la majoria veu vol continuar cega.
El Benet fità a la Lícia els ulls de la qual brillaven d’emoció en veure la seva filla tan excitada.
— Tinc una idea! — exclamà l’Eva.
En aquell mateix moment el dispositiu del Mohit es connectà i va poder veure l’holograma del seu amic tancat entre quatre parets.
— Mohit! Els agents m’han descobert. Algú a la feina m’ha delatat perquè m’han vist comprant dosis extra d’elixir. És el darrer missatge que puc enviar abans s’emportin el dispositiu. Per favor, m’has d’ajudar! — Cridà el noi visiblement espantat.
Van tenir temps de veure com dos agents s’apropaven al noi i desconnectaven el dispositiu. El senyal desaparegué deixant una ralla horitzontal blava suspesa en l’espai. L’amic del Mohit havia quedat reduït a una veu que ressonava als seus caps. Què passava amb aquells ciutadans a qui se’ls extreia el dispositiu? I on era l’amic del Mohit?

L’edifici ubicat a l’avinguda Diagonal a l’entrada de la ciutat havia estat una escola durant més d’un segle. Quan es va implantar el sistema, tots els centres d’ensenyament es van reubicar en edificis moderns completament monitoritzats per ordinadors centrals que controlaven cadascun dels moviments dels seus alumnes, des dels infants en edats més tendres, fins als que ja començaven en pensar com havien de ser els propers trenta anys de la seva vida. Aquella antiga escola prop de l’Avinguda Marina mantenia un aspecte sobri, retrògrada i modest que contrastava amb l’activitat que es duia a terme dintre del mateix. En donar-li una nova funció també se li va donar un nou nom: Centre Unió. L’edifici consistia en múltiples oficines equipades amb potents ordinadors i sales amb pantalles disposades una al costat de l’altre que transmetien dia i nit els moviments de tots els ciutadans. A més, tot el que havia estat una ala de l’escola era ara un ordinador potentíssim connectat amb altres ordinadors d’altres indrets d’Arda 1 on es guardava informació privada dels dispositius de tots els ciutadans. En deu de les altres sales hi havia unes màquines poderoses que havien estat programades per pensar per si soles i deduir quin seria el proper moviment dels ciutadans que havien passat a ser monitoritzats amb absoluta cura. Quan una persona era denunciada un equip de funcionaris de l’administració s’ocupava de vigilar de prop tots els seus moviments i els dels seus familiars. Era una tasca feixuga però que suposava moltes avantatges a Arda 1. Els funcionaris a qui es confiava aquesta feina tenien accés a aliments de luxe un cop per setmana, podien comprar bens materials i renovar el mobiliari de les seves cases cada cinc anys i a més se’ls permetia viatjar en transportador aeri a indrets remots d’Arda 1, quelcom absolutament impossible per a la majoria de ciutadans perquè suposava un estalvi d’unitats d’energia equivalent a deu anys de vida mínim. I l’estalvi a Arda 1 era una tasca que enfastijava a qualsevol perquè suposava prescindir de tota mena de capricis. Tanmateix els funcionaris que monitoritzaven i sotjaven l’activitat diürna i nocturna dels ciutadans sospitosos tenien aquells deliciosos privilegis que els feien oblidar les estones d’avorriment i tedi insuportables.
La Samantha i el Jonathan van travessar el patí interior i es van dirigir a l’ala oest. Ell coneixia perfectament l’edifici perquè un dels seus amics li havia descrit. Les càmeres estaven molt ben amagades i no es feien notar com a ulls zeladors dels que gosaven traspassar el llindar d’un dels òrgans més poderosos de l’administració.
— Es respira certa pau aquí, no et sembla? —digué ella innocentment.
— Cadascú fa la seva feina i els que treballen aquí no saben gairebé ni els noms dels seus companys. Motius de seguretat.
— I aquest patí interior? Qui el gaudeix?
— Tots els funcionaris que treballen aquí tenen dret a vint minuts de descans sols. Però l’horari de descans està estrictament controlat.
— I com ho saps tu això?
— Tinc contactes… — va dir el Jonathan amb la intenció d’impressionar a la Samantha.
Quan van ser a un dels passadissos el Jonathan va girar a la dreta i va enfilar escales amunt seguit de la Samantha.
— També saps amb qui hem de parlar?
— Codi 024. El vaig activar després de la visita a la nostra amiga Alícia. Ells em van enviar les indicacions.
— Per què no me’n vas dir res?
— Perquè volia que fos una sorpresa.
El Jonathan es va girar i va quedar un esglaó per sobre de la Samantha per poder-la guaitar. Era increïblement bonica i havia de guanyar-se la seva confiança com fos.
— Escolta! — digué ell excitat. — Parlaré jo i tu has d’anar confirmant tot el que dic. Si aconsegueixo que aquesta denúncia ens doni el crèdit de l’administració això suposarà uns beneficis que podrem gaudir durant temps!
La Samantha va respirar fons. Ben segur que ella havia trobat l’actitud de la Lícia una mica hostil i havia volgut escriure un informe per deixar constància del comportament de l’Alícia. No obstant, qualsevol podia haver tingut un mal dia a la feina. I tampoc calia esperar que la gent saltés d’il·lusió havent de pensar en el traspàs. El que passava és que una immensa majoria anava reservant una part de la dosis recomanada d’elixir per començar a prendre-se-la abans del traspàs i no patir. Altrament ella estava convençuda que poca gent podria encarar el dolor del darrer any. Però creia en el sistema fermament perquè el planeta ja no podia mantenir més humans i els desastres ecològics havien minvat els recursos de tal manera que s’havia de comptar tot. Tanmateix no tenia del tot clar que el Jonathan tingués la intenció de fer el que era correcte.
El noi es dirigí a un dels despatxos amb una energia que a la Samantha li era desconeguda. Aparentment pensar en una promoció immediata feia posar al Jonathan content. En arribar davant la porta amb el número vint-i-tres ell va treure’s el dispositiu de la butxaca però no va tenir ni temps d’activar-lo perquè la porta s’obrí sola. La parella es trobà davant un bosc d’hologrames diminuts que compartien l’espai un al costat de l’altre. Aquell espectacle de representacions virtuals paral·leles feia basarda, tanta que els dos van emmudir fins que una veu ressonà a la sala dient.
— Camineu cap endavant fins veure una taula i seieu a la cadira.
El Jonathan fità la Samantha. Els seus ulls denotaven intranquil·litat. Ell se sentia també desassossegat però no podia deixar que se li notés perquè la idea havia estat seva.
Els joves avançaren amb passes tímides fins veure la enorme taula blanca i les dues cadires negres davant d’ella. S’assegueren seguint les ordres i no fan gosar dir res. El temps transcorregué lentament. Quan ja portaven una estona asseguts van notar que les cadires no eren del tot còmodes i van moure’s lleugerament. Volien donar la impressió d’estar relaxats però la musculatura se’ls estava entumint. Encara esperaren una bona estona més. El Jonathan la mirà a ella. No sabia si començar una conversa o no. Era obvi que els estaven observant però finalment es va decidir.
— M’agraden aquestes taules blanques. Tinc un amic que en té una però aquella és pintada. Originàriament era de fusta però li han canviat el color diverses vegades.
— Jo en tinc una de fusta. Era de la meva besàvia. Hem aconseguit entre tota la família mantenir el color original i l’hem tractada amb productes per conservar-la.
— De fusta! Què bé! És un tresor!
— Ho és. A casa en tinc diversos perquè a la meva família els meus besavis es van dedicar a recollir palets del carrer i fer-ne mobles. Alguns se’ls van vendre però a mi me’n queden uns quants. Mantenir-los en forma és una afició.
— Me’n ensenyaràs imatges?
— I tant! — respongué la Samatha.
En aquell mateix moment una porta al final de la sala que ni l’un ni l’altre havien percebut es va obrir i un home d’uns quaranta anys amb cabell grisós i ulls blaus i petits va aparèixer amb el seu uniforme negre ajustat.
— Moltíssimes gràcies per la paciència. Els he fet esperar una bona estona.
— No hi fa res! — assegurà el Jonathan que tenia clar que allò era una tàctica usual intimidatòria amb els que gosaven molestar els peixos grossos de l’administració.
— En què puc ajudar-los? — seguí ell en el seu to sec. Probablement havien vingut a fer-li la visita quan estava jugant una partida virtual amb algun amic de l’altra punta de la ciutat.
El Jonathan quequejà.
— Com potser ja ha llegit en el nostre dispositiu som agents de traspàs. Ens ocupem d’organitzar el traspàs per tots aquells que encara no se n’han preocupat. Treballem per vostès, l’administració, captant a aquells que no es volen gastar diners o volen deixar més unitats d’energia als fills.
— No cal que m’expliqui en què consisteix la seva feina Jonathan, prou bé que ho sé.
— Sí. Disculpi. Doncs resulta que fa poc vam visitar a algú a qui ja li falta molt poc pel traspàs però que es mostrava reticent a pensar com havia de ser la cerimònia del seu darrer dia.
L’home dels cabells grisos arrugà el front en senyal d’interès.
— Li quedà gaire pel traspàs?
— Tres mesos i li vam demanar si voldria personalitzar la cerimònia i només ens va respondre que volia la variant més econòmica que hi hagués.
Aquell home pausat i elegant de mirada freda però punyent estava despertant.
— I vostès sospiten d’ella, m’equivoco?
— No. De fet tots dos vam tenir una impressió molt estranya en sortir de casa de l’Alícia. Així és diu la ciutadana.
— Quina impressió van tenir? — demanà l’home clavant els ulls a la Samantha per tal que respongués ella.
— Doncs semblava irritada per la nostra presencia i molesta amb el sistema. Una persona que està a punt de fer el traspàs vol deixar un bon record a tots els qui l’envolten i ella no semblava gaire preocupada per aquest detall.
L’home girà aquella cadira giratòria un moment i es mantingué en silenci.
— Saben quantes acusacions i sospites infundades rebo cada dia?
Cap dels dos va saber respondre. Imaginaven que moltes perquè descobrir detractors del sistema portava moltíssimes avantatges.
— Molts agents suposo. — Digué el Jonathan.
— Suposa bé. Treballadors famolencs dels privilegis de la denúncia. I jo llavors els he de vigilar i monitoritzar de prop. Una vida consumida en la vida dels altres en la recerca de proves, en aquella paraula o aquella trobada amb els amics que està fora del reglament. És una feina esgotadora.
La Samantha començava a desitjar no haver posat mai un peu en aquell lloc.
Amb un moviment de la mà d’aquell home la paret de davant la taula es convertí en un espai ple d’hologrames de persones movent-se i parlant sense interrupció. La cadira girà i l’home els fità.
— El vuitanta per cent de les sospites no resulten ser justificades però jo he perdut el temps de la meva feina observant la vida d’aquests ciutadans innocents.
De cop la mirada de l’home, l’agent 54, es clavà en l’escot de la Samatha.
— Aquest cop el procediment serà diferent.
La noia mirà de reüll el Jonathan però aquest seia completament rígid davant de l’agent. Una gota de suor li corria clatell avall. No era possible haver passat per alt la mirada de l’agent posada a les corbes de la Samantha. Ella hagués volgut donar una bufetada als dos però no podia.
— Vostès col·locaran un dispositiu de vigilància intensiva al dispositiu de l’Alicia Ferrer. D’aquesta manera encara que desconnecti la podrem monitoritzar. I també seran vostès els qui segueixin el moviment de la dona nit i dia. Els informes els presentarà l’agent 978.
Al Jonathan el cor li va fer un salt. L’agent 978 era la Samantha. Les coses no havien sortit en absolut com ell esperava i ara potser no només no tindria cap privilegi sinó que a més perdria la Samantha.
— Com vostè vulgui. — Digué el Jonathan ensopit.
— I ara si no els fa res preferiria continuar amb les meves vigilàncies!
Els dos s’aixecaren i s’acomiadaren de l’agent veterà sense rebre resposta. Un cop es va tancar la porta darrere ells la Samantha va arrancar a córrer escales avall.
— Samantha on vas?
La noia es va deixar anar la cua de cavall rossa i va fitar als ulls al seu company de feina.
— Vaig a córrer una estona pel carrer per oblidar que m’acabes d’encolomar una tasca que jo no volia!
— Samantha! Jo no sabia que aniria així!
Es tornà a girar i la seva mirada s’endurí.
— No necessitava cap privilegi jo! Em conformava amb la vida que duia!
El Jonathan baixà l’escala saltant els esglaons de dos en dos i aconseguir agafar-li el braç.
— Ens veiem demà a la feina. Però no farem cap cafè enlloc abans de començar la jornada! — digué la Samantha resolutiva.
El Jonathan se la quedà mirant entristit. La jugada no li havia sortit com ell volia. I això que a ell es privilegis li eren absolutament indiferents perquè només volia una cosa: la Samantha.

Tots es van quedar mirant com l’holograma s’apagava. Aquella veu que suplicava ajut ressonava en els seus caps com si fos un timbal al costat de les seves orelles. Un silenci espès va cobrir la sala d’estar. Seguien estant units però ara tenien por. Tots menys tres persones: La Lícia, el Benet i l’Eva.
— Li he de fer arribar elixir! — digué el Mohit.
— És perillós! — exclamà la Raquel. — I a més no sabem ni on és a hores d’ara el teu amic.
— Cert, però hem d’intentar fer quelcom! Tothom sap que hi ha gent que desapareix misteriosament i ja ningú en torna a saber res…
Al Benet no se li va escapar la mirada de dolor de la Lícia.
— Estic amb l’Elena. — Va afanyar-se a dir l’Eva. — Jo tinc un parell de contactes. Miraré què puc esbrinar…
— Però no et pots arriscar! — contestà l’Elena.
— Jo sé perfectíssimament què és anar en contra del sistema. Els meus pares hi van anar i també van desaparèixer com qui diu. Ens hi juguem tots la pell! — volgué alertar la Raquel.
— Tots menys jo! — va exclamar la Lícia resolutiva. Si tens uns pista Eva jo la seguiré. Tu has de quedar al marge que encara pots viure. A mi m’obligaran a marxar dintre de poc per tant ja ho puc fer ara…
Al Benet el cor li va fer un salt. La seva reacció instintiva va ser apropar-se a ella i hagués volgut abraçar-la però s’havia de controlar.
— Lícia! — exclamà i emmudí després.
El silenci va tornar a governar sobre aquell espai. Trencar-lo era dur però necessari. La Lícia no volia acabar la vetllada d’una manera tan desagradable.
— Ho faré jo. Intentaré esbrinar jo què ha passat amb l’amic del Mohit perquè a mi tampoc em resta gaire temps de vida. Sé que us tinc al meu costat i faré tot el possible per ajudar-lo. Però no només ho faig per ell, ho faig per tots aquells a qui el sistema ha fet desaparèixer per tenir el control sobre les nostres vides. I ho faig per l’Eva. Perquè vull que pugui escollir la seva vida sense condicionants. — En aquells moments la mirà als ulls. L’Eva seguida alçada i amb rostre serè i assossegat però els seus ulls s’enrojolaven.
— Jo t’ajudaré! —digué la noia amb complicitat.
— Estàs arriscant massa la teva pell! Encara has de viure!
— Sí però viure com? Sense cap llibertat? Amb un sistema que ho controla tot? Sense poder gaudir de la vida o amb por que algú un dia facin desaparèixer el Joel com van fer desaparèixer el pare? Jo no vull haver de viure una existència sense llibertat. I ell tampoc crec. Per tant escullo la intensitat de desafiar les normes i reptar el sistema mare. Estic convençuda que no estic sola.
Aquell diàleg entre mare i filla va posar la carn de gallina a la Raquel. El record de la nit en què es van endur al seu pare la colpejà amb virulència i la ràbia continguda aparegué de sobte.
— Jo estic amb vosaltres! — anuncià la Raquel.
De nou el temps s’alentí i els silencis allargaven l’escrutini dels rostres dels que eren a casa del Benet.
— I jo faré tot el que calgui. Li ho dec al meu amic, al Sam. Amb ell he compartit la meva infantesa i els meus somnis d’home lliure. — I mirà als ulls a la Jasmina.
— I per part meva prometo solemnement fer tel necessari per posar el meu granet de sorra. Però ja us puc dir que no serviré de molt. No tinc cap contacte ni una feina impressionant. — La Jasmina semblava un pèl frustada.
El Mohit s’hi va acostar.
— Tens fam de saber més. Per això estàs aquí i per tant no ets diferent a nosaltres! Tots tenim prou coratge per saltar-nos les regles establertes perquè sabem que són injustes, aixñi que tu no ets menys.
El Benet sabia que no podria aclucar els ulls aquella nit. Durant anys havia desitjat trobar algú que com la Raquel tingués una espurna de rancúnia contra el sistema per començar a creure en revoltar-se contra aquest. Però ells dos no podien afrontar aquell món tan controlat. I just ara que ja creia que havia de conformar-se amb mantenir una biblioteca prohibida a casa seva, just en aquell moment havia aparegut la Lícia, el Mohit i la Jasmina i amb ells havia tingut l’oportunitat de conèixer l’Elena i l’Eva. I si aquell estrany grup de lectura era capaç de fer pinya ben segur que d’altres també. Només caldria trobar un canal comú per començar la feina.
El seu moment d’eufòria quedà entelat quan veié com l’Eva abraçava a sa mare. Aquell ésser meravellós i que arrebossava tanta salut i a qui voldria indefinidament al seu costat tenia els dies comptats.
— T’ajudaré en tot el que pugui a trobar el teu amic, Mohit! Prefereixo mil vegades que em facin fonedissa que no pas presentar-me voluntàriament a una cerimònia de traspàs!
— Jo sé per on començar mare…
— D’això en parlem després!
La Raquel observà que l’Elena estava commoguda. No havia assumit la pèrdua de sa mare i sentia una ràbia que no podia contenir. La mateixa que ella també havia intentat soterrar sense gaire èxit i veure la Lícia tan decidida li va donar un nou impuls. No va gosar dir-ho per si por de patir un atac de covardia més tard. En el fons estava desitjant una oportunitat per lluitar des de feia temps i tanmateix no es volia arriscar massa per l’Elena, perquè no la volia deixar encara sola a la vida. Era massa fràgil i la necessitaria. Li ho devia a la seva amiga.
Observà el Benet. Els seus ulls delataven una tristor implacable que encara es tornaria més amarga imminentment. A ell també li devia ser cautelosa i vetllar per tots.
— No sé com agrair-vos aquest compromís vostre però no vull posar a ningú en perill. — Digué el Mohit. El Sam és amic meu i no hauria d’haver dit mai que l’hem d’ajudar!
— Al contrari! — exclamà la Jasmina. — Som amics teus i els amics s’ajuden encara que el sistema ens vol fer creure que només serveixen per fer-los-hi regals, fer-nos hologrames amb ells i per fer partides virtuals.
El Mohit fità a la Jasmina als ulls. Estava clar que hi havia quelcom més en comú entre els dos que un interès en la lectura. De fet el Benet s’havia fixat que aquell dia al metro havien creuat mirades abans que ell tragués el seu llibre. Potser ja portaven temps observant-se l’un a l’altre però no s’atrevien a fer el primer pas.
— Quan ens tornem a veure aquí per seguir llegint?
— Demà passat si voleu! — respongué el Benet. — Per ser sincer aquests vespres amb vosaltres són molt millor que cap altra cosa que he fet en els darrers deu anys.
—Home gràcies! — exclamà la Raquel veritablement ofesa. — Pensava que anar al centre esportiu i a sopar amb mi i el Mirko et feia feliç!
— I me’n fa Raquel! Però ara hem trobat un grup de gent en contra del sistema i em sento com si de cop i volta pogués respirar millor. Oi que m’entens? — i la mirà amb ulls tendres.
La Raquel sospirà profundament. Ho comprenia perquè el Mirko i ella eren bons amics però cap d’ells s’hagués atrevit a endegar una cerca d’un desaparegut o una lluita en la clandestinitat. Però potser podia ser suficientment forta per formar part d’aquella cèdula subversiva. Allò que havia passat era mèrit de la Lícia i ella era molt capaç d’albirar per quin motiu havia encès una espurna en el Benet.
L’Elena anuncià que havia de marxar perquè començava el torn l’endemà molt d’hora i la Raquel volgué marxar amb ella. Llavors la Jasmina també digué que havia de tornar a casa i el Mohit es va oferir a acompanyar-la a casa. Allò va fer esvair totes les sospites del Benet. No s’havia pas equivocat, aquells dos s’agradaven.
La Lícia i l’Eva però encara no semblaven tenir intenció d’anar a casa seva i el Benet hagués volgut poder-les retenir oferint els llits plegables de la sala d’estar, no obstant no es va atrevir.
— Ha estat un plaer poder-te conèixer Benet! — la veu de l’Eva ressonava encara enèrgica a aquelles hores del vespre. — Jo he de tornar a casa perquè m’hi espera algú però vosaltres dos potser voleu seguir xerrant una estona.
El Benet va sentir com una calrada li encenia les galtes ja magres i un pèl flàccides. No sabia que encara es podia ruboritzar davant d’un comentari tan directe amb un objectiu tan clar. Alçà els ulls i veié com la Lícia també s’havia enrojolat com una joveneta. Aquell vermell vigorós i sà la feia semblar minyonívola i el Benet intuí en ella la xicota que havia estat feia anys.
— Què passa? No reaccioneu?
— Doncs jo sí que ho faig filla, amb una pregunta. Quan em presentaràs el noi aquest que t’espera sempre… ja fa un temps no que estàs amb ell? O és un altre?
— És el mateix mare. Es diu Joel però em sembla d’hora per presentar-te’l. Vull estar segura que pensa com nosaltres abans de fer cap pas en fals. N’estic pràcticament convençuda però el vull posa a prova.
— Quant de temps Eva? Jo ja no en tinc…
De nou un punyal roent es clavà al cor del Benet.
— Vuit dies. Necessito vuit dies més per assegurar-me d’una cosa.
— Els tinc crec.
L’Eva quequejà.
— Mare. Tinc una pista que podem seguir per trobar el Sam i és de fonts fiables.
La Lícia mirà el Benet als ulls.
— Com pots veure la meva filla es dedica a activitats no permeses…
El Benet somrigué i la rialla va tornar-li l’aspecte d’un jove.
— Vuit dies. Si no m’han fet desaparèixer me’l presentes, entesos?
— Sí. I vosaltres dos us serviu una copa i continueu xerrant.
— He de tornar a casa Eva. Demà tinc molta feina.
L’Eva guaità l’esguard del Benet. Claríssimament mostrava decepció.
— Llàstima que no tingueu temps per vosaltres amb el club de lectura…
— Això ho podem arreglar d’una altra manera! —deixà anar el Benet veient l’oportunitat que li havia donat l’Eva. — Si ta mare té temps podríem quedar demà i fer quelcom plegats.
Els ulls color avellana de la Lícia es van passejar primer pel rostre de sa filla i després pel del Benet. Durant uns segons ell dubtà que l’Eva hagués posat en un compromís desagradable a sa mare perquè la Lícia semblava empegueïda ara i allò no era gens natural.
— Plegaré un pèl tard demà. Però si tens paciència i temps podríem anar a donar una volta i al parc. — Hi hagué un segon de silenci.— I podríem portar el llibre i llegir una estona plegats.
— Si no tens temps o no et ve de gust no cal Lícia. Ens veurem demà passat pel club de lectura…
Un moment pesat caigué sobre ells dos i l’Eva tingué por que cap d’ells sabés salvar la situació. No obstant no podia intercedir tant.
— No per favor! M’alegrarà el dia saber que fem quelcom plegats! Això del llibre només ho he dit perquè amb el Quim de tant en tant anàvem al parc a llegir. És una activitat que et permet estar en un altre món però prop d’una altra persona. I després sempre es pot parlar del que s’ha llegit.
— Llegíeu llibres?
— En vàrem tenir uns quants a les mans fins que es van confiscar…
L’Eva els feu entendre que havia de marxar i la Lícia volgué sortir amb ella. En acomiadar-se el Benet donà un petó a les dues però agafà un moment la mà de la Lícia per dir-li que es veurien l’endemà. Un cop al carrer l’Eva va descarregar l’artilleria.
— Us agradeu mare! A veure si us afanyeu una mica que heu de gaudir tot el temps que us queda… i no ho dic per ser cruel sinó per recordar-te que l’has d’apropitar.
— I també tinc una tasca per complir, recordes? No deixaré el Sam penjat.
— Ho sé, però m’has de prometre que si ens quedem sense temps et concentraràs en el Benet. Hauries de veure quins ulls feu tots dos. Seria un crim còsmic no deixar-vos aprofitar el temps!
— Ja ho estic fent Eva. Em sento ara més viva que en els darrers deu anys de la meva existència. I potser és aquest aspecte tan escàpol de la vida el que em fa sentir-la amb més intensitat ara mateix.
Una estranya boira que no s’havia vist a la ciutat durant molt de temps enterbolia els carrers i la visió de mare i filla. Avançaven una al costat de l’altra plegades però endinsades les dues en els seus mons sensorials. A l’Eva li bleïa la sang perquè volia lluitar i a la Lícia perquè volia seguir sentint aquelles sensacions adormides durant tantíssim temps…

El Benet es llevà completament entumit i amb un dolor muscular que no havia patit durant anys. Era obvi que el primer que es pensava era que la maquinària ja començava a fallar per l’edat, no obstant no era el seu cas. Que la musculatura estigués tensa tenia a veure amb el fet que no havia pràcticament aclucat l’ull i s’havia dedicat a perdre el temps intentant agafar el son quan el seu cervell el bombardejava amb preguntes sense resposta. Tenia el pols accelerat i no l’havia aconseguit calmar en tota la nit. El resultat seria una jornada laboral pesada en què les hores es farien eternes perquè estaria frisós esperant el moment de tornar a veure la Lícia. I precisament allò que sentia el feia experimentar una alegria que no recordava, tanmateix havia conegut una dona a qui li mancaven només tres mesos fins al traspàs i ell ja havia començat a patir. Una intuïció totalment irracional li deia que la Lícia no hauria de marxar mentre un altre racó de la seva consciència establia un diàleg contradictori amb el seu jo més somniador i l’advertia que aquella imatge feliç que projectava era fruit només d’un desig de negar la realitat. Quant de temps portava sense sentir-se atret per una dona? Sospitava de feia temps que la seva manca d’interès tenia a veure amb la edat malgrat que totes les novel·les que llegia deixaven entreveure que els sentiments no tenien data de caducitat. I hagués volgut poder-se rebel·lar tot sol contra el sistema per robar-li la Lícia i poder prolongar indefinidament els moments amb ella.
El Benet havia dormit poc i a més havia tingut malsons en què apareixia una Lícia emmanillada i la seva filla tancada. Per sentir-se persona altre cop va haver de preparar-se un cafè triple i gastar el doble d’unitats d’energia del que era habitual sota la dutxa per reaccionar. Feia mala cara i allò els homes no ho podien dissimular amb el maquillatge.
Abans de sortir de casa va voler enviar-li un missatge a la Lícia. Encara era al seu domicili i no aniria a la feina fins dintre d’una hora. Al Benet se li va acudir una idea mentre anava en metro: va avisar a una empresa missatgera i va encarregar un ram de roses vermelles per ella. Es va passar la resta de trajecte somrient i pensant en la cara que faria ella quan rebés el ram. La presència de la Lícia en la seva vida el feia sentir molt millor perquè s’aïllava d’aquell món tan fred i mancat d’espontaneïtat que havia esdevingut el racó d’Arda 1 on s’havia criat i evocar les imatges que tenia a la memòria de la Lícia li donaven un nou contingut vital.
Va mirar el rellotge tres cops per hora. El dinar a la sala de control de màquines no li volia baixar pel ganyot i havia mig perdut la gana. Li semblava estrany que la Lícia no s’hagués comunicat amb ell. Hauria rebut les roses? I si havia estat un pas en fals perquè ella es volia concentrar en la missió que tenia amb la seva filla? Una suor freda li va començar a baixar clatell avall. I encara bo que dos robots s’havien espatllat i els va haver de reprogramar perquè això el va desencaboriar un xic fins a les quatre. Llavors el dispositiu es va connectar i aparegué la Lícia en forma d’holograma. Romangué quieta un instant i el Benet va témer el pitjor: que volgués cancel·lar la cita. Els segons fins que ella començà a parlar a través de l’holograma se li van fer eterns. Li donava les gràcies per les roses que li havien fet molta il.lusió i es disculpava per no haver-li pogut dir res abans perquè havia estat enfeinada.
— Oh! — exclamà el Benet. — Potser no et va bé quedar? O necessites qu ens trobem més tard?
La Lícia li digué que a l’hora prevista ja li anava bé i que tenia moltes ganes de veure’l. Que la il·lusió la faria treballar millor i ser més productiva.
El Benet penjà amb un dubte imminent: com es podia pensar en un altre i ser productiu? Ell no se’n sentia pas gaire i no havia acabat tota la feina que s’havia proposat. Allò era un senyal claríssim de que la Lícia no tenia per ell el mateix interès que ell per ella. Més li valia tenir-ho clar per no endur-se un desengany.
A les cinc el Benet plegà i va arrencar a córrer pràcticament per arribar molt abans del que tenia previst al parc. Però el destí estava contra seu i el metro es va aturar dues vegades. Es començà a mossegar les ungles dels nervis i això que havia deixat aquell mal costum feia anys i quan finalment es van obrir les portes del metro va enfilar escales amunt pujant els esglaons de dos en dos com si tingués vint anys. Portava tanta embranzida que en posar el peu al carrer es va abraonar sobre una dona que tenia al davant. Aquesta es girà de bursada.
— Benet! — va fer la Lícia.
Va haver de respirar fons i agafar aire. Aquell exercici intens ja no li era usual. Va somriure en veure l’expressió de sorpresa de la Lícia que l’observava atentament.
— Perdona! Pensava que no arribaria a temps i he arrancat a córrer.
— Prou que ho veig! — esclafí ella a riure.
Ell somrigué i el seu rostre s’il·luminà i a la Lícia li va semblar que era el d’un jove de trenta anys més que no pas el d’un home que havia arribat ja als seixanta. Com podia estar tan en forma?
No van trigar en arribar al parc. Aquell racó de la ciutat estava encara ple de gent i allò els agradava perquè deixava clar que a molts encara els abellien els espais a l’aire lliure plens de desconeguts. I precisament perquè estaven lluny de tots els que coneixien se sentien un pèl indefensos però la sensació també era reconfortant. Massa control del sistema els deixava sense la possibilitat de decisió. Ara estaven relativament sols en un entorn poc controlat. Al Benet les cames li tremolaven perquè era la primera trobada amb la Lícia després del sopar i ara ja la començava a conèixer millor i li havia quedat clar que aquella dona li agradava perillosament. Per aquell motiu tenia el ganyot sec. Sortosament ella va cercar un tema de conversa:
— Feia temps que no venia per aquí i enyorava aquest parc. Hi venia de petita amb els meus pares disfressada i sovint havíem celebrat festes d’aniversari. Havíem de portar les taules plegables de casa per poder menjar el pastís aquí! — va assenyalar el racó del costat de la pèrgola amb un somriure als llavis.
— Eren altres temps Lícia, els nostres pares encara podien comprar el menjar que volien i no estava tot racionat.
— Cert, ara ens ho controlen tot. Com pot ser que ens puguis convidar a sopar cada cop que fem una vesprada de lectura?
— He viscut molt austerament. El que m’agrada no costa gaires unitats d’energia perquè em dedico al reciclatge en el sentit més ampli de la paraula. Faig el manteniment dels equips però a la vegada també he anat recollint moltes coses que he restaurat i venut. I per això he arribat a acumular unitats d’energia.
— O sigui que tu també estàs al marge de la llei?
— Crec que en el fons si sabéssim quantes persones hi estan endegarien tots una revolució. L’estil de vida que ens proposa el sistema només es pot aguantar a glops d’elixir. Jo em demano com ho has aguantat tu?
— Jo tenia al Quim i l’Eva per refugiar-me en el meu propi univers. La gent del meu entorn, els que seguien les regles sense plantejar-se res com els companys de feina, de saló esportiu, de supermercat, aquells només eren per mi com màquines programades i per això no intentava tenir-hi una relació més íntima. No era possible perquè tots anaven igual de drogats.
— Et refereixes a l’elixir oi?
— Sí. El Quim, el meu marit, es va negar sempre a prendre’l i jo només l’he anat utilitzant quan m’ha estat completament indispensable. Com quan ell… —una ombra enterbolí el rostre de la Lícia i de cop al Benet li va saber greu el camí que havia pres la conversa. Però era inevitable esborrar el passat i la Lícia en tenia un de molt més ple que el seu.
— No cal que en parlis si no vols. Jo intento allunyar tots els pensaments foscos quan m’arriben. I ho faig sense l’elixir tot i que de reconèixer que em costa.
— Però en tens una reserva oi?
— Sí. Perquè no me’l prenc més que quan és absolutament necessari. I tot i així no sé si ho és mai. Quan no existia la gent no el prenia i s’havia d’aguantar.
— És clar. El problema és que els humans es van acostumar a viure sense incerteses ni pors ni trasbalsos. Va ser el regal a canvi de perdre la llibertat total.
Els dos es van quedar pensívols mentre observaven el groc del sol de la vesprada tenyint de color sèpia els arbres del parc.
— No sé si val la pena, per mi no. Prefereixo viure amb intensitat que drogar-me. No em feia por el dolor però si em feia por viure sense sentir. Per això em vaig enamorar del Quim i ho vaig arriscar tot i no me’n penedeixo.
El Benet se la va quedar mirant una estona. Mai no podria estar a l’alçada d’una dona com ella que s’havia arriscat a tenir un fill amb una persona dissident i que havia apostat per l’amor tenint una filla que suposava que hauria de morir potser abans del que ella desitjava. Ell havia escollit no tenir fills i quan es va separar de la seva parella va quedar completament buit. Buit i sense ànims de compensar la insatisfacció amb l’elixir. No pertanyia ni al món dels valents ni al dels covards però allò no s’atrevia a dir-ho. Un pensament dolorós creuà la ment del Benet: ell no era digne d’una dona tan valenta perquè havia escollit la via fàcil. Le llàgrimes traïdores li ompliren els ulls i va decidir mirar al terra per evitar que la Lícia notés la seva emoció. I tingué la sort que de cop quelcom atragué la mirada d’aquella dona fascinant perquè es va quedar plantada amb la mirada fixada en un cartell. Ell alçà la vista i va poder llegir el cartell «El nou elixir: sabor nou, sensació nova. Demana’l».
— Has vist això Benet?
El Benet alçà els ulls empegueït i poruc que la Lícia veiés les llàgrimes fugisseres als seus ulls. Uns segons de silenci transcorregueren fins que ell processà la informació.
— Un nou elixir? Per què? Potser el vell ja no els funciona? O han notat que la gent ha començat a no prendre’l?
Ell notà la mà de la Lícia que estrenyia la seva. Volgué reprimir el pensament instintiu que li vingué al cap i ho aconseguí perquè el missatge de la Lícia era clar.
— Crec que l’elixir està deixant de fer efecte…

La Jasmina i el Mohit havien quedat en un parc d’entreteniment virtual després de la feina i tots dos van arribar puntuals. El somriure de la noia en veure’l a ell va foragitar el cor del Mohit, poc avesat a sensacions fortes a la seva vida. La Jasmina en canvi, a pesar de la seva aparent serenitat amagava una vida interior plena d’anhels i xarbotant d’experiències extres. Sense que ningú se n’adonés havia deixat de prendre l’elixir feia temps i s’havia adonat que el seu món havia esdevingut una pluja d’esdeveniments inquietants i impressions acolorides que necessitava compartir amb algú que tingués també el valor d’infringir les regles. Quan va arribar a la porta de l’espai recreatiu el Mohit feia cara de babau.
— Bona tarda! — va dir ella decidida mentre s’hi acostava per donar-li dos petons a les galtes.
Una calrada de vergonya encengué les galtes fosques del noi perquè per uns moments havia de deixat de pensar en el seu amic Sam i tota la seva atenció va quedar concentrada en la noia. Ja feia temps que s’hi fixava quan anaven en transport pel matí, però el seu rostre impassible no el deixava albirar la fam de viure que havia vist en aquell moment en ella. La visió va desfermar uns pensaments molt poc adequats a la situació i els havia de controlar.
— Tens ganes de jugar una partida contra mi o vols que busquem equip per jugar contra ells?
— De fet Mohit em vindria de gust parlar amb tu i crec que si juguem una partida jo em quedaré amb les ganes de saber més de tu.
El noi es va haver d’empassar la saliva per escurar-se una gola que li semblava un cartró. No havia esperat ser prou interessant per ella.
— Què et ve de gust fer?
La Jasmina va moure els ulls d’un cantó a l’altre pensarosa.
— M’agradaria anar a veure el mar. Fa temps que no hi vaig!
— Doncs en un moment hi serem!
Van agafar el transportador ràpid i van arribar a l’estació més propera a la platja. L’aire era més pesat en aquell indret de la ciutat degut a la humitat apegalosa del mar. Quan van ser davant les onades tímides la Jasmina li digué al Mohit que es migrava per anar a nedar i que l’hivern i la primavera se li feien molt llargs.
Ell no era gaire amant de l’aigua perquè no sabia nedar bé però va decidir en aquell mateix moment que faria un curset accelerat per no fer el ridícul i poder acompanyar-la a ella i ser un escorta digne. Amb els ulls clavats a l’aigua van restar muts durant uns segons. De cop la Jasmina va demanar al Mohit.
— I tu com et trobes?
El noi, que certament estava amb els seus pensaments a un altre lloc, va respondre sense pensar.
— Jo bé! Per què?
Els ulls de la Jasmina van demostrar incredulitat.
— No estàs preocupat pel Sam?
El Mohit va notar que un ganivet roent travessava el seu cor. Era indigne del Sam perquè per unes hores havia aconseguit oblidar-lo.
— M’he passat dues nits sense dormir. Em ve al cap la imatge del darrer holograma que vam veure. Crec que ell necessitava la sobredosis d’elixir per vèncer la por. — El Mohit va abaixar la mirada. — No puc suportar la idea de que si fan amb els rebels el que es diu, jo ja no tornaré a veure al Sam mai més i ell haurà mort tot sol!
La Jasmina va agafar el braç del Mohit.
— No ho diguis això! El teu amic és viu i et necessita! I a més ens cal esbrinar què passa amb aquells a qui no els funciona l’elixir. Quelcom em diu que n’hi ha uns quants.
— I com aconsegueixen vèncer la por?
La Jasmina es va apropar al Mohit tant que al noi li va arribar la seva flaira fresca. Una simfonia de colors li va omplir els sentits mig endormiscats.
— Et puc dir un secret? — Sense esperar resposta ella continuà. — Jo no l’he pres gairebé mai l’elixir. Perquè he descobert que les sensacions que tinc sense ell són molt més intenses que amb ell. I fins i tot estar trista té un gust especial que l’elixir faria desaparèixer de la meva vida. A tu t’agrada prendre l’elixir? — demanà ella agullonada per la curiositat.
— Encara no l’he necessitat!
La Jasmina se’l mirà incrèdula. No havia conegut fins aquell moment ningú que no hagués tastat l’elixir. A l’adolescència per equilibrar la muntanya russa d’emocions, per fer front al traspàs d’algun familiar o conegut, o senzillament per oblidar algun mal d’amors. Tots havien de menester el líquid per no pensar excessivament i caure en un pou. O per no enlairar-se massa tampoc.
— No m’ho puc creure!
— Doncs és ben cert. A casa meva, des de fa quatre generacions, tots hem hagut de lluitar per arribar on som. La jornada laboral dels meus avis al restaurant era de dotze hores al dia i sense cap dia lliure per gaudir amb la família. Eren altres temps i els meus pares, com a fills d’immigrants, van haver de fer un esforç que els locals no havien de fer. I a mi em van inculcar el sentit del treball. Havia d’aconseguir moure’m en l’escala social i m’he dedicat a això i no hi ha hagut lloc per cap altre pensament al meu cervell…
La Jasmina va quedar impressionada i la seva curiositat augmentava per instants. El Mohit seguí.
— I de fet m’he anat permetent participar en activitats “subversives” sense que els nervis m’hagin fet venir ganes de prendre l’elixir. He anat a trobades clandestines amb gent inquieta, he visitat arxius secrets per veure imatges de com era la vida abans de la implantació del sistema, he mirat pel·lícules prohibides… I quan vaig veure el Benet amb aquell llibre el cor em va donar un salt.
— A mi també! Per això havia de parlar amb ell…
Els dos van romandre un moment en silenci però la màgia de la manca de soroll quedà fosa en sentir una música estrident que venia d’una de les guinguetes de la platja. Els dos van decidir continuar caminant.
— Només vaig començar a patir de debò quan vaig adonar-me que el Sam no estava bé. Llavors vaig estar temptat de provar l’elixir… però no ho vaig fer perquè vull tenir el cervell ben clar per actuar correctament. Em cal estar lúcid per ajudar-lo a ell.
— Ets molt valent! — Va fer la Jasmina.
— No m’ho sembla. Senzillament he estat molt ocupat intentant tirar endavant en un sistema on els teus orígens encara poden condicionar-te la vida.
Una brisa fresca va fer venir un calfred a la Jasmina i El Mohit li va oferir la seva jaqueta per tal que la noia no passés fred. Ella va acceptar de grat perquè estava tremolosa i tots dos van decidir prosseguir el seu passeig a la vora del mar en un altre moment d’un dia més xardorós.
A dotze quilòmetres de distància en aquell instant l’Eva arribava a casa seva i llençava la seva bossa— amb dispositiu inclòs— a la cadira de l’entrada del pis. La seva mirada d’escrutini notà de seguida un llum sota una de les portes del pis i l’Eva es posà en estat d’alerta. Se sentia el soroll del que podia ser un dispositiu encès al despatx però aquell aparell diminut no hauria pogut fer tantíssim bruit. Romangué dreta davant la porta per intentar percebre quelcom. La pertorbà la veu del Joel parlant en una llengua que no era l’arcaic anglès que coneixia, però que no era capaç de reconèixer. Un pensament ombrívol enterbolí el seu estat d’ànim: i si el Joel era un agent encobert que intentava esbrinar a què es dedicava l’Eva? Ella estava convençuda que havia estat completament discreta però la xarxa d’agents que treballaven pel sistema era tan potent que n’hi havia un per cada cinquanta ciutadans. Va optar per sortir del pis altre cop i connectar-se al dispositiu per parlar amb el seu xicot. Potser així ell no sospitaria que l’havia enxampat. Un calfred recorregué el seu cos i pensà en sa mare. No estarien vigilades les dues?
Agafà la jaqueta i tornà a sortir de casa. Un cop fora donà un cop d’ull al les finestres properes però no va veure ningú que tragués el cap. Caminà fins a la cantonada més propera i es connectà al dispositiu. L’holograma del Joel aparegué a l’instant.
— Hola Eva! Sóc a casa teva! Espero que no et molesti perquè et volia fer una visita sorpresa! — digué l’holograma somrient.
L’Eva va pensar per un instant que els agents ja les solien fer aquelles coses i el seu cor foragitat va començar a bategar tan fort que se’l sentia a les orelles. Tindria problemes per dissimular la seva torbació. Agafà aire un parell de vegades i es posà la mà al pit. El cor s’havia de calmar perquè altrament la podia delatar. Va esperar uns minuts per asserenar-se i quan es va sentir millor va anar a casa seva, va obrir la porta i va entrar. La porta del despatx era oberta i el Joel estava assegut davant l’escriptori cercant quelcom. En sentir-la es va girar.
— Hola amor! — va dir amb el to de sempre.
— Hola! — va fer l’Eva resolutiva per intentar dissimular els nervis.
— Com ha anat el dia? — digué ell seguint el ritual establert entre els dos.
— No em puc queixar, ha estat un dia llarg però no gaire complicat.
El Joel va apropar-se a ella per agafar-la per la cintura.
— Tu com estàs? I la teva mare?
—+Prou animada tenint en compte les circumstàncies. Segueix tan ocupada que ni tan sols pensa en la cerimònia de traspàs. Però jo ho prefereixo així. — A l’Eva li va venir un calfred que no va poder ocultar.
El Joel ho va percebre i la va abraçar. En fer-ho va notar com s’estremia.
— De debò estàs bé? — demanà ell altre cop.
— Cansada… —i l’Eva va abaixar la vista. En aquell moment només pensava que li hagués volgut presentar el Joel a sa mare. L’home amb qui fins feia poc havia pensat que tindria fills. Però ara ja no ho tenia tan clar.
— Em vols dir què et passa? — Va fer el Joel tot sotjant la mirada desconcertant de la seva xicota.
— ja t’ho he dit. Estic cansada.
En aquell moment el dispositiu de l’Eva es va connectar. No volia rebre el missatge en davant del Joel però quan ell va veure que ella posava el missatge a l’espera va arronsar el nas i a l’Eva aquell gest no li va passar desapercebut.
— No vull que res em molesti quan estic amb tu. — Mentí ella.
—Però podria ser la teva mare…
L’Eva connectà el dispositiu de nou per visualitzar l’usuari que li havia enviat el missatge. Era el Benet.
— No hi pateixis que no és ma mare. Tot va bé.
El Joel va sospirar. Havia analitzat l’Eva suficientment bè per saber que quelcom no acabava de rutllar i el molestava que ella no confiés en ell.
— T’ha disgustat que vingués aquí sense dir-te res, és això?
— No! — va exclamar l’Eva amb sinceritat. — No és això, m’ha agradat que hagis fet el pas!
— Doncs alguna cosa dec haver fet malament perquè et trobo estranya.
De nou el dispositiu donà un senyal.
— Connecta’l que ja marxo. Em penso que no he vingut en bon moment.
El cor de l’Eva es va glaçar en un instant. No volia deixar marxar el Joel. Ans el contrari! El necessitava prop seu i hagués volgut fer-lo còmplice de la seva activitat subversiva però ara havia de desconfiar d’ell.
— Marxo. Crec que venir per sorpresa ha estat un error!
A l’Eva una llàgrima traïdora l’amenaçava d’escapolir-se dels seus ulls.
El Joel avançava amb pas ferm cap a la porta i ella volia llençar-se-li als braços però no es podia arriscar a estimar a un agent. S’hi jugava la vida. I la dels seus companys del club de lectura ara.
—Joel espera! — va exclamar.
I el noi es va girar amb rostre de decepció.
— Eva. Ja fa temps que sospito que hi ha algú altre a la teva vida però no goses dir-m’ho. Per això no has connectat el dispositiu i per això encara no em deixes entrar en segons quins àmbits de la teva vida. No cal que diguis res que ja sé llegir-te la mirada.
Avançà cap a la porta i l’obrí, es quedà dret uns segons com si intentés acomiadar-se d’aquell indret. L’Eva restà immòbil darrere seu mantenint una discussió sense resolució amb ella mateixa. No volia deixar escapar l’home a qui estimava però d’altra banda com podia saber si no era un agent?
Restà immòbil a la porta que el Joel havia tancat darrere seu i notà una calrada que li encenia la cara i una fuetada li accelerà el cor altre cop. No podia deixar-lo marxar pensant que ella n’estimava una altre perquè no era veritat. Sortí de casa seva deixant-la oberta però ell no havia baixat per l’escala i probablement li seria difícil encalçar-lo al carrer. Però ho havia de fer perquè havia aprés que no es poden deixar moments com aquell suspesos a l’aire doncs només enverinaven fragments de la vida. Amb totes les forces que li restaven després de la jornada laboral baixà al carrer i mirà en totes direccions. No li va costar veure la figura del Joel avançant lentament en direcció al metro més proper.
— Joel! — va crida l’Eva tan fort com va poder.
El noi era prou lluny com per no escoltar el seu nom si estava distret, però es girà de seguida perquè amb les passes lentes desitjava donar a l’Eva l’oportunitat de fer el que estava fent.
L’Eva va arrencar a córrer darrere el noi que s’havia quedat quiet esperant-la.
— Joel espera! No és el que et penses! Jo no tinc a ningú més, no estic enamorada de ningú ni estic veient a ningú, de veritat.
Els ulls del noi van demostrar alleujament i tendresa alhora però no digué paraula. L’Eva tampoc arrencava la conversa i un silenci molt pesat els va caure a sobre. Li tocava fer el pas a ella.
— No estic veient a ningú i a més m’ha fet molta il·lusió trobar-te a casa meva! Fa temps que desitjo que t’atreveixis a venir per sorpresa!
— Però t’ha sobtat perquè m’has rebut d’una manera molt freda… i a més, no has volgut escoltar el missatge del dispositiu davant meu Eva. És lògic que sospiti que m’amagues quelcom.
La llengua va ser més ràpida que el seu pensament i de cop digué:
— Tu també m’amagues quelcom, oi?
El noi la fità amb mirada incrèdula primer i al cap d’uns segons el seu rostre canvià.
—Què sospites?
L’Eva, prudent com sempre mirà dissimuladament a banda i banda del carrer.
— No podem parlar aquí. No és segur. Anem a casa. Potser hi hauran entrat a robar perquè he deixat la porta oberta però no podia deixar-te marxar així…
— Que has deixat la porta oberta? Ja podem començar a córrer!
Els dos van fer una embranzida formidable i van arribar a l’entrada de l’edifici panteixant. Van pujar fins al cinquè i entraren a casa de l’Eva mirant en totes direccions per si notaven la presència d’algú altre. No semblava que hi hagués ningú. Potser cap dels veïns s’hi havia fixat tot i que tothom vivia pendent de poder denunciar a algú sospitós a les autoritats pels beneficis que comportava. En aquella ocasió els mal intencionats s’havien adormit.
L’Eva va tancar la porta del pis i agafà el Joel de la mà.
— Vull saber què m’amagues Joel. Perquè no ho sé tot de tu, oi?
El noi abaixà els ulls uns instants i després la mirà a ella.
— No et vull posar en perill explicant-ho…
L’Eva emmudir. El cor enfurismat ara volgué aturar-se i notà que se li alentia fruit dels nervis. Tenia por de sentir de boca del Joel que era un agent perquè això els allunyaria als dos definitivament.
— Seiem un moment?
L’Eva digué que sí els dos van posar còmodes al sofà i el Joel agafà a l’Eva per la cintura.
— Eva, jo no sé si has notat que jo de vegades estic extremadament cansat. — La noia digué que sí.— De fet tinc una doble feina podríem dir-ne. — El noi emmudí. — Potser no t’agradarà el que et diré però fa anys que treballo també per una organització anti-sistema per tal d’intentar que deixin de controlar-nos sempre. És una tasca llarga, feixuga, frustrant i molt perillosa.
En aquells moments el Joel llegí la sorpresa a la cara de l’Eva.
— Sé que això et sorprèn… — digué ell. — I no volia dir-t’ho per protegir-te.
L’Eva somrigué i la rialla li il·luminà el rostre enterbolit fins feia uns instants.
— Dons jo també t’he de dir quelcom Joel. — Anuncià. — Ja fa anys que escric articles sobre el sistema, els grups de resistència i la vida a altres indrets del món. Estic en contacte amb ciutadans del cantó oposat de la terra. Espero que la meva feina algun dia obri els ulls a molta gent perquè estic convençuda que ens han robat la llibertat i amb aquesta també la vida.
El Joel l’abraçà i la va estrènyer tan fort que a l’Eva li costava de respirar.
— En quin idioma parles amb “els altres”? — feu ell.
— En anglès. I tu?
— En francès, alemany i rus.
— No sabia que els parlaves?
— Saps que no t’ho podia dir. Era massa perillós. I segueix sent-ho però ara si més no ens podem ajudar mútuament i fins i tot establir contactes en comú…
L’Eva es va disculpar per no haver volgut connectar-se al dispositiu davant ell i llavors li va explicar les trobades del club de lectura i li va parlar del Benet i la seva mare. El noi va fer una mirada trista.
— Què passa? No et sembla bé que ma mare s’il·lusioni amb algú? Això li podria endolcir el temps que li queda.
— Sí! Però m’enfonsa que hagi de marxar precisament ara que torna a haver-hi tanta emoció a la seva vida i m’omple de ràbia perquè ningú hauria de morir pel sistema. És injust!
— Ma mare prefereix arriscar-se per l’organització que permetre que la facin traspassar a la força. I s’ha ofert a ajudar-nos en una missió…
— Eva, has pensat en el Benet? En com quedarà ell quan arribi l’hora?
— Per algun motiu em nego a pensar que ma mare hagi de traspassar. Tinc una estranya idea de que se salvarà.
— Amor! Aquesta idea la tenen molts! I per desgràcia res atura la màquina del sistema.
L’Eva sospirà.
— Hi ha una altra cosa de la que et vull parlar.
El Joel escoltà la narració atentament. Aquell club de lectura havia estat una casualitat magnífica perquè havia reunit gent amb les mateixes inquietuds. Ara caldria però concentrar-se en trobar l’amic del Mohit. El Joel hi va estar d’acord. Era una persona en perill imminent i que els podria proporcionar molta informació.
Encara hi ha una cosa que hem de fer a més de salvar el Mohit.
— I què és?
— Res arriscat. M’agradaria que coneguessis a la meva mare. Li he parlat molt de tu i frisa per conèixer-te.
Aquell era un dels millors moments que havia viscut amb l’Eva fins aquell moment. No podia assaborir tota la alegria perquè senzillament el superava i perquè quedava coberta pel tel de la certesa de que a la Lícia li mancava poc temps fins al traspàs. No obstant, la seva xicota també era dissident i ara podien confiar l’un en l’altre d’una manera que no hagués sospitat mai però que hauria pogut somniar en secret. A més hi havia un altre detall: l’Eva s’havia decidit a donar-li a la seva relació el caràcter oficial que el Joel havia desitjat feia temps que tingués. Aquell vespre van triar aconseguir triar un moment per celebrar-ho. Potser ho farien amb una aparició al club de lectura si el Benet hi estava d’acord. Seria el cercle ideal per donar a conèixer l’home que havia aconseguit entrar definitivament a la vida de l’Eva.

El Jonathan anava darrera la Samantha que semblava voler entrenar-se per una marató perquè no la podia encalçar. Havia intentat saludar-la aquell matí però ella havia respost amb un to sec. Era obvi que no calia ni disculpar-se per la situació en què l’havia posada a ella. Probablement ella trauria les urpes que el Jonathan intuïa que tenia ben amagades. Havien d’agafar el transport comunitari subterrani i va estar a punt de perdre-la perquè la Samantha va baixar les escales automàtiques tot saltant els esglaons i per poc les portes del vagó on anava ella es van tancar sense que el Jonathan hi pogués entrar. Però va aconseguir que li quedés mig cos dintre i els sensors de la porta es van obrir. Allò era un senyal clar del disgust de la noia. A partir d’aquell moment la Samantha estava més lluny del que havia estat mai d’ell. No va trobar un lloc per seure i ella restà dreta al costat de la porta. Tragué el seu dispositiu de la butxaca i es va posar a respondre missatges dels seus amics.
— Samantha, escolta, jo no volia que anés així. No tenia ni idea que et farien vigilar-la a ella tan de prop. Aquesta feina extra no et tocava a tu.

Ella mirà al seu dispositiu i seguí responent els missatges. Volia castigar-lo amb el seu silenci.
— No pots seguir en silenci. Treballem plegats!
Ella aixecà els seus ulls i li va clavar una mirada d’odi que al Jonathan li va trencar el cor. Potser ja no la podria recuperar mai. O encara pitjor, mai ja no tindria una oportunitat amb ella perquè ella se n’apartaria ara.
— Tenia el contacte d’algú de confiança. Esperava que la denúncia ens proporcionés un ascens ràpid.
Tot mirant el seu dispositiu la Samantha respongué:
— Doncs ara tinc el plaer de tenir feina extra per culpa teva!
El Jonathan havia de respondre amb rapidesa perquè sabia que la Samantha podia romandre callada durant no només la resta de la jornada laboral, sinó els mesos posteriors. Tenia les coses clares i era resolutiva.
— Me’n encarregaré jo de la vigilància exhaustiva! Tu continua amb la teva vida. Només et demanaré que em deixis acompanyar-te a parlar amb l’agent quan et calgui presentar l’informe. No vull que hi vagis tota sola.
Sense apartar la mirada del seu dispositiu la Samatha respongué:
— Perfecte doncs. Col·loquem el dispositiu de vigilància a casa de l’Alicia avui, però tu t’encarregues de monitoritzar-la
— Ho faré. — Respongué el Jonathan que desitjava no perdre la Samantha per res.
Esperava que després de l’oferta ella voldria parlar altre cop amb ell però no fou així. Quan van arribar al carrer, la Samantha seguí caminant veloç i ell tenia prou feina per anar-li al darrere. Just uns metres abans d’arribar a la casa ella demanà:
—Has pensat com podríem fer-ho per col·locar-li el xip al dispositiu? O si vols posar-lo a casa seva?
El Jonathan tenia ara por de semblar un marrec desvalgut perquè no tenia cap pla pensat. De fet la única cosa que havia estat ocupant els seus pensaments havia estat què podia fer per recuperar la confiança de la Samantha. No volia ni saber quina cara devia estar posant en aquell moment perquè de ben segur no era la d’una persona intel·ligent. Al seu rostre aparegué un interrogant. Sentí els ulls de la noia sotjant-lo i notà una calrada que de ben segur li encenia les galtes.
— Bé. Ja veig que no. — Va fer ella en to sorneta.
Estava quedant com un autèntic idiota i allò no li agradava genH. havia d’inventar quelcom.
— Quan arribem a casa de l’Alicia demanem el de sempre. Si podem passar per parlar del traspàs. La fem seure al sofà on mostrem amb el simulador totes les versions estàndard i demanem si no s’ho ha repensat.
— O sigui. El programa estàndard.
— Exacte. — Digué ell tot pensant com seguir.— En un moment determinat tu t’has de trobar malament.
— Jo? Per què jo?
— Per la regla. Perquè t’ha baixat la regla. Una indirecta discreta l’entendrà i no et pot pas negar anar al bany. Llavors potser t’hi acompanyarà. Si ho fa, jo tindré temps de posar el xip al seu dispositiu. Altrament tu en poses un a algun punt de la casa. Són molt potents i segueixen el rastre del dispositiu a cinquanta metres.
— Tenim dos xips?
— Sí. — Va dir ell amb veu triomfant.— Si més no allò sí que li havia sortit rodó.
Esperava una reacció verbal de la Samantha però ella només estengué el palmell de la mà per tal que el Jonathan hi posés el xip. Ella no n’havia vist mai cap.
— Està aquí dins. En el moment en que el treguis de l’embolcall s’encendrà un llum petit que romandrà encès fins que l’hagis posat en alguna superfície plana. Llavors s’apaga i es torna pràcticament imperceptible.
La Samantha mirava amb incredulitat el Jonathan. Tan petit eraallò que no es veuria? Llavors ell li va allargar una lent.
— T’has de posar això per veure’l ampliat. És realment imperceptible.
La Samantha respirà tranquil.la. El pla no era molt elaborat però podia sortir bé. I ella ja no tindria més feina perquè el Jonathan s’encarregaria de la monitorització de l’Alicia. Hagué de fer un esforç per no somriure. Amb una mica de sort ella s’emportaria els mèrits sense haver de fer gran cosa. No li havia pas passat desapercebut com la mirava l’agent el dia que van anar a informar-lo del comportament de la dona. Potser encara podria fer mèrits sense fer la feina bruta. Una cosa era preparar cerimònies de traspàs pels atrafegats o aquells que no volien gastar unitats d’energia. Una altra de ben diferent haver d’espiar a la gent i avorrir-se mortalment sabent-ho tot de la vida privada dels altres. Amb el pla del Jonathan en ment la Samantha va assentir.
Ja eren prop l’edifici on vivia la Lícia. A la llum de mitja tarda els semblava un lloc tret d’alguna pel·lícula d’època. Van mirar-se l’un a l’altre per dir-se que havien de semblar dos companys de feina ben avinguts que volien el millor per la seva clienta. Res més. La Samantha va accionar el timbre antiquat de l’intercomunicador. No van haver d’esperar gaire perquè la Lícia era a casa. Havien tingut sort perquè a aquella hora era probable que tingués alguna activitat després de la feina. Per això generalment feien aquella mena de visites al vespre. La Lícia els obrí la porta i posà cara de sorpresa. Ells la observaren i després, com si ho haguessin estat assajant repetides vegades van somriure en estèreo. Semblaven robots programats.
— Bona tarda senyora Ferrer! — digué el Jonathan. — Hem vingut per veure si li podem oferir un parell més d’opcions pel traspàs.
La Lícia hagués volgut tancar-los la porta als nassos però sabia que era perillós. A més no volia despertar cap sospita ara que tenia una missió pels darrers mesos. Va fer el cor fort i els va deixar passar, com havia fet la primera vegada.
— Passin. Anava a fer-me un cafè, en volen un?
— Jo li agrairia molt! — va dir la Samatha que havia fet tres hores d’esport i estava massa cansada per la quantitat de visites que tenien programades.
La Lícia els va fer passar i va els va oferir el sofà com la darrera vegada i va anar a la cuina. Molt ràpidament el Jonathan i la Samatha van mirar l’habitació per veure si hi veien el dispositiu. Potser el tindria a algun altre lloc. El Jonathan va dir:
— Hem d’actuar ràpidament, no podem perdre temps. Col·loquem-lo en algun lloc de per aquí.
Però no van tenir temps de desembolcallar el xip perquè la Lícia ja portava dos cafès.
— A vostè no li he demanat què vol. Puc oferir-li res?
— Un got d’aigua si no és molt demanar.
La Lícia es va tornar a aixecar i anà a la cuina. Llavors el Jonathan es posà les ulleres, tragué elr i el va enganxar a la taula de centre. Aquell xip era capaç d’enregistrar el so del que passava en aquell pis i rebre senyals del dispositiu de la Lícia en cent metres a la rodona. Quan ella va arribar amb el got d’aigua el Jonathan i la Samantha ja havien fet la feina més difícil.
Tots tres van beure un glop i la Samatha va encetar la conversa incòmoda. Li va dir a la Lícia que tot i que estigués enfeinada ells volien assegurar-se que ella tenia un traspàs digne i que per això havien fet unes combinacions dels efectes de la festa per tal que ella les veiés i en triés la que més li agradava. Finalment aquell era el record que s’enduria abans la porta blanca s’obrís i ella ho deixés tot enrere.
La Lícia estava nerviosa. Només de pensar que havia de marxar en aquell moment de la vida hagués pogut cridar de ràbia. Però va fer el cor fort.
— Quines opcions tenen?
La Samantha li va presentar l’opció que havia triat ella per la Lícia després d’haver estat a casa seva. Era un espai decorat amb parets de colors i una taula central de fusta amb cadires també de fusta pels convidat que volguessin seure. La decoració de l’indret eren plantes enlloc de flors que es disposarien al voltant de la sala i també penjades del sostre amb testos sospesos i aguantats per cordes de les antigues. La llum natural era tènue i l’habitació es decoraria també amb canelobres.
— Això és la versió estàndard? La que menys costa?
— Sí. — Va respondre la Samantha satisfeta.
La cara de la Lícia reflectia sorpresa i la de la Samantha una certa satisfacció. Desitjava que la gent quedés ben contenta en el darrer dia de la seva vida. I sabia com personalitzar les festes finançades pel sistema.
— No està gens malament he de dir! No m’ho havia esperat així. Potser hi ha un detall que em faria il·lusió però no crec que sigui possible…
— Digui! Nosaltres veurem què podem fer! — digué el Jonathan.
— Sempre m’han fascinat les llars de foc. I m’agradaria tenir-ne una prop el darrer dia. I potser un sofà davant de la llar de foc. Per poder seure amb la gent i conversar una mica. Sé que és una idea molt poc habitual i que potser surt del pressupost…
La Samantha reaccionà de seguida.
— Una llar de foc implica una xemeneia. Això no ho podem construir d’un dia per un altre. Però sí que puc aconseguir quatre o cinc calderes que són com llars de foc petites i es poden encendre i fan molt de caliu.
— Doncs jo amb això ja estaria contenta.
— Amb el preu estàndard també pot triar el pastís de postres. El vol de nata, xocolata, crema o cafè?
— Xocolata. No tinc cap amistat a qui no li agradi la xocolata!
— Només li he de demanar que faci una llista de la música que vol i que esculli dels següents plats el que desitja que entri al menú. També hi ha un aperitiu inclòs i ha de triar-lo. — La Samantha li va fer arribar una llista al dispositiu que va sonar immediatament.
— Quant temps tinc per pensar-ho bé?
— Dues setmanes. Com podrà veure molts dels productes que oferim no són fàcils d’aconseguir i per tant els fem portar de ben lluny. Hem de tenir temps d’organitzar-ho tot bé.
La Lícia somrigué. Era obvi que el sistema estava molt interessat en mantenir la gent feliç i fer-los marxar sense gaire resistència. Les cerimònies de traspàs s’havien convertit en els únics esdeveniments on hi havia el menjar i les begudes que la gent hagués volgut assaborir normalment. Però per raons de “sostenibilitat” era impossible. No volia discutir absolutament res perquè havia de semblar dòcil.
— Doncs m’ho penso aquesta setmana i com a molt tard dimarts vinent tenen la meva resposta.
El Jonathan i la Samantha van estar contents amb l’actitud de la Lícia i es van acomiadar. Un cop fora ell digué:
— Genial Samantha! Quedarà contenta amb la cerimònia!
— Sí. I he de dir que avui l’Alicia no em sembla tan reticent com la darrera vegada. Potser ens hem equivocat…
En aquells moments la Lícia engegava el dispositiu per connectar amb el Benet i li envià el següent missatge: «Benet, han vingut a parlar de la meva cerimònia de traspàs. No em trobo gaire bé. Tens temps per anar a fer una volta?» . La Lícia no trigà gens a rebre un «quedem al parc central en mitja hora».
El Jonathan va rebre el senyal de seguida. Connectà el dispositiu i rebé el missatge.
— O potser només estava fingint Samantha! — digué triomfant.
— Dubto que ningú pugui pair bé haver de preparar la cerimònia de traspàs… —va fer la Samantha sense pensar.
— Què dius? — va dir el Jonathan maliciosament.
I en aquells moments la Samantha pensà que la reacció de la Lícia no era anormal, el Jonathan pensà que podria acabar denunciant a la Lícia i que si denunciava també a la Samantha ella estaria a la seva disposició. I a uns metres d’ells la Lícia pensava com podia entabanar als agents i el Benet en canvi, des de l’altra punta de Barcelona, com podia confortar a la Lícia….

L’Eva havia quedat amb sa mare a la sortida de la feina. L’estava esperant tota contenta perquè volia demanar-li que li semblava la idea de presentar el Joel al club de lectura i es va adonar que somreia quan un noi que passava pel carrer se la va mirar amb interès i li va picar l’ullet. Llavors pensà que potser havia de fer una cara més neutra perquè no volia que la gent pensés que s’havia pres una dosi extra d’elixir. No hi havia gaires ciutadans naturalment contents en el món que li havia tocat viure. Ni tampoc és clar, naturalment infeliços.
Per no despertar sospites l’Eva va intentar posar una expressió facial més neutra. I de cop va veure sortir a sa mare de l’edifici amb un rostre que clarament no denotava alegria en absolut però que canvià en veure l’Eva.
— Què aviat que has arribat! Pensava que t’hauria d’esperar jo!
— He tingut torn de nit per això he pogut venir tan puntual. — Se la mirà bé.— Mare fas mala cara. Què passa?
— Eva! No vull espatllar una tarda meravellosa en què tenim temps per les dues. No veus que ara d’això ja no ens en queda gaire?
L’Eva sospirà perquè el que havia dit sa mare era una veritat com un temple. Però tot i així la volia sense cortines que amaguessin la veritat.
— Mare, què et passa? Estàs amoïnada pel traspàs?
— No. De fet això ha deixat d’amoïnar-me. Ahir vaig contractar un paquet que ho inclou tot pel preu que cobreix el sistema i que em va deixar bocabadada. Però òbviament sense prendre l’elixir m’he de demanar un cop i un altre com és que el sistema es gastà tantíssims diners en la nostra mort.
— I en dosis extra d’elixir. És una manera de no deixar-nos pensar. Una mena d’orgia de tot allò que normalment no podem tenir: menjar, beguda, companyia nombrosa i una dosi extra de l’elixir pel que fa el traspàs. Per emboirar-lo suficientment i que marxi feliç després d’una vida de feina i de mantenir-se dintre del sistema.
— Vaig anar a donar una volta amb el Benet després que vinguessin els agents saps? Necessitava algú prop que tingués el cap clar.
— Jo també li hagués tingut! Saps que no prenc l’elixir! — l’Eva va mirar a la seva mare i amb un somriure encisador li digué— Però entenc que el volguessis veure a ell. És un paio molt interessant! Tant com el Joel!
La Lícia va mirar a la seva filla atentament. L’Eva en portava alguna de cap.
— Què em vos dir?
— Mira, doncs resulta que fa poc he esbrinat quelcom del Joel que ni jo sabia. I crec que t’alegrarà moltíssim saber-ho!
Les dues es van aturar un moment al carrer.
— Eva canta que no aguanto les intrigues!
La noia va agafar la mà de sa mare i la va mirar als ulls.
— Mare! El Joel també treballa per la resistència!
La Lícia va fer una gran rialla i abraçà a l’Eva.
— No saps com de contenta em fas! Hagués patit molt sabent que ell no sap res de la teva dedicació secreta. Hagués posat la vostra relació en perill!
— El seu treball és molt més important que el meu penso. Ell domina altres idiomes que no són l’anglès i està en contacte amb més gent que jo. Plegats podem lluitar per un objectiu comú!
Un pensament negre enterbolí la mirada de la Lícia, que havia estat espurnejant durant uns minuts.
— Què passa?
La Lícia sospirà.
— Saps que la vostra dedicació demanarà sacrificis. I potser haureu de triar viure més però sense fills.
L’Eva la mirà amb tendresa i respongué.
— Ho sabem. Ho sabem tots dos i som conscients que necessitarem temps. I també que hi haurà molts sacrificis i que molta gent caurà, fins i tot nosaltres. Però cal restablir la llibertat. I qui sap? Potser arriba quan encara hi som a temps…
El primer impuls de la Lícia va ser dir a la seva filla que no s’havia de fer il·lusions però es mossegà la llengua. Ella era a setmanes del traspàs i una estranya esperança la feia creure que el moment no arribaria. Què hagués estat de la humanitat si no hagués cregut mai en l’impossible? L’Eva tenia el Joel i junts farien coses meravelloses però també es podien perdre l’una a l’altre com ell havia perdut el seu company.
— Però i si us descobreixen? O a un dels dos?
— Prefereixo patir i estar amb una persona en què puc confiar que no patir però haver d’amagar la veritat. La dissidència és perillosa pel sistema i tu ho saps. Ens van vigilar durant anys! Però és una obligació moral.
La Lícia va acaronar la cara de la seva filla. Ella i el seu marit van saber donar-li l’empenta i el coratge necessaris per no prendre l’elixir.
— Mare! Sé que tens poc temps però m’agradaria que coneguessis el Joel. Està mort de ganes de veure’t! Pensa que vol saber com seré a la teva edat!
La Lícia va esclafir a riure i respongué.
— Entenc que hagis tingut els teus dubtes en presentar-me’l. A mi se’m deu notar de seguida que em desvio de la norma… però ara que saps que ell és dels nostres com més aviat me’l presentis millor!
— Havia pensat presentar-vos el Joel a la vesprada de lectura. Et sembla que el Benet hi estarà d’acord?
— Ara mateix li demano! — Va fer ella que es connectà al dispositiu immediatament.
El Benet va respondre de seguida al missatge i hi va estar d’acord. Van quedar a l’hora usual l’endemà i la Lícia i l’Eva van gaudir de la companyia durant dues llargues hores.
Aquella nit la Lícia no tornà a utilitzar el dispositiu. Estava massa amoïnada endreçant coses que volia deixar per la seva filla i fent hologrames de les que tenia per casa i es volia vendre. Hauria d’haver-ho fet fa molt temps però la galvana va poder més que el seu esperit de reciclatge. Havia anat acumulant coses que no feia servir des de que havia perdut el Quim. Aquella nit quan anà a dormir, el Jonathan monitoritzà els senyals que havia rebut quan ella era a casa amb incredulitat. Aquella dona no es comunicava amb ningú, ni havia utilitzat cap joc virtual. Allò era completament anormal. Si seguia sense rebre cap senyal la Samantha i ell haurien d’anar a fer-li una visita un altre cop per assegurar-se que el dispositiu funcionava correctament. Apagà el llum de la làmpada de la tauleta de nit intrigat per la possibilitat de que aquell xip de monitorització estigués fallant. O potser l’havien trobat?
A dos quarts de set de l’endemà la primera convidada arribà a la cita del club de lectura. Era la Lícia, que havia portat una bossa plena de menjar per servir durant la sessió.
— No calia! Això costa moltes unitats d’energia!
— Benet! Oblides que jo ja dintre de poc no en gastaré cap ni una!
El comentari era una fuetada salvatge que ferí el Benet. Havia de despertar a la realitat: La Lícia ja no estaria entre ells durant gaire més temps.
Els dos van parlar dels dos agents i de la segona visita, de la seva jornada laboral i de com de feliç havia fet l’Eva a la Lícia volent-li presentar el seu xicot. Ara, més que mai, desitjava conèixer-lo perquè sabia que era també un dissident.
— Patiran! — va fer ell.
— També vam patir jo i el Quim però teníem quelcom que ens unia i era un llaç molt fort. Molt més encara perquè anàvem els dos contra corrent i això feia que no em sentís sola. No hagués pogut confiar en una persona que no hagués estat en contra del sistema. Sempre hi hauria hagut un espai en mi que hagués hagut de mantenir en secret i no m’hagués sentit còmoda. Estic convençuda que per l’Eva és el mateix. Té un caràcter similar al meu i necessita un home semblant al meu.
Una sensació de malestar va enterbolir aquells instants màgics amb la Lícia. Ella sempre pensaria en el Quim i probablement ja no hi hauria lloc per cap altre home. Era un pensament irracional, estúpid i enormement egoista perquè malauradament ell ja no tenia gaire temps per conquerí el cor d’aquella dona fascinant. Però tot i així el Benet sentí una ràbia inexplicable contra el Quim.
El seu dispositiu s’anà connectant i tots anaven arribant puntuals, saludaven i agafaven el llibre per seguir amb la lectura on l’havien deixada. La Lícia, a qui en Benet havia permés que s’endugués un llibre a casa seva, l’ havia acabat la nit anterior, i va anar doncs a la biblioteca per agafar-ne un altre. L’Elena va presentar-se acompanyada de la Raquel i de seguida va demanar on era l’Eva. Les dues noies s’havien caigut bé. La Lícia li respongué que aquell vespre els visitaria acompanyada del seu xicot.
— És segur que vingui tanta gent al club? — Va fer el Mohit alarmat. –
— Has d’estar ben tranquil Mohit! El xicot de la meva filla és tant o més antisistema que tots nosaltres! — va fer la Lícia fent l’ullet.
Tots estaven ja prou encuriosits i la jove parella no va trigar en aparèixer. Portaven tres ampolles de vi clandestí per celebrar aquella solemne ocasió: L’Eva va presentar al Joel com a la seva parella i ho va fer des de la certesa que ell era un dels seus. El grup va llegir prop d’una hora i mitja i sense voler es va començar un debat sobre els llibres que estaven llegint. Llavors la Lícia va fer un senyal al Benet per anar a la cuina a preparar la vianda i l’Eva i el Joel van anar-hi també per obrir les ampolles. El Joel va tenir la sensació que allò era una autèntica festa. Com la que els seus pares havien pogut celebrar sense de restriccions. El menjar i la beguda va anar animant el grup fins que el dispositiu del Joel es va connectar. Rebé un missatge i la seva cara canvià completament.
— Passa res Joel? — va dir l’Eva.
— M’informen que hi ha hagut vint desapareguts més durant els darrers dos dies només a la nostra ciutat. Demà establiré contacte amb els meus informants per saber si també està passant el mateix a altres llocs.
— Jo també demanaré als meus si en saben res. Són moltes desaparicions oi?
— Moltes sí. I això vol dir que al sistema li costarà amagar el que està passant…. potser el Sam no estarà del tot sol. —Va dir el Joel mirant al Mohit.
S’havia fet molt tard perquè havien estat conversant durant molta estona tots plegats. Agafar el transport a aquelles hores estaria monitoritzat i a ningú li feia il·lusió ser el centre d’atenció de la càmera d’un vagó buit. Podrien llogar un mini-bus a aquelles hores?
— Sé que això no és gaire còmode però el que us puc oferir és que passeu la nit aquí. Tinc suficients mantes per tal que us pugueu estirar al terra i demà al matí hi haurà dutxa i cafè per tots si matinem prou. És el més semblant als campaments d’estiu dels que em parlaven els meus pares quan era petit…
Es van mirar els uns als altres. La majoria d’ells no havia passat mai la nit en un espai que no era el que estava estricament enregistrat a les màquines de l’administració i allò de dormir al terra i matinar per anar a la feina era definitivament una aventura que en una altra època s’hauria considerat infantil, però que ara era molt adulta. Tots van decidir apuntar-se a l’experiència. La Raquel perquè li agradava la proximitat a l’Elena, la noia que havia vist créixer i a la que havia de protegir. La Lícia perquè volia estar a casa del Benet. El Mohit i la Jasmina perquè era una oportunitat per dormir un prop de l’altre en un escenari irrepetible, el Benet i la Lícia perquè se sentien líders d’una petita revolució casolana i el Joel i l’Eva perquè no haguessin pogut mai pagar amb unitats d’energia una cerimònia de compromís més íntima i real. Aquella nit tots van dormir amb l’emoció que suposava fer una cosa prohibida.
Però a l’altra banda de Barcelona el Jonathan monitoritzava alarmat la manca de senyal del xip que havien col·locat a la taula de la Lícia. Com li explicaria ara a la Samantha que el xip no estava funcionant? Quedaria com un absolut inepte? Ja podia pensar quina excusa li donaria a la noia per tornar per casa de la senyora Ferrer, perquè segur que a la seva companya no li faria gaire gràcia…

L’assistent quatre estava acabant de posar la barreja al tub d’assaig. El líquid tenia un color groguenc desagradable que caldria dissimular amb un colorant potent. Havien rebut una visita del supervisor en cap dels laboratoris de l’elixir i havien passat per una reunió d’urgència de més de vuit hores en les que havien participat equips d’altres indrets d’Arda 1. S’havia activat el sistema d’alerta perquè havien augmentat els casos de resistència a l’elixir. Ciutadans de diversos indrets de la ciutat i condicions diferents començaven a experimentar emocions que volien controlar i les dosis recomanades de l’elixir no els feien efecte. Durant l’eterna reunió havia quedat claríssim que el problema era global. El cos humà estava desenvolupant la capacitat d’alterar la seva bioquímica per tal de tornar a sentir aquelles emocions que precisament es consideraven nocives: la tristor, la ràbia, la por. Totes elles havien estat eradicades de manera efectiva durant anys i allò mantenia als ciutadans suficientment contents per adaptar-se al sistema. Suprimir les emocions havia estat la millor manera d’acabar amb el patiment humà i aconseguir un món sostenible amb habitants que treballaven per un bé comú: el progrés del sistema. Si ara els habitants d’Arda 1 tornaven a sentir emocions negatives l’equilibri del planeta i les institucions estava en perill. Des del punt de vista de l’evolució les emocions havien estat útils per assegurar la supervivència de l’espècie. Però en un planeta superpoblat ja no eren necessàries i s’havien de substituir per estímuls controlables que produïssin un estat de felicitat instantani però de curt termini. Era molt pràctic pels humans eliminar sentiments del repertori de sensacions dels humans perquè ara tot funcionava millor. I per això durant la reunió d’emergència es va parlar del perill de la pèrdua d’efecte de l’elixir. Es va demanar a diferents equips científics que treballessin diferents aspectes per tal d’arribar a resultats palpables en menys de dos mesos. El comitè d’emergència d’Arda 1 havia calculat que l’increment dels casos de resistència a l’elixir podria tenir conseqüències devastadores pel sistema sencer. L’equip científic 194 s’havia d’encarregar de produir un canvi en l’elixir per fer-lo altre cop efectiu. Hi havia uns altres cinquanta equips treballant en el mateix i per això els calia ser l’equip que primer trobés la solució. Si ho feien, a tots els membres se’ls permetria allargar la seva vida durant deu anys més.
El cap d’equip 194 estava examinant el líquid quan la seva ajudant li digué:
—Hem augmentat la dopamina i la serotonina de la composició. Però òbviament l’efecte secundari serà que el consumidor en necessitarà més molt més ràpidament i es convertirà en un addicte en perill.
— Entenc que aquesta és només una solució passatgera i pels que estan desenvolupant resistència. Per trobar una solució a llarg termini caldrà que els equips encarregats d’esbrinar per quin motiu l’elixir deixa de fer efecte a algunes persones, tinguin èxit en la seva recerca. A més ara el que ens cal és comprovar si l’elixir funciona tal i com l’hem reformulat.
— Com podrem comprovar el seu efecte?
— Hem de provar-lo.
— Les rates semblen sobre- estimulades però fins ara només n’han mort dues de les quatre amb les que hem experimentat.
— Berta, quan dic fer un assaig clínic no em refereixo a les rates. Hem de provar l’elixir en humans.
La Berta va fer cara d’espantada.
— Però no sabem si als humans els pot passar també el mateix… vull dir , si es poden morir…
El Robert va posar mala cara. A ell tampoc li agradava aquella part de la seva feina però era absolutament imprescindible i encara que les experiments costessin algun sacrifici, s’havien de fer.
— Si això funciona, ni que sigui per tenir als resistents controlats, ja haurem guanyat temps. I els altres equips trobaran el motiu pel qual l’elixir no els funciona i llavors ja trobarem una nova formula que no sigui perillosa.
La Berta entenia el que deia el Robert però no li agradava el que suposava.
— Berta, el resistents estan a la seva cambra oi?
— Sí.
— Ha dinat?
— Sí, és clar. Els resistents no són presos, Robert. Estan només sota estudi i procurem que els agents no els molestin ni els monitoritzin.
— Això està bé. Podries portar-ne un?
— Quin?
— Un de jove a poder ser. Tindrà el cor més fort per si la sobredosi de dopamina i serotonina és massa potent.
—Hem comprovat les constants i hem sotmès els resistents a una prova d’esforç.
— D’acord. Llavors porta’n un o una que hagi passat tots els tests.
La Berta es va mig emprenyar. Havia de ser ella qui decidís qui havia de rebre la dosis experimental? Ho deixaria a la sort. Va cridar els seus companys i els va portar a la sala habilitada per prendre cafè. Aleatòriament va donar uns números diferents als de les cambres dels resistents per tal que la votació fos neutral. Llavors va demanar que cadascú escrivís un número del 1 al 15 al dispositiu. Si algun es repetia aquell seria l’escollit. Va explicar als seus companys l motiu del que demanava i ho van entendre. Ningú volia triar cap dels que estaven reclusos a les cambres des de feia dies, perquè a tots els sabia greu. A més eren conscients que l’experiment podria tenir conseqüències sobre la salut dels resistents a l’elixir. Finalment tots van apuntar un número i va resultar ser el quinze. La Berta va mirar el seu dispositiu i va dir en veu alta:
— Porteu el Sam de la cambra vuit. A ell li donaren l’elixir…
Tots van abaixar el cap. L’experimentació amb humans era horripilant.
Van portar al Sam al laboratori i el van fer seure. El noi estava molt més serè del que es podia esperar en una situació com la seva perquè quan el sistema retirava una persona, aquesta ja desapareixia per sempre. No era cap misteri.
La Berta va ser la encarregada de portar a terme el protocol. Li va demanar al Sam com es trobava i si estava nerviós. El noi va dir que nerviós sí però que per la resta no sentia cap molèstia.
— Sam, et volem ajudar i potser tu també ens pots ajudar a nosaltres.
El noi va mirar incrèdul a la Berta mentre intentava cercar una sortida d’emergència d’aquell espai. Tot semblava però hermètic.
— Hem estat treballant en una variació de l’elixir per la gent com tu a qui ja no li fa efecte. Així no hauran de cercar dosi extra al mercat negre…
El Sam va fitar la noia als ulls. Estava claríssim que havia de fer de conillet d’Índies.
— Jo poso el meu cos per un experiment i m’arrisco i vosaltres feu un favor al sistema. I com que jo ja estic condemnat tampoc cal donar-me res a canvi…
La Berta es va començar a sentir incòmoda.
— Nosaltres no sabem del cert què passa amb els detinguts.
El Sam es mantenia completament impertèrrit. Probablement aquella manca de reaccions també era un efecte secundari de la falta d’elixir. Havien tingut el Sam sense donar-li cap dosi durant uns dies i el seu organisme s’havia alentit.
— I tampoc no m’hi puc negar entens perquè em teniu aquí tancat i negar-me m’escurçarà el que em queda…
La Berta no sabia què respondre perquè tot eren només llegendes urbanes. Ningú sabia res del cert.
— Ens vols ajudar? — va preguntar la Berta amb el to més neutral que va trobar.
Després d’uns dies d’angoixa i taquicàrdies el Sam havia aconseguit començar a pensar que no prendre d’elixir era el millor que li havia passat els darrers anys. Llàstima que ho feia de manera involuntària i a més no li quedava temps per assaborir què volia dir seguir sense prendre l’elixir.
— Puc dir no?
La Berta el va mirar amb comprensió i sospirà.
— Pots. Però eres el millor exemplar. La resta de resistents són o molt grans o els hi hem detectat algun problema de salut que ens fa témer que potser no aguantarien la dosis bé….
— Què en trec jo de dir que sí?
— Què desitjaries a canvi?
— Una habitació amb llum natural. No demano res més.
La Berta li digué al Sam que s’esperés un moment i consultà amb el Robert la petició del noi. Uns minuts després li digué que s’organitzaria una cambra pel noi en un altre edifici i que si s’avenia a prendre aquella dosi d’elixir el transportarien a un altre lloc. Tanmateix hauria d’anar i tornar cada dia en vehicle privat al laboratori perquè se li havien de fer unes proves. El Sam veié una oportunitat de sortir d’aquella cofurna on l’havien empresonat. Havia de guanyar-se la confiança de la gent del laboratori i al mateix temps mantenir el cap clar. Rumià un moment i digué.
— D’acord! Em sembla bé.
El Robert i Berta van portar-li al Sam un got amb el nou elixir.
— El gust encara no l’hem encertat del tot. — Va dir el Robert disculpant-se.
— El color tampoc! — va fer el Sam queixós. — Aquest líquid sembla orina pura.
— Esperem que el gust compensi. Encara no el podràs assaborir però certament no serà dolent de prendre… — digué la Berta.
El Sam va agafar el got i va fer el primer glop. Quelcom en ell es regirava en aquell moment. Hagués desitjat no haver de drogar-se més però fer-ho era la única possibilitat que tenia per intentar escapar.
A mida que anava bevent el seu cervell s’enterbolia i la seva llengua es tornava de cartró. El beuratge amb gust a llimona li provocà una sensació d’eufòria immediata i la seva ment s’activà. Definitivament sabria aprofitar l’oportunitat perquè tampoc tenia res a perdre.

El Benet i la Lícia havien quedat a la sortida de la feina d’ell perquè a ella li feia gràcia veure la sala de controls d’aquella maquinària impressionant que mantenia neta la ciutat. La central robòtica es trobava dins del que havia estat una nau industrial que l’estat havia volgut conservar al barri de Poblenou. L’indret era un vestigi del passat ple de tecnologia d’última generació i robots per apedaçar a qui el Benet considerava els seus amics. De fet li va comentar a la Lícia que sovint hi havia tingut converses per no sentir-s’hi sol.
El centre s’havia convertit en una planta de reciclatge i els robots hi portaven els “objectes” ja inútils per la societat moderna a “Arda 1”. I com que els llibres, diccionaris i quadres eren obsolets i el sistema els considerava perniciosos, el Benet havia programat els robots per tal que no llencessin aquests objectes a la trituradora. Pels quadres havia trobat compradors igual que pels diccionaris. Els llibres se’ls anava quedant ell. La Lícia es va quedar bocabadada davant la gran sala. Els ordinadors centrals desprenien prou escalfor per tal que l’enorme espai fos prou càlid a pesar de ser com l’interior d’una nau espacial de les que coneixia de les pel·lícules i jocs virtuals. El Benet observà amb avidesa els ulls encuriosits de la Lícia.
—No vols entrar? t’ensenyo com reparo un dels robots.
I la va agafar per la mà i la va dur fins al mig de la sala on hi havia un taulell gegant i tot d’eines. Un robot estava assegut a la taula amb el cap cot.
— Puc veure com treballes?
El Benet va somriure a la Lícia.
— Era una feina que em volia reservar per demà que serà un dia lleuger perquè avui ja ho he acabat gairebé tot…
— Per mi! Fes-ho per mi!
—D’acord. A veure si puc arreglar ara el Marc. Li falla la mecànica de la mà i li cauen les coses.
El Benet va activar el taulell de control manualment. I llavors va prémer un botó que el Marc tenia al clatell.
— Tenen noms de debò?
— No. De fàbrica ens venen amb uns números que els identifiquen. Però jo aquí els reprogramo per tal que responguin a un nom humà. Si ara el crides pels seu número de sèrie i d’identificador et demanarà si és ell.
— Per què els hi poses noms?
— Perquè per mi són éssers individuals. I amb els anys he après que tenen el seu caràcter i tot. Els vam dotar de suficient capacitat per desenvolupar els seus propis pensaments tot i que estan sota el nostre control. Però la seva habilitat per pensar els fa també actuar com a individus. Al Marc per exemple se li espatlla la mà. I com que sap que si se li espatlla ha de venir a reparació i el desconnecto sovint, he observat que només fa la feina amb l’altra mà.
— De veritat? — va dir la Lícia incrèdula.
— Amb la meva feina he descobert que saben que podem prémer un botó i ells deixen de funcionar i pensar i això no els agrada.
— Creus que tenen por? Perquè el comportament del Marc és el d’un nen que s’amaga de quelcom per temor..
— No tinc prou temps per estudiar les seves reaccions. Pensa que he d’assegurar-me que tots funcionen adequadament per portar a terme l reciclatge a tota la ciutat. Sovint m’he de dedicar al reciclatge i les reparacions i res més.
El Marc va aixecar el cap i es va moure. Tot de llums es van encendre de cop i van espantar a la Lícia.
— Bona tarda Marc! Com estàs?
— Bé. — va respondre el robot amb so metàl·lic.
— He observat que el braç i la mà no et funcionen correctament. Vaig a veure què passa.
Uns llums vermells es van encendre al cap del Marc.
— No pateixis Marc! Ho faig per tu. Així podràs fer servir les dues mans a la feina…
Els llums vermells s’encengueren de nou.
— Què volen dir els llums?
— Vol dir que el Marc està activant diverses de les seves funcions alhora.
— Per?
— Jo n’hi dic pensar. Està pensant què vol dir que li hagi de reparar el braç. Després t’explico quelcom.
— Marc no t’inquietis que no et vull pas retirar. Trobarem què falla i buscarem una solució. Em sap greu que hagis d’estar desconnectat massa temps. A mi m’agrada veure’t en actiu!
Altre cop s’encengueren els llums.
I llavors el Benet va agafar una clau anglesa i obrí el braç del Marc. Uns cables prims que semblaven artèries humanes van quedar al descobert. El Benet els anà tocant un per un per comprovar que tots provoquessin un lleuger moviment a la mà del Marc. Però un només funcionava si se’l premia fort.
— Marc, ja ho tenim. Sé quin cable no funciona. Demà miraré si li falta coure o si l’he de canviar tot. Canviar-lo costa molta feina però ho faré.
El cap del Marc estava pràcticament tot de color vermell.
— Ho faré Marc. Et tindré desconnectat fins que calgui però tornaràs a funcionar. No acabaràs sent una deixalla. T’ho prometo!
Altre cop la Lícia va veure que el cap del Mar estava ple de llumetes però no va gosar dir el que pensava que significava allò. Va callar i va veure com el Benet feia de metge i amic al robot. Tot i que el Marc era una màquina però l’escena la va entendrir.
— Marc. Avui estic fent hores extres. Demà tinc bona part del matí lliure per dedicar-me a tu.
Unes llums de color blanc i vermells van il·luminar el cap del Marc.
— T’apago que jo ja estic fora del meu horari i a més he de portar a la noia del meu costat a fer una volta…
La Lícia va haver de somriure. Feia moltíssim temps que ningú no l’anomenava noia. Allò i que el Benet l’hagués agafada de la mà la van fer sentir com una joveneta altre cop.
Els dos van sortir i llavors el Benet li va demanar a la Lícia què li venia de gust fer.
— Acabem de veure un lloc ultramodern. Vols visitar ara el meu pis antiquat ple d’objectes que els teus robots portarien immediatament a reciclatge?
El Benet no podia acabar de creure el que sentia.
— I tant si vull!
Els dos van anar en transportador fins la parada més propera a la casa de la Lícia. Llavors van caminar uns minuts i van travessar un parc. No era el més gran de la ciutat però sens dubte servia de refugi a la majoria dels ciutadans d’aquella zona de la ciutat. Era modern però acollidor.
El Benet hagués volgut gaudir més del parc però casa la Lícia estava just al final d’aquest. Un carreró d’edificis baixos supervivents de l’època anterior la implantació del sistema lluïa el seu aspecte retrògrada amb modèstia i innocència alhora. Aquelles casetes similars romanien ignorants al progrés tecnològic i la remodelació dels espais de la ciutat per fer-los més eficaços, sostenibles i homogeneïtzats. El carreró desafiava el temps i també el sistema. La Lícia va treure les claus de casa seva i va obrir amb aquell sistema anacrònic que al Benet li va fer venir bons records. Just entrar ella va encendre els llums també prement uns interruptors que el Benet ja havia oblidat. Els únics als que estava acostumat eren els de la sala de controls de la nau de reciclatge on treballava. A les cases tot s’activava a través del dispositiu. Una modernitat que de vegades no era gaire pràctica perquè si s’espatllava el dispositiu s’havia de deixar tot penjat i esperar que arribés el tècnic. Per sort hi havia a cada llar un botó d’emergència per connectar amb el servei d’emergència. Al Benet li espurnejaven els ulls en veure aquella tecnologia retrògrada però que en molts casos era molt més pràctica que l’actual. Tanta automatització acabaria per fallar i les persones ja havien perdut la capacitat de trobar solucions. Van deixar les jaquetes a l’entrada i llavors la Lícia va dir-li al Benet que s’assegués al sofà i li demanà què volia beure.
— Un cafè. Sol i sense sucre si pot ser.
La Lícia va anar a preparar-lo a la cuina i va tornar amb un cafè pel Benet i un suc de taronja per ella. El Benet es va fixar en els quadres de les parets i li va demanar a la Lícia d’on els havia tret.
— Al Quim li encantaven els quadres i quan la gent es va començar a aficionar a projectar imatges a la paret i s’anaven trobant pintures i litografies pel carrer ell les va anar guardant. A mi em van agradar de seguida i els vam anar penjant per les parets. El nostre somni era aconseguir llibres per tenir una petita biblioteca…
— Llavors ja no era fàcil aconseguir llibres. L’art es considerava subversiu però la literatura encara més. Jo tampoc els hagués aconseguit si no tingués la feina que tinc.
El Benet es va fixar en un dels quadres i li demanà a la Lícia si li feia res que se’l mirés de prop. Li havia cridat l’atenció la composició de colors i el motiu. Unes flors que podrien haver estar galàxies i de les que sortien rajos de tots colors que es difonien en el fons. Era bonic de veure.
— M’agrada aquesta pintura. És de les autèntiques, pintades a l’oli. L’artista tenia molta energia, es veu en el predomini del groc. —Va afirmà el Benet com si fos un expert en psicologia.
Es va girar i va veure la Lícia darrere seu amb una rialla encisadora i uns ulls que espurnejaven malícia.
— I què més me’n diries de l’artista?
El Benet se la va quedar mirant. Estava deliciosa i aquella mirada fetillera li va donar una pista.
— Coneixies a l’artista?
— Podríem dir que sí. — Va fer ella enjogassada.
La Lícia ja estava darrere del Benet i va esclafir a riure desarmant al Benet, que va abaixar la guàrdia i la va agafar per la cintura. La Lícia va reaccionar abraçant el Benet.
— L’artista sóc jo babau! Això és un quadre que vaig fer pels meus pares quan celebraven quinze anys de casats! — i va seguir rient.
El Benet no va poder resistir-se. S’hi va acostar per sentir la calidesa dels seus llavis però de cop i volta el dispositiu de la Lícia es va activar sobre la taula de davant del sofà. Ella, que no estava acostumada a rebre cap missatge que no fos de la seva filla a aquelles hores es va alarmar i el Benet va llegir la intranquil·litat de la Lícia a la seva mirada.
— L’engegués?
— Sí. Ara mateix. Ho sento, però és que normalment només l’Eva contacta amb mi a aquestes hores. He acostumat els amics i amigues a que necessito les hores del vespre per mi…
El Benet li va indicar que anés a encendre el dispositiu i la Lícia ho va fer. En fer-ho aparegué l’holograma d’un home jove vestit amb una granota blanca.
— Bona tarda senyora Férrer. Sóc el Jonathan, vinc a fer-li unes preguntes més sobre la cerimònia de traspàs. Puc passar?
— Sí, és clar. Doni’m uns segons. No estic visible.— Va fer la Lícia que volia parlar amb el Benet. Va desconnectar el dispositiu i llavors li va dir a ell.
— Són molt inoportuns. I generalment venen dos. M’estranya que ara només vingui ell. No em fa bona espina….
Ell va veure que la Lícia estava amoïnada.
— Saps què? Aniré dalt a alguna habitació i m’amagaré allà.
— Em sembla genial. Ves al bany, és la porta del mig.
El Benet va pujar els esglaons de dos en dos i va obrir la porta del mig per entrar-hi. La va deixar mig oberta per sentir la conversa.
La Lícia va fer asseure a l’agent i llavors el noi li comentà que venia per acabar de demanar-li si tenia algun desig especial.
— Em pensava que el que demanava ja era el màxim.
— Està pràcticament al límit. Però si trobem alguna oferta en el menjar, llavors encara ens sobren uns diners amb els que es pot permetre algun altre caprici…
— L’últim, és clar.
Al Benet no li va passar desapercebut el to burleta de la Lícia. Era un pas en fals perquè havia d’aparentar estar relativament contenta amb el sistema. I ella també se’n va adonar d’immediat. Però el que més preocupava al Benet en aquell instant era que l’agent hagués aparegut sol perquè solien anar en parelles.
— No sé si haurà rebut el missatge de la meva companya. Li enviava un simulació de com quedaria la sala.
— No n’he rebut cap.
— Segur? Ho pot comprovar? La Samantha no falla mai.
— Juraria que no.
— Li fa res que ho verifiquem? — insistí el noi incisivament.
La Lícia revisà els missatges i no en va trobar cap de la Samantha.
— Se’n deu haver oblidat… — va fer el noi amb sorpresa.
La Lícia se’l mirà dubtosa.
— Disculpi. Tinc una set immensa. Em podria oferir un got d’aigua?
— I tant! — va fer la Lícia. — Ara mateix li porto.
Al Benet la conversa li començava a semblar estranya, per això va decidir arriscar-se i treure el cap per la porta. Havia de veure quina cara feia el noi amb molt de compte. No volia que el veiessin perquè llavors hauria d’improvisar una mentida i a ell allò no se li donava gaire bé.
Va tenir temps d’observar com el Jonathan es posava unes ulleres i treia una cosa de la bossa. Llavors va veure com manipulava la taula de centre de la Lícia i el seu dispositiu i com es posava quelcom a la butxaca. Es va treure les ulleres abans que arribés ella.
— Moltíssimes gràcies senyora Férrer, tenia la gola completament seca. Em penso que el dinar avui ha stat un pèl massa salat per mi.
— No hi pateixi! Tots sabem què és patir set.
— He comprovat que la meva companya no li ha pogut enviar la simulació. No sap el greu que em sap haver-la molestada! Ahir la Samantha no es trobava bé però em va dir que aconseguiria enviar-li el missatge.
— Què té la seva companya? — va dir la Lícia preocupada.
— Res de greu. Un refredat fort que li ha fet pujar la febre. Dintre de dos dies es trobarà millor i llavors ja li enviarà i tornarem a passar. En parella. Li volia estalviar la visita perquè se’ns acumula feina però no m’ha sortit bé
— Entenc…
— Senyora Férrer, no la vull molestar més. Em sap molt de greu haver interromput el que estava fent.
— No s’amoïni. No era res d’especial…
El Benet ho va sentir amb claredat i va fer una ganyota. Realment el Jonathan havia estat molt inoportú i ell sí que considerava que havia interromput un moment que prometia arribar a ser íntim.
L’agent s’acomiadà donant la mà a la Lícia i quan aquesta va tancar la porta, el primer que va fer va ser mirar cap a la porta del pis de dalt on s’havia amagat el Benet i aquest li va fer un gest indicant-li que havia de guardar silenci. La Lícia ho va entendre de seguida i quan el Benet va ser a la primera planta del dúplex li va donar instruccions en mímica. S’havia de posar altre cop la jaqueta. La Lícia va anar cap a la taula de centre per agafar el dispositiu però el Benet va fer que no amb el cap. La Lícia estava encuriosida. Ell va indicar amb el cap la porta i la Lícia va entendre que havien de sortir. El Benet va posar el dit als llavis de la Lícia per mostrar-li que encara no volia que parlessin. Quan van ser tres carrers per sota casa de la Lícia el Benet digué:
— T’han manipulat alguna cosa a la taula de centre. També l’he vist tocar el teu dispositiu. Crec que et vigilen per tant ara encara hem d’anar amb més compte que mai.
— Merda!
— O no. Perquè si et vigilen els podem donar una pista falsa però evidentment hem d’estar en contacte amb algú que sàpiga dirigir l’operació.
— La meva filla i el Joel!
— I els seus contactes, sí.
Els dos es van mirar amb complicitat.
— Estic emprenyat saps? — digué el Benet.
— Emprenyat, per què?
— Què vol dir allò de que no estaves fent res especial?
La Lícia hi va caure de seguida.
— Què volies que digues?
— No ho sé. Però el noi ja podria haver arribat cinc minuts més tard perquè ara estaré pensant en el que podia haver passat si no s’hagués activat el teu dispositiu…
La Lícia esclafí a riure. Se sentia com una adolescent i més viva que mai. I a poques setmanes del seu previst final ara estava més prop de la seva filla que abans i a més tornava a tenir papallones a l’estómac. Aquella lluita li estava donant un significat renovat a la seva existència.
El Benet hagués volgut retornar a l’instant de feia una estona a casa la Lícia però el que havia vist era prou greu per haver de deixar de banda els sentiments.
— Per quin motiu creus que t’hauran volgut manipular el mòbil? Saps per què et volen tenir vigilada?
La Lícia sospirà.
— Suposo i espero que el motiu és que han notat la meva reticència cap al sistema. No em vaig controlar prou quan van venir a la primera visita i devien informar-ne a les autoritats. Això és el que vull creure. — De cop la Lícia va quedar blanca.
— Passa res?
— Espero que no m’hagin estat vigilant des de fa gaire temps. Això podria posar en perill la meva filla, el Joel, la xarxa i tots vosaltres al club de lectura.
El Benet reflexionà.
— No crec que faci molt que et segueixen. Altrament ja hi hauria hagut detencions. No perden temps eliminant dissidents.
— Jo penso com tu! I com ho faré ara per advertir l’Eva?
— Ho faré jo si me’n dones el codi quan. Potser els de la xarxa sabran com desactivar l’aparell…
— Si el desactivem llavors sí que sospitaran!
— Hem de confiar en la xarxa. L’Eva i el Joel tenen contactes i potser sabran com funcionen els xips. El que és cert és que de moment no pots mantenir cap conversa comprometedora dins de casa. I el que més em preocupa és que t’hagin pogut posar algun xip al dispositiu perquè llavors ens empaperaran a tots.
— Benet, contacta ara mateix amb l’Eva. Hem de saber què passa.
—Me’n dones el codi?
La Lícia li va dictar i el dispositiu es va connectar. Havien de deixar un missatge ràpid. El Benet va donar el seu dispositiu a la Lícia per tal que digués quelcom a la seva filla.
— Eva. Avui ha tornat un dels agents de traspàs sol. El Benet era a casa i s’ha amagat i ha vist com el noi manipulava la meva taula de centre i el meu dispositiu. No em puc comunicar amb ell lliurement ara.
L’Eva es va connectar a l’instant i la seva veu sonà contundent i resolutiva a l’altra banda.
— Haurem d’estar en contacte a través del Benet. Però de moment no és segur que vagis al club de lectura. Si tens el dispositiu controlat ens trobaran a tots i una reunió tan multitudinària a casa del Benet serà sospitosa. A la propera vetllada et portaré el llibre.
El rostre de la Lícia s’entristí.
— Sé que les vesprades de lectura són genials però de moment hem de veure què passa. A més, potser ens anirà bé que estiguis controlada perquè podem despistar als agents de traspàs i del sistema.
Tu en tot cas hauràs de sortir amb el Benet sempre sense el teu dispositiu. Haureu d’estar en contacte. I tu i jo de moment només tindrem converses trivials…
El Benet hi va caure de seguida. De cop ell també esdevindria protagonista perquè podia portar missatges d’un cantó a l’altre. I per fer-ho hauria de veure la Lícia més sovint, potser cada dia.
— Mare, Benet, escolteu: creieu que podeu representar el paper d’enamorats? És perquè així si vigilen a la mare ningú se sorprendrà que us veieu cada dia.
El Benet es posà lleugerament nerviós. Ell ja estava enamorat però li feia por la resposta de la Lícia.
— Filla, crec que me’n sortiré!
— D’acord. Doncs demà enviaré instruccions al Benet quan arribi al club de lectura. Ja hauré parlat amb el Joel. Si et vigilen tenim una gran oportunitat de despistar-los…
—D’acord! — va fer la Lícia. — Però si necessito parlar amb tu contacto igualment oi?
— Sí. En cap cas han de sospitar que el nostre comportament no és normal.
— Eva. — Digué la Lícia. — T’estimo.
— I jo mare!
Al Benet se li van il·luminar els ulls. Aquella connexió entre mare i filla era fascinant.
— S’està fent tard. — Va fer la Lícia. — Demà tinc un dia dur a la feina.
Van tornar caminant cap a casa seva i quan eren a la porta el Benet va dir:
— Ara comença l’entrenament per fer veure que estem enamorats.
— Perdona?
El Benet va besar a la Lícia i ella li va retornar el petó amb una càlida abraçada. Els dos havien de vigilar què deien perquè ja eren dintre d’una zona on un xip de vigilància rebia el senyal.
— Ha estat una tarda fantàstica! —Digué ella.
— I espero que es repeteixi ben aviat.
— Jo també!
Quan la va veure desaparèixer per la porta va pensar que la vesprada de lectura seria insípida sense la Lícia. Gaudia de la reunió amb aquell grup d’amics però encara en gaudia més quan tenia la impressió que la podia organitzar amb ella. Hauria d’esperar i precisament el que no tenien era temps…
El Sam ja s’havia habituat a la seva nova cel.la amb llum i al trajecte matiner cap al laboratori on li donaven el nou elixir i li feien proves i analítiques per comprovar els resultats. Però no havia aconseguit encara trobar cap forat de seguretat que el permetés una fugida ràpida. I després de la dosis d’elixir quedava suficientment atordit per no poder pensar clar en unes hores. Era més que obvi que aquella potinga només era apta pels cossos resistents a l’anterior elixir i que a més no eren capaços de dissimular el seu estat d’ànim. D’una dosis a l’altra el Sam tenia únicament unes set hores de consciència plena que coincidien amb el seu transport, però que no eren suficients per poder tramar cap pla. El conductor del vehicle privat recollia el Sam, el saludava amablement i el pujava al vehicle. A mig trajecte parava davant d’un bar per anar a buscar un cafè amb llet que es bevia parcialment del bar al vehicle, assaborint els darrers glops al cotxe. Com a màxim podia intentar donar-li un cop al cap mentre el conductor s’asseia al volant. Però amb què? I aconseguiria fer-ho? Ell no era partidari de la violència i sabia que no podria aplicar-la. Però aquell matí mentre esperava que el conductor sortís del cafè amb la seva beguda calenta a la mà, quelcom va canviar en la rutina. El conductor va trigar molt en sortir del local i el Sam va començar a mirar el panell de control del vehicle. Desgraciadament s’activava amb la veu del conductor i no el podia dirigir ell. Les portes també estaven tancades. Sospirà i pensà que li mancaven només unes hores de consciència fins la propera dosis d’elixir que el deixaria atordit. S’empipà amb si mateix per no haver estat capaç de pensar en cap pla d’escapada i s’inquietà en veure que el guarda i conductor no arribava. El Sam patia d’una lleugera claustrofòbia que només tenia dominada gràcies a l’elixir però que ara començava a oprimir-li el pit. La pausa per demanar el cafè era molt més llarga del que havia estat els darrers dies i ell no podia aguantar estar tancat en un lloc tan petit. De cop va començar a suar desmesuradament i la seva respiració s’accelerà. El Sam es demanà si allò seria un efecte secundari de l’elixir. Ja estava molt prop de la seva propera dosis. Quan li faltava poc per hiperventilar veié el conductor sortir del bar. El més probable és que el cambrer hagués trigat més del necessari en fer el cafè o que el conductor hagués hagut d’anar al bany. No obstant el Sam, com tots els que prenien l’elixir, no estaven acostumats a la incertesa. Per això gairebé somrigué quan va veure el conductor que s’apropava al vehicle i encenia el dispositiu. La porta s’obrí i aquell home que devia tenir uns quaranta anys tornà la rialla al Sam.
— Disculpa Sam. Sé que necessites la teva dosi però he hagut d’anar al bany a rentar-me la cara. Em sento marejat.
— No passa res.
El rostre esbarrellat del noi denotava malestar o fins i tot dolor. L’instint natural del Sam era oferir-se a ajudar-lo però no era la circumstància adient. Ell era un “desaparegut”, un pres del sistema a qui calia controlar. Per molt que oferís el seu ajut el conductor no el podria acceptar. De cop el noi es va portar la mà al pit i com si li haguessin donat un cop a les cames, aquestes se li van doblegar i va caure primer sobre el vehicle i després al terra. El Sam s’espantà. El conductor estava estirat a l’asfalt respirant amb dificultat.
El noi va sortir del cotxe perquè la barrera de seguretat quedava oberta en el moment en què s’obria la porta. S’ajupí sobre el conductor.
— Estàs bé? Puc avisar a algú?
El conductor panteixava però li assenyalava quelcom al Sam. Ell no ho acabava d’entendre però finalment hi va caure. Era el dispositiu que el conductor portava a la butxaca. S’activava amb la veu o amb l’empremta dactilar. Aquell home jove pràcticament ja no podia dir res i per això el Sam va agafar el seu dit i el situà sobre l’aparell que s’encengué de seguida. Marcà el número d’urgència i deixà ell un missatge de veu ja que el conductor no podia. «El conductor d’un vehicle d’escorta s’ha marejat i està estirat al terra a…» va haver d’aixecar-se per anar a inspeccionar la matrícula. Un cop la tingué va acabar de deixar el missatge de veu «no sé on però el vehicle és el 27789». Els cotxes eren fàcilment identificables perquè portaven localitzador. El Sam s’acostà al conductor que ja no podia parlar i li digué.
—Tranquil company que ara et venen a buscar! Tot anirà bé. — I li agafà la mà uns moments per reconfortar-lo.
Després mirà a dreta i esquerra. No reconeixia ben bé l’indret on era però havia d’aprofitar aquella oportunitat. D’una banda el cor li deia que s’havia de quedar al costat del conductor, però d’altra sabia que havia de fugir perquè potser no ho podria tornar a fer. Va arrencar a córrer amb totes les seves forces. Era en un lloc que feia pendent, en un dels set turons de la ciutat. Només li calia pujar suficientment amunt per tenir una vista panoràmica i orientar-se. Havia d’anar a casa del Mohit i ell vivia sortosament prop de la Sagrada Família en un dels indrets on s’havia prohibit l’enderrocament dels antics edificis per construir gegants mastodòntics. Els punts emblemàtics de Barcelona eren com clapes del passat vistes des dels turons perquè a dos kilòmetres a la rodona tot havia restat com feia segles i la resta de la ciutat havia esdevingut un lloc de gratacels robotitzats. La Sagrada Família, l’església de Santa Maria del Mar i la de Barcelona, la casa Batlló i la Pedrera i el Monestir de Pedralbes constituïen els eixos de l’antiga ciutat. La resta havia estat engolida pels blocs moderns de figures geomètriques que sotjaven els edificis modernistes que el sistema va considerar dignes de conservar. Aquests records del passat havien esdevingut llocs de visita pels habitants de la ciutat amb ganes de conèixer com havia estat la ciutat on havien nascut els seus avis. Barcelona havia quedat enclaustrada dins les seves muralles durant anys fins que les trencà per expandir-se definitivament amb la construcció de l’Eixample. I gràcies a aquesta la ciutat va anar annexant barriades que havien estat residències d’estiueig pels barcelonins. La ciutat que havia presentat uns edificis desiguals amb finestrals diferents i alçades dispars, es va convertir en una ciutat que seguí el model del districte 22@ i l’aplicà a tot el nucli urbà. En poc més de cent anys Barcelona esdevingué una ciutat molt similar a Astana. Però no calia plorar l’adversitat del destí de Barcelona, perquè no va ser diferent al del de la resta de ciutats del món. Totes van quedar uniformitzades amb gratacels intel·ligents que assolien una major eficiència energètica i un control absolut dels seus habitants. Només els edificis que havien estat emblemàtics de cada ciutat van ser salvats de l’exterminació. Els habitants de tots els països tenien els mateixos costums, vestien similar, i portaven vides similars perquè era molt fàcil dirigir el control a escala global si es feien desaparèixer les diferències.
Mentre el Sam pujava el turó s’adonà que la seva visió s’enterbolia. Devia ser l’efecte de la manca d’elixir. A aquelles hores ja hauria d’haver pres la seva dosis però no ho havia fet i ara el cos li passava factura. Estava cansat i tenia gana però no es podia permetre aturar-se. Seguí caminant i caminat fins arribar a un punt molt elevat. Quina hora devia ser? Migdia potser? Feia una calor immensa i tenia molta set. Uns darrers esglaons irregulars s’imposaven entre ell i la magnifica vista de la ciutat. Es posà la mà al clatell i notà tota la suor que li baixava de la cara. Si no aconseguia beure res es deshidrataria. Alçà la cama tant com pogué i va aconseguir pujar aquell darrer esglaó. Des d’aquell turó es veia tota la ciutat. De seguida va albirar la Sagrada Família però els seus ulls no es van quedar pas clavats a l’edifici perquè volgué copsar aquelles clapes supervivents de l’antiga ciutat. Eren taques d’una altra època i un altre color entre l’ordre i la regulació moderna. I ben mirat l’efecte no era tan devastador. Alguns gratacels eren diferents i havien estat dissenyats per servir de referent als ciutadans. També ells eren bells d’alguna manera. Uns perquè els havien fet de colors diversos, altres perquè no eren rectes sinó com espirals. Altres tenien formes geomètriques i colors que els feien entretinguts. Com és que no havia tingut mai el temps de gaudir de la seva ciutat? Va intentar gravar la imatge de la Sagrada Família al seu cervell. Sense el dispositiu havia d’orientar-se per arribar-hi memoritzant els edificis singulars. Havia de resseguir una línia pràcticament recta però lleugerament inclinada a l’esquerra. De cop li va agafar un mareig i la seva visió s’enterbolí. Notà una suor freda i tot es tornà foscor…
Es despertà quan ja era negra nit i li feien mal el cap i el braç. Intentà moure’s i sentia que tot el seu cos estava entumit i encarcarat. Hagué de pensar durant uns instants per recordar on era. Havia fugit i les forces l’havien traït perquè el seu darrer record era el de la llum del dia i un sol encegador i ara era ben fosc. Intentà aixecar-se i trontollà. Llavors notà un mal de cap intens i amb la mà es tocà el front. Tenia una textura diferent a la normal. Es fregà i va mirar el que tenia als dits. Era una espècie de polsim marronós. No trigà en deduir que s’havia donat un cop i havia sagnat en caure. La seva visió borrosa l’inquietà. Si allò era només l’efecte de la manca d’elixir potser marxaria en unes hores però si era el cop llavors no aconseguiria arribar al seu objectiu. Observà el que pogué de la ciutat guarnida de llums nocturnes com estels sospesos al cel de la nit però que havien caigut al terra. La imatge es doblava adesiara. Sortosament la Sagrada Família era il·luminada amb uns focus gegantins que la feien inconfusible. Havia de seguir aquella línia més o menys recta i aniria a parar al barri del seu amic. Inicià el descens del turó amb cura perquè els seus ulls no funcionaven al cent per cent i no es podia permetre caure i fer-se mal perquè llavors no arribaria al seu objectiu. Després d’unes escales empinades que baixà amb molt de compte, va arribar a un carrer amb molta pendent i cases encara antigues a banda i banda. L’administració no havia tingut temps de regularitzar tots els edificis de la ciutat i com que aquell era un punt allunyat no calia encara invertir-hi gaire. Al Sam li va saber greu no estar en plenes facultats per assaborir aquell passeig però havia de trobar al Mohit com fos. Potser no li quedava temps perquè no sabia exactament quin efecte tindria sobre el seu cos la manca d’elixir. Decidí seguir avall i tirar lleugerament a la dreta cada sisè carrer. Els peus li pesaven com lloses i les cames amenaçaven doblegar-se en qualsevol moment però la seva voluntat i les ganes de viure l’atiaven. De cop passà per davant d’un restaurant i veié que els empleats estaven llençant restes. L’instint de supervivència el féu amagar-se darrere d’un dels contenidors de reciclatge i allí romangué quiet escoltant la conversa dels cambrers del restaurant comentant la última novetat en entreteniments virtuals. El Sam no només esperà que els dos llencessin les restes i tornessin al local sinó que va tenir la paciència d’assegurar-se que no havien de desfer-se de res més. I llavors, com un gos famolenc, obrí el contenidor i s’hi posà. La pudor era insuportable però el seu mareig era encara pitjor. Necessitava menjar. Les dues bosses que acabaven de llençar els dos nois eren fàcils de trobar perquè encara estaven calentes. Les va agafar i va sortir del container com va poder. Un cop al carrer va seguir caminant fins ser suficientment lluny de local per poder obrir-les. La primera contenia el que els clients de la nit no havien ingerit. La segona semblaven les restes del que s’havia cuinat per tenir-ho llest però no s’havia consumit. Eren principalment acompanyaments. Fulles d’enciam, llegums, arròs i patates. Però al Sam li va semblar un festí i s’ho emportà a una vorera poc il·luminada per omplir-se la panxa. El menjar el va reprendre una mica perquè no havia menjat res des de feia moltíssimes hores i per tant va decidir esperar una mica per seguir el seu trajecte.
No havien passat ni quinze minuts quan va sentir remor al carrer. No era segur continuar assegut allí. Dubtà uns moments en si abandonar la bossa mig buida o endur-se-la però finalment se l’emportà. Una bossa mig buida podria ser un indici per esbrinar el seu recorregut si l’empaitaven. I segur que ho feien. Seguí caminant i trobà un contenidor a uns cinc cents metres. L’obrí per deixar aquell plàstic degradable. El menjar l’havia reconfortat però la seva visió seguia sent encara un pèl tèrbola i sentia calfreds al cos. Potser li havia tocat el sol tot el dia i estava deshidratat. Necessitava aigua urgentment. Creia recordar que havia calculat que hauria de caminar ben bé unes dues hores i mitja fins arribar a la Sagrada Família i només n’havia caminat una amb una pausa per menjar. Temia que li fallessin les forces i sabia que necessitava trobar alguna font per poder subministrar al seu cos el líquid que li mancava. Caminà pensant en la seva feina, en el seu amic Mohit amb qui anava a fer esport i a sopar divendres al vespre, en la seva mare que estaria molt amoïnada per ell i en la noia que havia conegut feia unes quatre setmanes i a qui li hagués volgut demanar per sortir. Tot allò que pertanyia al seu passat i que ja no podria recuperar perquè s’havia convertit en un perill pel sistema sense voler. Maleí el moment en què no pogué deixar de dissimular les pujades i baixades del seu ànim i encara més l’instant en què començà a comprar il·legalment dosis extra d’elixir. Si hagués sabut controlar el seu humor no hauria perdut la seva vida. Per això ara havia de caminar i caminar i no podia defallir. En alguns moments li semblà que unes llàgrimes rugoses rodolaven sobre les seves galtes pàl·lides. Hauria d’haver estat més astut! Les cames li començaven a fer figa i deduí que probablement ja portava unes dues hores caminant. Però s’havia desorientat i ja era molt tard i estava cansat. No hi havia pràcticament gent pel carrer. Els edificis alts no el deixaven albirar la basílica i no volia avançar en la direcció incorrecta. De cop se li va acudir que potser podria intentar pujar a uns dels fanals del carrer per d’esbrinar on seria la Sagrada Família. Ell sempre havia estat un bon escalador. En veié un i mirà a dreta i esquerra. Al carrer no s’hi veia ningú. Aquella solitud feia basarda però li era favorable. Començà a pujar i se sentí com l’adolescent del passat que havia estat i a qui admiraven tots els companys de l’escola enfilant-se als fanals. Ningú s’ho esperava d’un noi més aviat grassonet com el Sam. I ara, als seus trenta-dos anys, havia perdut tota la grassa i tirava amunt i amunt com si hagués de tornar a demostrar que ell podia arribar lluny. Pujà fins poder veure la clapa il·luminada. Només s’havia desviat lleugerament i allò el va omplir d’un orgull que ell considerà infantil. Era una proesa orientar-se sense dispositiu perquè tothom era depenent d’aquell aparell que li solucionava a un tota la vida. Baixà i amb forces renovades, com si li haguessin promès un premi en acabar una cursa, seguí caminant. Els genolls i els malucs li feien mal i tenia la llengua de drap de seca com estava. Pensava que defalliria però de cop i volta, entre els edificis gegantins i moderns, un oasis del temps aparegué ja no gaire lluny. El Sam veié aquelles cases més baixes, desiguals totes elles i amb una personalitat que havia gosat desafiar el temps i el sistema i que ara reivindicaven el seu dret a existència en una ciutat robotitzada: Era el barri del Mohit i ell s’hi sentia igual que a casa seva. No s’adonà ni de com de ràpidament pogué caminar fins a trobar-se en aquell punt que s’havia mantingut impertèrrit davant els canvis ocasionats pel sistema. Arribaria al seu objectiu! Com en estat d’embriaguesa total, el Sam caminà d’esma fins a la casa on residia el Mohit i quan fou davant de l’edifici arrencà a plorar. Alçà el dit i va prémer el botó de l’intèrfon que comunicava l’exterior amb el pis del Mohit. Quina sort tenir un amic que no vivia en un lloc robotitzat perquè altrament ell, sense el dispositiu, no hagués pogut entrar. En pocs segons una veu dubtosa respongué:
— Qui és?
— El Sam.

La Lícia va arribar a casa i va deixar el dispositiu sobre la taula de centre. Com que l’Eva i el Joel no havien tingut temps de comprovar si hi havia un xip de seguiment, l’aparell l’incomodava i la feia sentir observada. De la mateixa manera la taula de centre s’havia convertit en una zona prohibida. Aquella tarda entrà a casa amb més energia que mai, penjà la jaqueta i la bossa a l’entrada i anà a dutxar-se. La calor de la primavera havia caigut sobre la ciutat de cop i havia notat que la suor li corria per l’esquena durant mitja jornada laboral. L’aigua la va reviscolar i mentre notava que queia vigorosa sobre la seva pell i s’emportava les partícules de brutícia de la ciutat, de cop li vingué al cap el terrible pensament: no podria gaudir durant gaire més temps d’aquell plaer tan simple i alhora tan immensament gran. Una fiblada travessà el seu cor perquè des de feia dies la seva vida havia guanyat en colors i intensitat i frisava per poder seguir sentint-se així. Però no seria possible. Tanmateix no podia plorar perquè el Benet la vindria a buscar i ella volia saber-se riallera com sempre perquè un dels seus reptes de les darreres setmanes de la seva vida havia de ser enamorar a aquell home tan interessant. Es va vestir amb uns texans i un jersei de canalé de màniga curta i s’estirà al llit una estona amb el llibre que li havia portat ell. Sabia que seria molt puntual. S’endinsà en la lectura mentre a l’altra banda de Barcelona el Jonathan monitoritzava a la Lícia entre visita i visita als ciutadans que havien de fer el traspàs. La seva companya se’l mirava escèptica amb un somriure impertinent que ell sabia que era una burla. El Jonathan començava a estar nerviós perquè li semblava que la Lícia no feia pràcticament res després de la feina. I a casa seva les converses que havia escoltat eren d’allò més avorrides.
La Lícia però encara no havia rebut instruccions de sa filla a través del Benet per entrar en acció. I es limitava a seguir la seva feina com sempre amb l’al·licient que sabia que ell la passaria a buscar i farien quelcom plegats.
A les sis va sonar el timbre i la Lícia va baixar escales avall, va agafar una jaqueta lleugera i va sortir disparada. En obrir la porta va veure un Benet que semblava deu anys més jove que feia dos dies. Com que la Lícia es va quedar mig muda observant-lo a ell amb els seus enormes ulls, ell es preocupà per si la seva indumentària o quelcom d’ell li desagradava. Al Benet el cor se li regirà pensant que potser havia fet quelcom malament.
— Hola Lícia. — Digué ell intentant llegir-li els pensaments. — He fet quelcom malament?
La Lícia se’l mirà encara amb més sorpresa. No hi havia res que el Benet hagués fet fins aquell moment que la pogués desplaure i per això la pregunta la sorprengué encara més.
— No! De cap manera! Què vols haver fet malament?
— No ho sé! Em mires amb una cara…
La Lícia s’enrojolà. Era certament una mica ridícul que una dona de la seva edat amb la seva experiència i a punt de fer el traspàs estigués observant un home de la manera que se’l mirava ella. No s’esqueia per molt que la seva filla opinés de manera diferent. Quequejà uns segons i llavors respongué amb sinceritat.
— Et trobo diferent!
— Diferent com? Estàs acostumada a veure’m vestit de blau marí i verd fosc i la indumentària clara t’ha sorprès? — En Benet havia passat una hora de rellotge davant del mirall comprovant si el que portava li esqueia o no. El verd clar i els pantalons texans li van semblar un canvi positiu. Però semblava que s’havia equivocat. Era ridícul que un home de la seva edat intentés semblar més jove!
— No! No és això! — digué la Lícia a qui li havia agradat el Benet vestit amb aquells color alegres.
— Doncs què és? — va fer ell amoïnat.
La Lícia trigà en respondre.
— Lícia?
— És que no sé què has fet però des d’abans d’ahir fins avui has rejovenit. Sembles moltíssim més jove!
— De debò? — digué el Benet afalagat i encuriosit.
La Lícia hagués volgut capturar la imatge del Benet amb el dispositiu però no podia perquè l’havia de deixar a casa. Però hagués desitjat posar el seu holograma a la galeria d’imatges per mirar-se’l cada cop que el volgués visualitzar. No obstant no era possible perquè no portava el dispositiu. Va intentar pensar en quelcom avorrit per apartar dels seus pensaments el que necessitava una mica lluny. No era convenient. El Benet la devia haver observat molt bé perquè reconegué les seves emocions.
— Estàs abstreta en algun pensament. Ho noto perquè has aixecat les celles. Ja t’ho he vist fer vàries vegades.
— Què m’has estudiat?
— No tant com voldria! — s’adonà de seguida que el que havia dit podia tenir un doble sentit que ella potser no es prendria bé. I veié que les seves galtes s’enrosaren.
— On anem avui? — va fer la lícia ràpida per canviar de conversa.
— Em podries ensenyar aquest cantó de la ciutat que no conec. Podem passejar pel parc que tens prop.
La Lícia hi estigué d’acord. Darrerament feien excursions per la ciutat però perdien un temps en trajectes que podien aprofitar d’una altra manera. Van començar a caminar i la Lícia s’interessà pel robot del braç defectuós. El Benet li respongué que ja estava a punt d’acabar d’arreglar-lo i que li semblava que havia fet un bon treball. El seu robot defectuós havia après a compensar el seu dèficit fent les tasques de manera més ràpida que els altres i allò era, segons el Benet, una prova que la intel·ligència artificial ja no estava sota el control dels humans. De cop digué.
— De fet de prova en tinc una altra però no goso dir-ho a ningú.
Davant l’aroma d’una confessió secreta el rostre de la Lícia s’il·luminà.
— Ah sí? I quina és?
— No m’atreveixo a dir-t’ho per por que em comencis a veure com un vell que fa catúfols.
La Lícia el fità als ulls. El Benet tenia una edat superior a la de la mitjana de població perquè el sistema eliminava els majors de cinquanta anys. Però no donava la impressió de ser cap ancià. Ans el contrari: tenia unes idees i una vitalitat que molts dels joves que l’envoltaven no aconseguirien mai.
— No ho diré ni pensaré mai això! Va home! No em pots dir què és?
El Benet somrigué i a la Lícia les cames li començaren a fer figa. La mirà i hagué de reprimir-se per no agafar-la per la cintura i fer-li un petó.
— Potser més tard. Després que m’ensenyis tota aquesta barriada…
Van caminar durant més d’una hora i la Lícia va aprofitar per anar-li explicant al Benet totes i cadascuna de les anècdotes de la seva vida que havien tingut com a escenari aquell barri. A ell l’indret li semblà màgic perquè ella era màgica i perquè era una dona que havia sabut mantenir-se al marge del sistema tot fent veure que hi pertanyia. El Benet va gaudir fent preguntes a la Lícia per esbrinar-ne encara més i de tant en tant tornava al passat mentalment i li explicava a ella on havia estat i què feia ell en els moments que havien estat per a ella importants. Tenia ganes de ser prop seu una estona més i sobre tot de gosar finalment fer el que li ballava pel cap fer des de feia ja unes setmanes però tenia por de fer.
— Hi ha algun restaurant per aquí? M’agradaria convidar-te a sopar.
La Lícia havia pensat que la tornaria a casa a l’hora habitual i llavors ella podria llegir. No obstant la idea del sopar li va semblar molt bona. Feia temps que cap home que li interessés de debò li proposava un àpat espontàniament.
— N’hi ha un no gaire lluny. Al peu del proper parc.
— Doncs anem-hi!
Van haver de caminar uns vint minuts més i quan van arribar tots dos estaven afamats. Tot i que el sistema els havia intentat fer creure que a partir d’una determinada edat el cos necessitava consumir menys i així s’estalviava recursos, ells dos sabien que el seu organisme els demanava vianda i no pas en les quantitats estipulades per l’administració. Van arribar al local. No estava ple però hi havia suficient gent per no sentir-se observats. Els dos decidiren triar plats diferents per compartir i el Benet va insistir en demanar un vi. La Lícia va accedir. L’endemà no tenia gaire feina. Els dos gaudiren del sopar i del vi que havia alentit una mica els pensaments de tots dos però que, a més, els havia fet abaixar la guàrdia. Era el que tenia aquella droga mil·lenària. Finalment, quan el Benet creia que la Lícia se n’hauria oblidat, ella l’atacà amb la pregunta.
— I quina és la prova irrefutable que la intel·ligència artificial ja no està sota el control humà.
El Benet pensà durant dos segons. La vetllada havia estat meravellosa i ell ara no la volia espatllar amb un pensament infantil nascut de la seva ment poc realista. Quequejà uns instants però sabia que la Lícia no desistiria.
— Vinga! Digues! Estic en el punt blau i et prometo que si el que em dius em sembla que no té sentit, demà faré veure que estava beguda i que no ho he entès…
Allò va relaxar una mica el Benet.
— Doncs bé. Resulta que el robot que vas veure i a qui considero el meu amic, el del braç espatllat, és el que més llibres troba de tots els robots. Els he preparat a tots per reconèixer-los però ell sembla que compleix amb la tasca millor que els altres. I sé que és ridícul però és com si sabés que per mi són importants i em vol agrair que vulgui ajudar-lo.
El Benet mirà el rostre de la Lícia que s’havia enterbolit i temé haver comès un error. Aquell pensament era una ximpleria i segur que a ella no li feia cap gràcia.
— Òndia! — va exclamar tan fort que la gent del bar es girà. Se n’adonà i moderà el to.— Saps què em va passar pel cap quan vaig veure com reparaves el seu braç? Vaig observar com se li encenien els llums i per un moment vaig pensar que el robot tenia por de que el desconnectessin. No vaig gosar a dir-t’ho perquè no volia que et pensessis que sóc una beneita…
El Benet posà la seva mà sobre el braç de la Lícia.
— No ho ets! I de veritat que crec que els robots pensen i senten. Les dues capacitats deuen anar estretament vinculades. Hem generat màquines que raonen i pensen i per tant poden generar també emocions.
— Ho has dit a algú això?
— No! No tinc pas ganes que em prenguin per boig!
— Molt bé! Però crec que hauries d’intentar esbrinar més sobre les capacitats dels androides…
— Em falta temps!
— Tu en tens Benet! Has de mantenir-te en contacte amb l’Eva i el Joel. Ells t’ajudaran.
El Benet sabia què estava pensant la Lícia i no li agradava. Per això, instintivament l’agafà del braç amb força. Sortosament el cambrer interrompé les seves cabòries tot demanant-los si volien un cafè i ells digueren que no. Necessitaven passejar per tornar a casa i van volien assaborir la caminada a pas de tortuga per estar més temps plegats però l’ambient era fresc i la Lícia tenia calfreds. El Benet ho notà i s’hi apropà per passar-li el braç per l’espatlla i escalfar-la. Ella no digué res. Caminaren en silenci fins estar prop de l’edifici on era la Lícia. Sabien que ja no podien continuar amb la conversa íntima perquè el xip rastrejador la captaria i per tant s’aturaren a la distància on encara eren lliures.
— Gràcies per la vetllada Benet! — digué la Lícia que no volia que ell hagués de tornar a casa.
De cop el Benet no aconseguí resistir més i agafà la Lícia per la cintura i la besà. Ella envoltà amb els seus braços l’esquena d’ell per sentir la seva escalfor. El cor li bategava tan fort que pensà que li sortiria per les orelles. Tenien poc temps perquè era hora de tornar a casa i s’havia d’aprofitar cada instant. De cop el dispositiu del Benet s’activa.
— Oh. Ho sento! Ja el miraré després.
— No. Fes-ho ara Benet! Pot ser quelcom important.
—T’equivoques Lícia. No hi ha res més important que tu!
La Lícia sentí com alguna cosa li bleïa la sang però s’obligà a respondre com una persona assenyada.
— Per favor Benet! Fes-ho per mi. No vull tenir la impressió que descuides ningú per culpa meva…
— D’acord! — va fer el Benet amb reticència abans de connectar el dispositiu.
— Espera. Ja me’n vaig i així tens intimitat!
— Què dius! Jo no tinc secrets! — i va engegar el dispositiu.
Un holograma del Mohit aparegué. El missatge era breu i el noi semblava nerviós. « Benet! Ha aparegut el Sam. Ha fugit i és a casa meva. Què faig?» .
El Benet mirà a la Lícia i ella digué.
— S’han de posar en contacte amb l’Eva i el Joel. Ells sabran on i com amagar el Sam. I sembla que a nosaltres se’ns gira feina…
El Benet abraçà la Lícia. No sabia com hauria de mantenir el cap fred perquè en aquells moments tots els seus pensaments giraven al voltant d’ella. I tot i així era el més gran del grup i el que havia de coordinar-ho tot.
— Gràcies per la nit Lícia. Ves a casa i jo ja faré la meva feina. Em penso que durant uns dies estaré molt en contacte amb la teva filla.
La Lícia somrigué i li donà un petó fugisser als llavis i marxà cap a casa seva.
El Benet pensà que era completament injust disposar de tan poc temps com tenien ells…
S’activà el dispositiu del Mohit i obrí la porta. El Benet aparegué amb un aire jovenívol i alegre tot i que les circumstàncies no eren adequades per un somriure.
— Passa Benet! — va fer el Mohit amb una rialla forçada. La Jasmina era dreta al seu costat.— M’hagués agradat convidar-te a casa meva en una ocasió diferent però aquesta és prou bona perquè si més no ara ja tenim el Sam aquí.
Un noi ros i amb rostre rosat s’aixeca del sofà on seia davant un plat de menjar.
— Ha estat una temeritat venir aquí. Us estic posant a tots en perill però no sabia on anar!
La Jasmina caminà cap a ell li posà la mà al braç del Sam i li digué.
—Has fet el correcte. I per sort el Benet potser ens podrà ajudar.
Ell ja havia entrat del tot al pis i demanà si podia seure. Explicà que calia avisar a la filla de la Lícia perquè ella i la seva parella tenien contactes i probablement sabrien on portar al Sam sense comprometre ningú.
Tots van estar d’acord que havien de contactar l’Eva tan aviat com fos possible i el Benet va decidir fer-ho aquell mateix moment. La noia era a casa seva amb el Joel i van escoltar el missatge atentament. Van decidir que el Sam es quedés amb el Mohit fins l’endemà. L’havien de treure d’allà com fos perquè no podia posar en perill la vida del seu amic. Segur que el sistema no trigaria en enviar agents d’inspecció a les cases dels familiars i coneguts del noi. L’Eva ara ja es podia comunicar amb el Mohit i això facilitaria la feina. La tensió de la vetllada era insuportable. La Jasmina procurava calmar els ànims del Sam que es retreia haver anat a casa del Mohit i ell hagués volgut ajudar directament al Sam però no tenia recursos. S’havien de refiar de l’Eva i el Joel i no feia gaire que els coneixien. Es feia tard i el Benet volia tornar a casa. S’acomiadà amb una abraçada d’aquell noi jove i espantat que ara tenien la sort de tenir prop seu, sa i estalvi.
De camí a casa en el transbordador pensà en com li hauria agradat explicar-li a la Lícia el que passava i què havien decidit però per seguretat no podia. Havien après a estar tots interconnectats i vigilats a través dels dispositius i el fet d’haver de posposar un simple intercanvi d’informació provocava una impaciència que calia dominar. Quan arribà a casa el Benet es va beure una crema de verdures i anà a dormir sense dutxar-se. Volia el record de l’olor de la Lícia a la seva pell. S’adormí pensant en ella i en l’alegria que li donaria quan sàpigues que l’Eva i en Joel probablement ja estaven preparant un pla de fugida pel Sam.
El dijous va ser intensiu pel Mohit que va sortir de casa mirant a dreta i esquerra i amb aquella impressió estranya de que l’estaven vigilant. La Jasmina s’havia quedat a passar la nit amb ells i li havia deixat el seu llit per tal que estigués còmoda. El seu sofà, que havia compartit amb el Sam, era d’allò més incòmode i ara ell estava tot encarcarat. Les hores li van passar lentament però sortosament tingué missatges de la Jasmina que estava radiant. L’emoció de la clandestinitat li feia espurnejar els ulls d’una manera especial. S’hauria quedat a passar la nit a casa seva si no hi hagués hagut el Sam? De cop un dubte li martellejà el cap: i si li agradava el seu amic més que no pas ell? La Jasmina s’havia mostrat molt propera al Sam tota la vetllada i això l’havia posat nerviós. Sens dubte aquella noia li agradava però no gosava apropar-s’hi perquè ell era més aviat tímid i ella semblava més decidida que no pas ell. Aquell matí al tren, l’interès pel llibre del Benet els havia donat una oportunitat que moltes persones a la ciutat deixaven escapar. Quelcom s’estava fent malament perquè era difícil trobar amics i encara més parella en aquella societat que havia programat el sistema. Tots vivien connectats al dispositiu i als mons virtuals i a l’hora de comunicar-se cara a cara amb la gent els humans s’havien tornat uns beneits.
Tornà a casa carregat de vianda perquè volia preparar un sopar pel Sam, per ell i per la Jasmina. L’Eva havia dit que passarien a buscar el Sam i no sabia ben bé quan tornaria a veure al seu amic, o si ho faria mai més. Aquell pensament l’entristí enormement però calia ofegar-lo amb rialles i companyonia perquè cada instant podia ser el darrer.
Quan obrí la porta de casa seva hagué de xiular durant uns minuts la seva cançó favorita abans que el Sam sortís del seu amagatall. Era una mesura infantil però no podien arriscar-se a que algun veí veiés el Sam a la sala d’estar quan el Mohit entrés. El noi sortí somrient i amb uns papers a les mans.
— M’ha costat escriure a mà amb paper i bolígraf. Fa temps que no ho feia! Però aquí tens el resultat. Deu pàgines de la meva experiència des de que em van detenir fins que vaig arribar al cor del nucli urbà. He deixat d’esmentat el barri per si aquest document arriba mai a persones inadequades.
— El donarem a l’Eva avui perquè a ells els pot ajudar a esbrinar on són els laboratoris i on paren la resta de resistents. Tens gana?
— Sí però encara tinc més mal de cap. I ha tornat la visió borrosa durant unes hores i m’ha espantat.
— Això deu ser l’efecte del nou elixir. Espero que ens passi menjant. He preparat portat suficient per preparar una bona festa. I he convidat la Jasmina. Espero que no et sàpiga greu.
— És clar que no! És molt simpàtica. — Hi hagué una pausa—I molt bonica també. Suposo que ja ho deus haver notat per molt badoc que siguis…
— Però no deies que hi veies borrós? — va fer el Mohit amb un to enjogassat.
Els dos van disposar tot el menjar en plats i el portaren al menjador. La Jasmina arribà mitja hora més tard amb unes ampolles de cervesa. Cap dels dos havien tastat mai la beguda i els semblà que estaven fent quelcom extremadament nociu.
Van deixar de banda el tema punyent de l’escapada del Sam per tal d’assaborir l’àpat i la beguda. Es van explicar anècdotes de quan eren infants i el Mohit va confessar després de la primera cervesa que de petit somniava ser un dissident que lluitava contra el sistema. El comentari de la Jasmina i del Sam va ser que finalment ho havia aconseguit. El temps passà volant i de cop el dispositiu s’encengué. Tots miraren l’aparell com si fos capaç de tallar amb un ganivet una fracció de la seva vida que haurien volgut prolongar. Però havien de respondre. El missatge era clar: « som l’Eva i el Joel. Arribem en uns cinc minuts i estacionarem davant el vostre edifici». Van tenir prou temps per donar-se una abraçada.
— Espero que ens tornem a veure Sam! — va dir el Mohit emocionat.
— Jo també, p
erò potser trigarem. Moltes gràcies per la teva amistat! — va fitar a la Jasmina i després li digué. — Ha estat un plaer!
— Igualment.
El dispositiu s’activà insolent i el Mohit obrí la porta. L’Eva i el Joel aparegueren somrients i el Mohit va tancar. El company de l’Eva portava un maletí molt elegant i digué al Sam.
— Ara et transformarem en una bonica noia jove de cabells llargs. Necessitem que surtis de l’edifici sense que et puguin reconèixer per si ja estan monitoritzant les càmeres dels voltants de les cases dels teus amics i parents. Anem un moment al bany i t’ajudo. Sóc expert.
La Jasmina, el Mohit i l’Eva van conversar durant uns minuts. L’Eva volia saber com es trobava el Sam físicament. El Mohit ensenyà els fulls que havia escrit el seu amic aquell dia.
— Fantàstic perquè ens pot ajudar molt. M’ho emporto!
El Sam i el Joel van sortir del bany i el Mohit i la Jasmina van haver de mirar dues vegades per reconèixer el Sam. Tot i que la versió masculina era ideal, la femenina no estava gens malament.
— Estàs guapíssima Sam! — va dir el Mohit.
— Gràcies! Espero que serveixi per no despertar sospites.
— Ho tenim tot va dir l’Eva. Hem de marxar perquè tenim el temps cronometrat.
El Mohit i el Sam es van abraçar per darrer cop i després la Jasmina i el Mohit van quedar sols al pis. El rostre del noi havia quedat enterbolit i ella es va acostar per abraçar-lo.
— Tinc por de no veure’l mai més!
Ella li agafà el cap.
— Estarà bé!
— És estrany però és que em sento com sol sabent que potser no el tornaré a veure.
— Vols que em quedi aquí aquesta nit?
— Només si tu vols!
Els ulls de la Jasmina tornaren a espurnejar abans d’abraçar fort el Mohit.
A pocs metres dels dos el dispositiu de l’Eva es connectà al del Benet que era amb la Lícia al parc.
— Portem el Sam al centre de seguretat. La mare ha de saber que ja tenim un pla. Ha de començar a fer-se notar perquè necessitem que els agents s’adonin que no es pren l’elixir i que no està d’acord amb el sistema.
— La teva mare és amb mi. Li pots dir tu mateixa.
L’Eva parlà amb sa mare mentre el Joel conduïa. Finalment havia arribat l’hora d’actuar i havia d’estar contenta. No obstant se li acabava el temps de conquerir el Benet i allò l’enutjava.
Quan el dispositiu s’apagà el Benet abraçà a la Lícia i li digué:
— Se’ns acaba el temps i he de dir-t’ho perquè altrament exploto. Estic boig per tu!

La Lícia va aconseguir dormir només quatre hores i escaig perquè el cervell la bombardejava amb imatges d’aquell Benet tan rejovenit que s’havia convertit en el seu còmplice i també l’home que li feia bategar el cor. Les seves darreres setmanes— i només n’hi quedaven quatre— havia d’acomplir una missió que podria ajudar a moltíssimes persones i era conscient de la importància del seu paper. Tanmateix, aquell vespre hagués volgut fer entrar el Benet a casa per tenir-lo tan prop com ella desitjava i estava pràcticament segura que ell es delia per un instant d’intimitat amb ella. No podia ser i allò l’afonava. Per una banda havia de mantenir-se serena perquè tenia un objectiu i no podia fracassar, per altra banda no tenia clar si les seves emocions la deixarien pensar amb assossegament. El Benet havia passat a ocupar una part important dels seus pensaments. A dos quarts de sis estava completament esgotada de donar voltes pel llit i intentar adormir-se. No volia moure’s gaire perquè sabia que la monitoritzaven i potser s’adonarien de que estava desperta molt d’hora. Una de les virtuts de l’elixir era que regulava també els períodes de son i vetlla de manera que les males nits també havien desaparegut com a conseqüència d’una vida sense emocions ni preocupacions. Encengué el llum i obrí el llibre que li havia regalat el Benet. L’olor d’aquell paper i el seu tacte la van calmar i després d’unes línies la Lícia ja era a un altre món. Fins que s’adonà que els ulls se li tancaven. Eren les sis. Podia dormir fins les set. Va deixar el llibre sobre la tauleta de nit i apagà el llum. Quan el despertador va sonar obrí els ulls i el seu cor començà a bategar fortament. S’aixecà del llit, baixà a la planta baixa, es va fer un cafè que es begué mentre repassava les visites que tenia aquell dia i finalment va anar a dutxar-se. Es vestí amb uns pantalons blaus ajustats, una samarreta negra i una jaqueta vermella. Agafà el seu dispositiu i sospirà. Aquell dia per primera vegada des de feia molts mesos no li caldria fingir la seva tristor. Havia de mostrar clarament que no es prenia l’elixir i amb una mica de sort l’administració la faria desaparèixer. No s’ho podia negar. Tenia por. No li quedava clar com el grup de resistència podria trobar-la si en realitat encara no s’havia esbrinat on amagaven tots els resistents a l’elixir i els dissidents. S’avergonyí per un instant d’aquell pensament perquè de tota manera ella tenia els dies comptats. Per tant havia de ser valenta i, morir per morir, fer-ho ajudant als altres. Agafà el dispositiu i sortí de casa. Quan anava en transportador de cop li vingué al cap un altre cop la imatge del Benet. Quin maleït destí! No tindrien l’oportunitat d’estar junts com ella hagués volgut. Si l’hagués conegut abans! Tenien tantes coses a fer! Unes llàgrimes amargues i roents li brollaren dels ulls i dos dels passatgers del transportador se’n van adonar. La Lícia respirà fons mentre observava el seu voltant. La passatgera més jove que l’havia vista la fitava ara amb mirada d’odi. Era una dona jove d’uns trenta anys. L’home en canvi abaixà l’esguard com per senyalitzar que no diria res. «Viu i deixa viure» pensà la Lícia, allò era justament el que el sistema no permetia perquè tots contribuïen a que funcionés perfectíssimament tot denunciant a qui fos.
La dona jove de mirada maliciosa baixà. Les portes es fermaren i quan el transport engegà i passà davant ella, encara va tornar a dirigir una mirada inquisitiva a la Lícia. Aquella jove segur que li facilitaria la feina perquè probablement activaria l’alarma i avisaria que havia vist una passatgera amb llàgrimes als ulls. Arda 1 s’havia tornat en un món despietat en què als homes no els estava permès gaudir del més preciós de la seva condició humana: els sentiments. Tancà els ulls per un moment i per agafar força. En els seus darrers dies havia de ser capaç de posar-ho el més difícil possible al sistema perquè desitjava que l’Eva i el Joel poguessin gaudir de la llibertat.
Quan sortí al carrer la llum lluent del sol l’encegà. Els dies s’havien allargat i pogué gaudir de l’escalfor de l’astre rei sobre la seva pell mentre caminava els darrers mil metres fins al seu despatx. Activà el dispositiu per obrir la porta de l’edifici i entrà. Era la primera aquell dia. Disposà tots els aparells sobre el taulell de control i repassà la seva agenda. Havia rebut ja diversos permisos per tal que dues parelles accedissin als seus pisos. Això l’alegrà de manera escàpola perquè va pensar en què li hagués agradat poder veure que la seva filla i el seu company trobaven un pis per tots dos. Necessitava dir el que pensava però no podia utilitzar el maleït dispositiu per parlar amb el Benet. Ell segur que l’entendria.
— Bon dia Lícia! — Digué la Jordina tan eixerida com sempre. — Ei, estàs bé? Fas mala cara…
— Quina cara vols que faci si ja ha començat el meu compte enrere?
L’expressió de la Jordina va ser d’espant i tot seguit va mirar a un cantó i l’altre de la sala.
— Lícia! Saps que això que dius…—amb un moviment ràpid va agafar un paper i un bolígraf de sobre el taulell i va escriure-hi « saps que és perillós parlar així. Les parets tenen orelles. Ànims! Tots passem pel mateix al mateix moment». Després demanà amb veu clara. — T’has pres l’elixir?
— Aquella potinga a mi ja no em fa efecte! Pels mals de caps quotidians serveix però per estats d’ànim més forts és com beure’s un suc de taronja i prou.
— Has anat al metge?
— Hi aniré. T’ho prometo.
La Jordina li va passar la mà pel braç.
— Tens molta feina avui?
— No t’ho pots pas ni imaginar… — digué pensant en una altra cosa.
Just era a punt de sortir quan va arribar el Brian.
— Bon dia noies! Avui teniu molts objectius a acomplir! Us he portat un cafè per començar el dia amb energia!
Les dues li ho van agrair i van agafar les tasses. L’aroma intensa d’aquell beuratge va transportar a la Lícia vint anys enrere quan el seu marit li feia el cafè pel matí per tenir-la prou desperta per poder-la fer seva abans que hagués d’arrencar a córrer a la feina. De nou un pensament enrabiat li emboirà el cap. Necessitava poder gaudir d’un moment així amb el Benet però la vida la castigava sense donar-li aquesta oportunitat. Ja havia estat prou injusta enduent-se el Quim del seu costat. L’amargor del seu cafè es barrejà amb el de les llàgrimes que li rodolaven rostre avall. Si ho hagués volgut fer expressament no se n’hagués sortit. S’avergonyí de la seva tristor però la sensació quedà ofegada pel comentari del Brian.
— Lícia. Es pot saber què et passa? Amb aquesta actitud no vendràs cap pis avui encara que només es tracti de signar els darrers documents…
La Jordina fità al Brian amb reprovació.
— Li queda poc pel traspàs!
—Fantàstic! Però per això hi ha els metges que poden augmentar la dosis d’elixir si cal. Escenes a la feina no en vull perquè si no podem perdre vendes!
Aquell to desagradà profundament a les dues companyes però el Brian estava per sobre d’elles i per això no podien dir res.
La Lícia marxà a fer les visites a l’hora programada però amb un regust amarg a la boca. Sortosament la feina l’apassionava i veure que una parella jove podia començar una vida conjuntament en un nou pis la feia treballar amb més energia que mai. Observà els rostres de la noia i el noi de la primera parella. Ni tan sols l’elixir podia disseminar l’eufòria que sentien! Allò li donà esperança perquè aquell beuratge no havia estat mai prou fort per aclaparar emocions potents. En la segona parella observà una alegria continguda. A ells l’elixir els devia fer més efecte perquè les seus ulls no guspirejaven. Quan acabà la darrera visita tornà al despatx. Ja era tard i ella es delia per anar a casa on la recolliria el Benet. El cor li arrencà a córrer com el d’una adolescent. Ho deixà tot sobre el taulell de control i quan ja estava a punt de marxar el Brian li digué:
— Demà tens el matí lliure fins les 12:00 per anar al metge. No vull tornar a veure les llàgrimes d’avui!
Aquelles paraules li van fuetejar l’ànima. Ser tan adepte i addicte al sistema era malaltís. La gent com el Brian feien impossible el progrés però n’hi havia tants que era difícil eliminar-los a tots!
S’afanyà fins arribar al transbordador perquè tenia necessitat d’arribar a casa seva. Allí se sentia embolcallada de la presència del Quim i els records plàcids aconseguien calmar la seva inquietud. Desitjava trucar a sa filla per escoltar la seva veu però havia d’anar en compte de no comprometre-la.
A les sis i cinc minuts obrí la porta i deixà les seves pertinences sobre la taula junt amb el dispositiu. Anà a rentar-se les mans al bany i després l’activà. La seva filla respongué d’immediat.
El seu holograma la mostrava a casa menjant una cosa que semblava un pizza.
— Que molesto ara!
— Per res mare! Estava sopant que després vaig a donar una volta amb les amigues. Com va tot?
— Bé. He aconseguit vendre els tres pisos de la setmana en un sol dia avui. Hauria d’estar contenta suposo.
— I no ho estàs? — Digué l’Eva que havia vist de seguida una oportunitat per activar el seu pla i sabia del cert que la seva mare no li fallaria.
— Estic molt trista. No puc parar de donar-li voltes al traspàs, no tinc ganes de fer-lo!
— Què dius mare! Tu has tingut una vida plena! Ara et toca descansar!
— Ho sé però no em convenç.
— Ja t’estàs prenent l’elixir?
— Sí però no m’acaba de funcionar.
— I si vas al metge?
— El mateix m’ha dit el Brian. M’ha donat matí lliure per poder anar-hi.
— Doncs hi has d’anar. M’ho promets?
— T’ho prometo! — va dir la Lícia tot pensant que la seva filla tenia unes dots interpretatives fantàstiques. Sonava completament afí al sistema. — Eva, no et vull molestar més que tens pressa.
— Gràcies mare! Demà et truco!
— No, no cal. Estaré bé!
— Una abraçada!
— Una abraçada!
En concloure la conversa la Lícia mirà l’hora. Un antic i anacrònic rellotge de paret indicava el pas del temps de manera més senzilla que el dispositiu. Devien quedar uns cinc minuts fins que aparegués el Benet. Va anar al bany a mirar-se al mirall. La roba que portava era més que adequada però la seva cara mostrava la seva aflicció.
De cop sonà el dispositiu. Era el Benet! Baixà l’escala més ràpidament que mai i en obrí el trobà tan o més atractiu que el dia anterior i amb una rosa vermella a la mà. No reprimí el seu instint i el besà. Ell l’agafà de la mà i l’estirà cap a fora.
En aquells mateixos moments un Jonathan esgotat de la feina del dia feia el seguiment de la Lícia mentre es preparava el sopar. No esperava gran cosa així és que seguí pelant les verdures per fer-se el smoothie. Portava dies pensant que s’havia equivocat amb ella. Però de cop sentí la conversa amb la Jordina. Bingo! La Lícia no tenia cap ganes de fer el traspàs! Allò si que era una acusació en tota regla! Seguí escoltant fins a sentir la conversa entre la Lícia i sa filla. Hagués pogut saltar d’alegria perquè finalment ara podria demostrar a la Samatha que no s’havia equivocat. L’únic que no li agradava de tota aquella història era que ara ella hauria d’anar personalment a dir-li-ho a l’agent…

L’endemà el Benet es llevà mig adolorit. El record de la nit anterior amb la Lícia l’havia accelerat de tal manera que sentia el seu cor bategar a les seves orelles. Les imatges d’aquella dona fascinant besant-lo foragitaven la seva ment mentre el seu cervell evocava el bri de la seva veu xiuxiuejant-li a ell «em moria de ganes de veure’t». La necessitava prop seu per abraçar-la i amanyagar-la i per dir-li que tots ells trobarien una solució al seu traspàs. No obstant, el malson d’aquella nit havia estat veure a la Lícia arrossegada per la força a la sala on s’havia preparat la cerimònia de les seves darreres hores. El Benet s’havia despertat tot sol cridant el seu nom. Feia mal pensar que el somni de vèncer el sistema no es faria realitat. Quan sonà el seu dispositiu per despertar-lo va anar directament a la dutxa i fregà el seu cos amb tanta virulència que la pell li quedà vermella. El dolor físic havia d’acompanyar al que sentia interiorment.
Aquell matí marxà de casa prou d’hora i agafà el transbordador uns minuts abans del que era habitual. Quan pujà mirà a dreta i esquerra i de seguida veié el Mohit. Ell també el veié i el saludà amb una mà de manera fugissera perquè no es podien permetre que els monitoritzessin. El noi semblava més despert que mai i el Benet pensà que devia ser l’efecte de la Jasmina. Les vesprades de lectura havien fet més que palès que hi havia química entre ells. Així és que el Benet s’endinsà en la lectura del seu nou llibre, el que li havia dut el Marc feia justament dos dies. De cop sentí un soroll anormal i aixecà el cap. Un home d’uns quaranta anys tenia llàgrimes als ulls i el nas vermell. Potser a ell tampoc li feia efecte l’elixir? Hagués volgut comentar-ho amb el Mohit però no podia. Calia ser discrets.
Quan sortí del transbordador la llum del sol l’enlluernà però l’escalfor natural el va reviscolar i li donà prou energia per arribar a la feina sense haver de prendre cap cafè i ja davant de l’edifici activà el dispositiu i entrà. Aquell dia havia de revisar diversos robots i controlar que no hi hagués hagut cap error de reciclatge. De tant en tant els androides no triaven bé els objectes i aquests anaven a parar a un contenidor equivocat. Qualsevol petita errada podia espatllar tot un procés que, dut a terme de la manera correcta, culminaria en la producció d’altres objectes nous amb materials reciclats que havien passat per un procés de desinfecció i remodelació. Les rodes de cotxe es convertien en cinturons, la ceràmica i el vidre en un polsim que s’utilitzaria per recobrir edificis, i alguns productes que encara contenien plàstic en teixits molt resistents amb el qual es fabricarien peces de roba que durarien tota la vida. El Benet entrà i va activar el plafó de control per tal d’ordenar a un quart dels androides i robots que retornessin a l’edifici de reciclatge. El procés trigà dues hores durant els quals el Benet tingué suficient temps per anar revisant els contenidors. No semblava que hi hagués aparegut cap error. Sospirà i mirà la sala. Li recordava a la Lícia. Ella era la única persona que havia deixat entrar al seu domini i ara havia de somriure en evocar la seva imatge encuriosida mirant reposar els androides. S’alegrà de veure el seu petit exercit de retorn. Els va fer col·locar-se en el lloc pertinent i els va anar inspeccionant per controlar-ne el funcionament. Tots portaven un o dos objectes per reciclar que el Benet va agafar i va posar directament ell al contenidor corresponent. Quan va arribar al Marc va observar els objectes que portava al seu gran carretó: diversos miralls trencats, articles de roba i sobre de tot això un llibre. El Benet va somriure i en observar l’androide notà que les seves llums verdes s’encenien. Altre cop tingué aquella sensació estranya d’estar davant d’un ésser molt més sofisticat del que la majoria d’enginyers volia creure.
— Marc! Ets fantàstic! No saps com de content em fas!
Mirà l’androide i aquest cop no notà cap llum verd que s’encengués i s’apagués. Com era habitual en el Benet, es dirigí a tots ells per explicar-los que volia fer. Li havien assegurat que no tenia cap sentit perquè els androides no ho entenien però ell seguia tenint la impressió que aquelles sofisticades peces de tecnologia havien desenvolupat capacitat de raonament. Per això els ho explicava tot.
La tasca de revisió durà pràcticament tota la jornada laboral del Benet perquè alguns robots presentaven disfuncions mecàniques i els havia de reparar. Llavors va arribar el moment en què els desconnectava i els connectava a tots altre cop. Però al Marc aquella tarda no el va desconnectar. Quan tots els androides reposaven ell parlà amb el seu amic com si fos un humà.
— És fantàstic que m’hagis portat aquest llibre Marc. — Mirà el cap de l’androide per veure els llums però es mantenia mig apagat. — Saps? De vegades tinc la impressió que tu saps molt més del que vols fer veure que saps. I si és així hauries de tenir clar que jo no et trairé. Però entenc que puguis tenir els teus dubtes. — De nou mirà al Marc a qui no se li encenia cap llum. — Molt bé. Tu no donis cap senyal que jo seguiré creient que sí podeu pensar per vosaltres mateixos d’acord. I jo m’emportaré aquest llibre que per mi és un regal fantàstic i potser encara podré fer feliç a la Lícia.
De cop, dos llums verds s’encengueren al cap de l’androide.
El Benet el mirà sorprès. No sabia com interpretar aquella reacció. Per un cantó feia temps que estava convençut que els androides havien evolucionat fins a ser capaços de desenvolupar pensaments i lògica pròpies. Havia llegit en ells emocions com la ràbia, l’alegria o la por. Però que ells connectessin quelcom d’aquelles reaccions amb la dels humans ja li semblava anar massa lluny.
De tota manera ho tornà a dir.
— Espero poder ensenyar-li a la Lícia el que m’has portat. Es posarà molt contenta! — i el mirà.
Altre cop uns llums s’encengueren i el Benet començà a posar-se nerviós. Una cosa era creure que els androides tenien un pensament propi i una altra veure que es podien sentir vinculats als humans. La manca d’hores de son li passaven factura en aquell moment. O potser començava a fer catúfols. Tot i així ho havia de provar.
— Marc. Saps que et pots intentar comunicar amb mi oi? Vull dir que jo no et faria res que et pogués fer mal? — El tornà a mirar de nou però no notà cap senyal.
Respirà fons una parell de vegades i continuà fent feina. Tots els androides estaven apagats menys el Marc perquè el Benet el tractava de manera especial. S’acostava l’hora de plegar i el Benet notà que el cor si li tornava a accelerar. Veure la Lícia cada dia era una font d’endorfines i dopamina per ell però se sentia inútil per no poder aturar el temps i trobar una manera de salvar-la. Potser encara se li acudiria?
Deixà els androides desconnectats i just quan volia apagar també el Marc notà que els llums vermells se li encenien. Altre cop tingué la sensació d’ésser observat.
— Marc. Si no et desconnecto demà no tindràs prou bateria per fer la feina i llavors potser si que tindrem un problema. Són només unes hores.— El Benet se sentia ximple parlant així amb el Marc.
Llavors, quan estava a punt de prémer el botó de desconnexió, el Marc va moure el braç i el va posar sobre el del Benet. El cor li saltà de tal manera que tingué la impressió que se’l trobaria a les orelles. No sabia si parlar o no. Òbviament podia ser una disfunció de l’androide però no li ho semblà. Era una ximpleria impossible però ho havia de comprovar.
— Si no et desconnecto Marc, què faràs?
El Benet no esperava resposta i havia de pensar ràpidament. No podia permetre’s perdre més temps perquè el necessitava tot per la Lícia. Sospirà i decidí amb el cor. Aquell vespre i nit no desconnectaria el Marc i l’endemà faria una incidència com si l’androide hagués tingut una petita errada que s’havia de solucionar. Així justificaria que hi hagués un robot menys treballant als carrers.
Sortí de la feina a quarts de sis desassossegat del tot, per fer-se passar els nervis caminava més ràpidament del que solia perquè necessitava veure la Lícia i explicar-li el que havia experimentat amb el Marc i saber com estava ella. De camí al transbordador veié tres persones amb llàgrimes pel carrer i el seu malestar es transformà en una espurna d’esperança. Quatre persones que havien perdut el control de les seves emocions en un dia eren moltes! Alguna cosa estava passant i es començava a generalitzar. O bé la gent no volia seguir prenent l’elixir o bé aquest definitivament estava fallant de manera estrepitosa i allò donava a la resistència una oportunitat única de mobilització.
Quan arribà a la parada de la Lícia el Benet era una barreja d’emocions que no podia ni volia controlar. Arrencà a córrer i en veure l’edifici on vivia ella va tenir una estranya sensació de familiaritat que no acabava d’entendre. Era com si fes segles que anés a aquell indret freqüentment. Tocà el timbre i al cap d’uns instants una Lícia radiant però ullerosa obrí la porta. Aquest cop va ser ell que la va estirar del braç i la va besar. Ella li demanà que esperés un moment i entrà un segon per agafar la seva jaqueta. Un cop fora tancaren la porta darrera seu i s’empaitaren fins al parc on ja tenien un racó favorit. Estaven a punt de seure-hi quan un vehicle fosc amb finestres negres es va aturar davant seu i dos individus vestits també de cap a peus amb roba negra i passa-muntanyes els van empènyer dintre. No van tenir ni temps de cridar.
Un cop els van tenir dintre, el vehicle va arrancar i el Benet va abraçar la Lícia, que era asseguda al costat d’una persona d’una tossa considerable que portava un passamuntanyes. Els dos es van abraçar i no gosaven dir res per por de no comprometre’s. La situació era ja prou complicada. El Benet notà que ella tremolava lleugerament i la va estrènyer més fort i va amagar el cap de la Lícia al seu pit. Passés el que passés ella havia de notar el seu escalf. El trajecte no va ser excessivament llarg. Uns vint-i-cinc minuts en que el silenci ofegà la por dels dos. De cop el vehicle s’aturà i s’encengueren les llums de l’interior. Les dues persones que seien davant van descobrir el seu rostre. Eren El Joel i l’Eva! La tercera persona que seia al costat de la Lícia no es va treure el passamuntanyes.
— Eva! — va exclamar la Lícia sorpresa i espantada.
—Em sap greu mare! Ho havíem de fer així perquè tenim una cosa molt important a dir-vos i no ens podíem arriscar. Sentim la por que heu pogut passar…
La Lícia i el Benet es van mirar. A ella li feia venir calfreds pensar que podia haver compromès el Benet i ell ho va poder llegir al seu esguard.
— Es veu que l’elixir està deixant de funcionar per moltíssima gent i les autoritats han activat l’estat d’alerta. Fan desaparèixer tots aquells que es manifesten contra el sistema perquè tenen por que comencin a fer pensar massa gent generant dubtes i inquietuds.
— Quanta gent ha desaparegut?
— Només aquesta setmana uns trenta a la ciutat. És una xifra molt alta per una sola localitat. Pensem que deuen ser els que ja havien perdut clarament el control, però pensem que n’hi haurà d’altres a qui l’elixir els comença a fallar i també hem de calcular que hi ha molts valents que han decidit des de fa temps viure sense la droga com el Benet però no gosen dir-ho.
— Vaja! Jo que em pensava que era especial! — digué el Benet enjogassat de nou.
— I ho ets Benet. No obstant, la veritat és que des de fa mig any estem desbordats amb la quantitat de gent que ha aconseguit arribar a nosaltres perquè han deixat de prendre l’elixir i volen viure lliurement. Ens demanen recolzament emocional i si intentem mobilitzar aquesta gent per lluitar per la causa crec que podríem desestabilitzar el sistema i guanyar temps.
— I què em toca fer ara Eva? — demanà la Lícia assumint la seva part de responsabilitat.
El Joel la mirà tendrament i li digué.
— Sospitem que intentaran fer-te desaparèixer a tu també. No crec que tinguin la intenció d’arriscar-se a esperar que facis una ximpleria i vagis dient que no et ve de gust fer el traspàs. No volen més dissidents. I Òbviament les cal fer-te fonedissa sense haver de pagar per la cerimònia. S’estalvien moltes unitats d’energia.
— Però tota aquesta gent desapareguda no té familiars o amics que els cerquin?— demanà ella.
— Aquí està la qüestió. — Digué el Joel entusiasmat. — Són ara tants que també ells han començat a trobar els canals per contactar-nos. El principal problema serà evitar que es descobreixi la xarxa perquè entre tots aquests que ens contacten pot haver-hi algun adepte al sistema. I podria intentar desintegrar l’organització a canvi de privilegis vitalicis.
— Llavors a mi potser només em queden uns pocs dies fins que m’interceptin oi? — digué la Lícia ensopida.
— Suposem que sí. No es voldran arriscar. — Digué l’Eva. — Per això us hem dut fins aquí. Era la única manera de fer-vos arribar la informació a tots dos de manera ràpida.
La Lícia i el Benet van entendre que allò volia dir que els quedava menys temps del que pensaven.
— El Joel i jo volíem que tinguéssiu uns moments per vosaltres. Si sortiu del cotxe i mireu davant vostre hi veureu un llum no gaire lluny. Seguiu-lo i anireu a parar a una antiga caravana mig abandonada dins aquest antic parc. La utilitzem sovint per reunir-nos amb membres d’altres cèl·lules. Els tres aquí l’hem feta tot lo còmoda possible perquè hi pugueu passar una bona estona plegats. — L’Eva va mirar la seva mare dolçament. — Aquests moments no s’haurien de cronometrar mai però creiem que dues hores i mitja són el màxim per tal de no aixecar sospites. Trigarem en tornar-vos a casa i per tant també hem hagut de calcular aquest temps. Aneu!
El Benet va agafar la mà de la Lícia i va accionar la maneta de la porta per obrir el cotxe. Un cop fora els dos van córrer com adolescents cap al llum amb una estranya sensació de monitorització i manca de llibertat que els avergonyia. Tanmateix no podien córrer el risc de no poder estar prop l’un de l’altre mai més.
Van entrar a la caravana i els dos van observar-la durant uns segons. Era un espai molt petit però immensament acollidor que no hagués pogut ser millor per una estona d’intimitat.
— És com la que van tenir els meus pares durant anys al jardí de casa seva. Havia estat dels meus avis quan eren joves i a mi sempre m’havia agradat imaginar-me com havien pogut viatjar ells.
— És magnífica! — digué la Lícia que s’havia fixat en el sofà del racó.
— Lícia,— digué ell pausat— m’hagués agradat que d’alguna manera haguéssim pogut tenir temps per anar al nostre ritme. Això potser et sembla molt ràpid, fred i programat.
— Benet, només ens queden unes setmanes i segons sembla podrien acabar sent només uns dies.
El Benet no s’ho va pensar i la va abraçar fort per donar-li un petó als llavis. Les cames li tremolaven però notà que ella també vibrava i potser amb sort ni s’adonaria dels seus nervis. Van tenir temps d’arribar al sofà i van perdre totes les inhibicions que tenien. La ment de la Lícia va quedar en blanc i va oblidar per complert que la seva filla era còmplice de la seva relació amb el Benet i es va deixar anar. El Benet estava més nerviós del que pensava perquè s’ho havia imaginat d’una altra manera però no va perdre l’oportunitat que li havia donat el destí. Quan els dos se’n van adonar havien passat una hora i mitja i no tenien cap ganes de separar-se l’un de l’altre. Però ho havien de fer. Si més no per anar recollint les peces de roba del terra i que no els passessin a buscar i els trobessin encara a mig vestir. Mentre ell plegava roba de terra la Lícia se’l mirava.
— Tant de bo pogués veure’t així cada matí!
Ell la fità i li agafà el braç que descansava sobre aquell sofà tan petit però que els havia estat tan còmode.
— És una bogeria però crec que hem de veure tot això com una lluita que guanyarem. M’has donat una injecció d’energia que ara aprofitaré més que mai!
— Com? — demanà ella.
— Ja fa temps que em ronda pel cap fer un experiment…
— Quin?
El Benet es va ajupir davant una Lícia encara estirada al sofà i mig coberta per una manta que s’hi havia trobat.
— Això t’ho diré quan em funcioni el pla… — vinga! Ens hem de vestir que ens passaran a buscar aviat!
La Lícia li va fer cas i es va posar la roba amb celeritat davant un Benet somrient que encara semblava més jove que feia unes hores. Els quedaven uns minuts només i la Lícia observà el Benet.
— Quan ens han fet entrar al vehicle pensava que serien agents del sistema i que t’havien monitoritzat també a tu. No m’ho hagués pogut perdonar!
— No crec que triguin gaire en detectar-me com a sospitós. Llavors s’haurà acabat el club de lectura…
La conversa quedà interrompuda per uns cops a la porta. Els dos encaputxats van entrar i es van treure el passamuntanyes. Eren el Joel i l’Eva altre cop. Al Benet no li va passar desapercebuda la mirada de complicitat entre mare i filla.
— Us portem en un lloc segur i des d’allà aneu a casa. Heu d’intentar fer vida normal. — El Joel s’acostà a la Lícia amb quelcom que semblava una pistola. — T’hem de posar un localitzador. Per fer-lo més discret i que no te’l treguin està dintre d’una arracada que és un pírcing.
— Mare, no et molesta oi portar-ne un?
— Per a res. Si això m’assegura que em podeu trobar…
— Sempre te’l podrien descobrir. — Digué el Joel.— Però és poc probable que s’hi fixin.
— Endavant.
La Lícia va dir on el volia i li van col·locar a l’orella esquerra per sobre d’on portava les arracades. Quedava cobert pel cabell però si se’l recollia lluïa amb gràcia.
— Molesta una mica.
— T’hi hauràs d’anar posanth-i alcohol fins que es guareixi.
— Cap problema.
Van afanyar-se a sortir i el vehicle els tornà fins prop de casa de la Lícia. Quan van sortir del cotxe La Lícia i el Benet van recuperar la seva sensació d’intimitat.
— És tard i hauríem d’anar a casa però no en tinc gens de ganes. De fet el més cruel és que no podem passar la nit plegats.
El Benet va abraçar a la Lícia.
— Si cal faré que em facin desaparèixer a mi també i així tindrem més temps per nosaltres.
— Però deuen mantenir els dissidents en cel·les separades… A més, has de protegir el club de lectura. Ets l’enllaç entre jo i la meva filla i et necessitem fora de tota sospita.
El Benet sabia que tenia raó. Aquell vespre van seure en silenci al banc on sempre conversaven abans de que la Lícia entrés a casa seva. Ell li agafà la mà.
— Vull que sàpigues que ha estat fantàstic. I que la propera vegada no hi haurà ningú controlant-nos el temps.
La Lícia el mirà amb llàgrimes als ulls.
— Saps perfectament que no tindrem una altra oportunitat.
Estrenyent-la li digué amb veu ferma:
— Ans al contrari. Cada cop estic més segur que sí la tindrem.
Ella sospirà.
— És hora d’anar a casa.
Es van aixecar i van caminar fins l’edifici on vivia la Lícia. Eren ja dins la zona que el xip del dispositiu de la Lícia retransmetria. El Benet li donà un petó i li xiuxiuejà a cau d’orella «no necessito cap dispositiu per sentir-me al teu costat». La Lícia somrigué però pensà que poder-se comunicar amb ell la faria sentir més segura. No havia estat mai cap entusiasta del dispositiu però ara que volia utilitzar-lo no podia. Havia d’aprendre a viure el que li quedava com els seus avantpassats.

La Samantha s’havia llevat amb el peu esquerre perquè havia d’anar a veure l’agent 54 i explicar-li el que el Jonathan havia esbrinat de la Lícia. Estava irritable i qualsevol petit entrebanc la posava de mal humor. La torrada li havia caigut al terra i l’havia feta empipar, més tard aquell matí, el transbordador va tancar les portes davant dels seus nassos després d’una embranzida per agafar-lo i ella se sentí ridícula amb tots els rostres dels passatgers observant com no havia arribat a temps. I en aquells precisos moments caminava per l’ampla avinguda cap a les oficines d’administració tot pensant que ja feia dies que arrossegava un estat de descontentament que no aconseguia dominar amb l’elixir. Potser era perquè s’havia deixat engrescar pel Jonathan amb allò de vigilar a la Lícia i ara era més que obvi que l’agent 54 voldria aprofitar-se de les seves ganes d’ascens i privilegis. Havia de reconèixer que en un primer moment a ella també li semblà bona idea però l’actitud de la Lícia no li havia semblat prou escandalosa per demanar-ne una monitorització, però és clar, el Jonathan volia fer mèrits com fos. Ara li tocaria a ella anar a presentar-li l’informe al bavós de l’agent 54. I total, què era? Que la dona no tenia ganes de fer el seu traspàs? Doncs tampoc era tan estrany no? A la Lícia se la veia jove i amb empenta i per tant era normal que no tingués ganes de fer-lo. No calia esperar que la gent estigués gaire animada els darrers mesos de la seva existència. De fet el cas de la Lícia l’havia fet pensar. Realment era tan poc productiva la gent als cinquanta? Perquè ja portava uns anys a la feina i havia vist molts clients d’aquella edat que semblaven estar en el millor moment de la vida. Potser no tot era tenir la pell llisa i les carns turgents. Potser la ufanor que s’havia anat perdent amb l’edat es compensava amb l’experiència. Com més s’acostava a les oficines centrals, més poques ganes tenia d’entrar-hi. Intentà pensar en quelcom agradable però no se li acudí res. El mal humor l’amarà i es tragué l’ampolla amb l’elixir de la bossa per prendre’n la dosis de l’endemà que necessitava aquell mateix dia. L’efecte immediat es deixà sentir molt menys dels que era usual però li donà prou energia per prémer el botó i activar el dispositiu. L’agent 54 trigà uns minuts en respondre. Quan la Samantha ja pensava que podria tornar a la seva activitat habitual fent visites perquè el paio no responia, de cop s’obrí la porta i el seu dispositiu s’activà tot reproduint el missatge de veu «pugi i segui que l’atendré quan pugui». La Samantha anà al segon pis amb desgana i un pèl emboirada pel glop extra d’elixir. Quan fou davant del despatx el seu dispositiu s’activà de nou. Era el Jonathan que li demanava que la informés de com havia anat la visita quan acabés. Tenia molt poques ganes de fer-li el favor al seu company però no li quedava cap remei. Respirà fons abans d’accionar el dispositiu altre cop. S’obrí la porta i com la primera vegada amb el Jonathan, la Samantha veié una taula força gran i una cadira i s’hi assegué. El silenci i la manca d’activitat la posaven nerviosa però no volia accionar el seu dispositiu per escoltar música o enviar cap missatge perquè sabia que l’estarien monitoritzant a ella molt probablement. No obstant, com que sempre havia estat un cul inquiet, els minuts se li feien eterns i ja començava a observar les parets com si hi hagués de trobar-hi quadres que l’ajudessin a ocupar la seva ment àgil. Els minuts se li van fer eterns però finalment s’activa quelcom i davant la taula on seia la Samantha hi aparegué l’agent 54 assegut en una altra taula però d’esquena a ella. Estava observant a través de pantalles projectades a l’aire escenes de les vides de centenars de ciutadans. Amb un moviment de mà apagà les pantalles i es girà. El cabell grisós i les arrugues als voltant dels ulls indicaven que aquell home devia estar entre els quaranta i els quaranta-cinc o sis. En veure-la li somrigué però la Samantha no li pogué retornar el somriure. No li hagués sortit bé.
— Agent 978, quina il·lusió veure-la per aquí! L’havia esperada abans.
La noia se sorprengué perquè des de la seva visita amb el Jonathan només havien passat dues setmanes. No obstant, no gosà dir res.
— Què em pot explicar de la seva monitoritzada?
— Alícia Ferrer es diu. — Remarcà ella a qui no li agradava que les persones fossin tractades com a números.
— La senyora Ferrer, cert. Què em podria dir d’ella? — digué ell tot clavant indiscretament la seva mirada a l’escot de la noia.
— Hem escoltat una conversa entre ella i la seva filla en què queda palès que no té ganes de fer el traspàs.
L’agent 54 canvià l’expressió del seu rostre. La seva mirada s’enterbolí.
— I a vostè li sembla gaire anormal això? Perquè òbviament per molt que ho vulguem vendre així, ningú té gaires ganes de fer el traspàs…
— És clar. Però dubto que ho verbalitzin com ho fa ella perquè sap que li pot portar problemes. A més també hem escoltat que l’elixir no li funciona.
L’agent 54 arrugà el front.
— No li funciona, en quin sentit? No aconsegueix que pugui controlar les seves emocions?
La Samantha no havia fet la monitorització ella mateixa i per tant no sabia exactament què respondre però no tenia ganes de veure l’agent 54 emprenyat perquè ensumava que no seria una bona idea…
— Això sembla.
Per fi l’agent deixà de mirar els arrodoniments de la Samantha i la mirà als ulls. Volia dir-li quelcom però el dispositiu de sobre la seva taula s’activa i també un llum vermell del taulell de control. Una veu masculina informà «tenim deu casos més de resistents a l’elixir que han començat a donar senyals de descontentament amb el sistema. La situació comença a ser insostenible. Necessitem contactar amb les administracions dels altres punts d’Arda ». L’agent notà de seguida la importància de la informació que acabava d’escoltar l’agent 978 i respirà fons. Havia escollit el pitjor moment per deixar-la passar.
La Samantha també s’adonà de seguida de la gravetat del que havia succeït.
— I ara què faig agent 978? — li demanà a la noia.— Això que acaba de sentir no pot sortir d’aquí.
— I no sortirà. Jo només vull el millor pel sistema. Altrament el Jonathan i jo no hauríem decidit informar a les autoritats del seu comportament.
L’agent s’aixecà de la cadira i s’acostà a la noia. L’agafà pel cabell i la feu aixecar-se.
— A partir d’ara Samantha, el Jonathan i tu vigileu la Lícia però molt probablement dintre d’uns dies també l’haurem de fer fonedissa a ella. I jo ja no em puc permetre que tu campis per on vulguis amb el que has sentit. T’ascendeixo a ajudant personal. Tu t’encarregaràs personalment de fer desaparèixer qui hagi de desaparèixer.
La Samantha respirava amb dificultat i el seu cor s’accelerà de manera desorbitada. L’agent 54 li va passar les mans pels pis i li digué en veu baixa a cau d’orella: «Ara ves a acomiadar-te del teu company i et vull veure aquí dintre de set hores. Ni una més ni una menys».
Quan l’agent 54 la va deixar anar i ella va poder sortir d’aquella oficina va haver de córrer mig marejada com estava per anar al bany. Entrà al lavabo i el seu estómac va retornar tot l’esmorzar d’aquell matí. Alguna cosa li digué que el seu mal humor es devia a que l’elixir també li fallava a ella. I si era així potser ja seria millor deixar de prendre’l. Necessitava pensar clar perquè havia de sortir com fos del merder en què l’havia posada del Jonathan…

Es rentà la cara a la pica d’aquell lavabo impersonal de l’edifici de l’administració. L’ havia considerat fred la primera vegada que hi havia anat amb el Jonathan, però ara li semblava una construcció apta només per empetitir i deshumanitzar a qui hi entrava. Ben segur que havia estat una escola acollidora on hi corrien nens alegres i plens de virior feia només un segle, però en aquells moments era un conjunt de parets que allotjaven individus que eren un número i servien a un sistema controlat per màquines. L’elixir només els feia a tots submisos al sistema. L’amarà un pressentiment que intentà esborrar de la seva ment. Ara no era hora d’amoïnar-se perquè tenia només unes hores per actuar. Baixà les escales d’aquell maleït edifici en què hauria de treballar durant un temps i quan va ser al carrer va arrencar a córrer fins arribar al transbordador. Un cop allí anà a casa seva. Tenia una energia insòlita que l’enardia i la impulsava a fer allò que creia que havia de fer.
Arribà a casa seva i connectà el dispositiu. Pujà fins la sisena planta i entrà a casa seva. Sense saber com, tenia claríssim quines passes havia de seguir perquè les idees li havien anat apareixent de manera espontània durant el seu trajecte. Anà a la seva cambra i agafà roba còmoda que es posava pel temps de lleure. Es va desfer la cua de cavall i es va treure el maquillatge que portava. Es vestí d’una manera informal amb peces que feia anys que no es posava perquè no era l’adequada a l’estatus que havia aconseguit i que en aquells moments li era ben igual ja que havia perdut la seva llibertat. El darrer que faria aquell dia abans de tornar a les oficines centrals seria comunicar-se amb el seu company. Abans havia de fer quelcom més important.
Quan sortí al carrer se sentí com una persona nova. El mareig del matí li va tornar però no suficientment fort per fer-la aturar-se. Va recórrer mitja ciutat i quan ja era prop del seu objectiu s’apercebé que estava a punt d’infringir un dels preceptes de la seva feina i que allò la podia condemnar. Tanmateix ja tenia una condemna que pesava sobre ella. O potser fins i tot dues? Observà de lluny l’edifici on estava ubicada l’oficina on treballava la Lícia. Semblava un lloc alegre. S’hi acostà i activà el seu dispositiu i una veu robòtica li demanà que s’identifiqués. Ella es va presentar com a una coneguda de la Lícia i va demanar poder passar. La porta s’obrí i va entrar. No es podia connectar directament al dispositiu de la Lícia perquè això quedaria enregistrat i per això hagué d’esperar. El robot-recepcionista avisà a la Lícia de l’arribada d’una visita tot i que no esperava. El cor li va fer un salt pensant que ja havia arribat l’hora en què la farien desaparèixer. Avançà lentament fins la recepció que es trobava a l’entrada de l’edifici. Era una zona diàfana amb unes butaques blanques i unes taules rodones del mateix color i plena de plantes que donaven un punt de naturalitat a un ambient que ja de per si era agradable. L’oficina quedava insonoritzada per una porta de vidre emmarcada per una vidriera que anava de pany a pany de paret. L’efecte era fantàstic perquè just davant de la construcció hi havia una zona verda amb bancs, i equipament esportiu per tal que els ciutadans s’hi poguessin anar a relaxar. En una cantonada hi veié una noia rossa vestida de manera molt informal que llegia una de les revistes virtuals de sobre la taula. No la va reconèixer. S’hi acostà i la noia alçà la vista. Aquell rostre fresc i aquella melena indòmita la van confondre però la seva ment encara àgil la va revestir amb la roba d’uniforme en què l’havia vista.
— Samantha? — demanà ella insegura.
— Sí, sóc jo però no vinc en visita oficial i no cal que s’amoïni. Li concediran uns minuts amb mi fora per tal que puguem parlar?
La Lícia s’ho va pensar i digué:
— Sí. Ara aviso a la meva companya que necessito mitja hora. Saben perfectament que ja la recuperaré.
—Perfecte! — digué la Samantha. — L’espero aquí.
La Lícia no trigà ni cinc minuts en justificar la seva absència i quan arribà a la sala la Samantha li indicà:
— Jo deixaré el meu dispositiu aquí i li recomano que vostè també el deixi.
—Trigaré un minut. — Digué la Lícia que es dirigí al penjador on hi havia la seva bossa, hi deixà el dispositiu i tornà a la sala.
La Samantha col·locà el dispositiu desconnectat sobre aquella taula.
— No es preocupi. No me’l prendran. Està desconnectat perquè no vull que em rastregin.
Un cop al parc la Lícia observà la noia que al mateix temps la observava a ella.
— No vinc a parlar-li del traspàs. Jo mateixa em trobo acorralada pel sistema i només tinc unes hores fins a ser part monitoritzada d’ell. L’espien i ara jo formo part de l’equip que l’ha de fer desaparèixer. Però tinc els meus dubtes deguts a una situació personal delicada. — Hi hagué un silenci i prosseguí. — Vostè té bona memòria?
— Sí. Crec que sí. — Digué una Lícia intrigada.
— Li diré un codi del dispositiu il·legal. El sou ens permet aquest capricis als qui treballem amb el sistema, o en el meu cas, treballàvem. Li dic i el memoritza perquè només tenim aquesta possibilitat per comunicar-nos. Parlaré en clau i espero que l’entengui. Vols venir a jugar una partida aquest vespre? Voldrà dir que la desaparició ha de tenir lloc aquell mateix dia.
— D’acord. — Digué la Lícia sense tenir clar si allò era un parany.
— 2438767jardinsdelarosa.bcn
— M’ho repeteix, per favor?
— No té res per escriure?
De cop a la Lícia la tecnologia retrògrada li semblà una meravella. Tragué u bolígraf i paper de la bossa i s’apuntà la referència.
— Probablement seré jo sota les ordres de l’administració que la faci desaparèixer i no em puc permetre posar-la en risc. Li diré quan la volen capturar per si vol arreglar els seus assumptes. És el que puc fer per vostè.
La Lícia li va agafar el braç.
— Moltes gràcies i molta sort. — I la mirà amb gratitud.
La noia s’acomiada amb un somriure empegueït i la Lícia entrà a l’oficina amb un bri d’esperança. Ara tenien un contacte de dintre de l’administració i això els podria ajudar a tots.

Aquell dia la Lícia va haver de fer un esforç per tenir el cap a la feina. Estava estranyament excitada davant l’inesperat gir dels esdeveniments. No havia tingut temps de pensar com aniria la seva desaparició o el seu traspàs però imaginava que quan s’adonessin del seu grau de resistència psicològica al sistema la farien desaparèixer d’immediat. I tot fent-ho podria ajudar a la seva filla i la xarxa a descobrir què feien amb els dissidents perquè li podrien comunicar quan la voldrien fer fonedissa, cosa que seria enormement útil a la resistència. El seu sentiment d’emoció quedava enterbolit per un altre molt poc noble que era el seu afany secret de ser salvada d’un traspàs que no volia fer. Les hores li passaven lentament perquè volia que arribés el moment en què el Benet la passava a buscar per fer la seva passejada del vespre. Era una contradicció en el seu cas. Desitjava que certs esdeveniments arribessin amb celeritat però d’altra banda li calia aturar el temps per assaborir cada instant. Aquell vespre la trobada amb el Benet havia de ser curta perquè ell tenia cita amb el club de lectura. La Lícia aprofitaria per anar a fer una copa amb una de les seves amigues.
S’afanyà per arribar a casa perquè necessitava una dutxa freda per treure’s la suor de sobre. Es vestí ràpidament i es deixà el cabell moll per tenir la sensació de frescor. La jornada havia estat xardorosa i quan el sol marxava la temperatura ja no baixava prou per donar una treva justa. Quan s’accionà el seu dispositiu i veié l’holograma del Benet a la porta ella estava asseguda al sofà amb les cames arronsades fent el gallòfol. No tenia per costum donar-se temps de no fer res però li calien deu minuts de repòs. Agafà la jaqueta i les anacròniques claus i anà cap a la porta. Ell l’esperava amb una camisa altre cop molt jovenívola que l’engrescà de seguida, no obstant li calia transmetre el seu missatge de manera ràpida i eficaç per no malmetre cap instant de tendresa escàpola amb ell. Agafà de la mà del Benet i pràcticament el va fer córrer fins el parc, on sabien que no els podien escoltar ja.
— Benet avui ha vingut la noia de l’empresa de traspàs a buscar-me a la feina.
La mirada del Benet s’enfosquí.
— No venia per parlar-me dels traspàs sinó per dir-me que l’havien feta a ella responsable del meu monitoratge i possible desaparició des de les oficines centrals i que intentaria comunicar-se amb mi per avisar-me de quan em podrien fer desaparèixer.
El Benet s’alertà de seguida.
— Lícia! No ho trobes sospitós? Per què t’hauria d’ajudar una persona que treballa pel sistema? I com et pot avisar? Si ella és dels de dins se la jugaria per ajudar-te!
— Si vols que et digui la veritat, estic convençuda que quelcom l’ha feta passar a l’altre bàndol de cop.
Ell sospirà. Havia sentit a parlar de la intuïció femenina però no hi creia. Potser la Lícia tenia tantes ganes com ell de que pogués escapar del destí que li havia imposat el sistema. Calia però mantenir el cap clar i aquella novetat li semblà estranyíssima.
— Com t’ha dit que es posarà en contacte amb tu si els mateixos empleats d’administració estan controlats?
— Té un dispositiu il·legal amb un número no enregistrat pel sistema. Em contactarà a través d’aquest.
El Benet no ho acabava de veure clar.
— Lícia, avui ho comunicaré a la teva filla per si de cas. Potser ells sabran esbrinar si tot això és veritat.
— Sí, per favor! Digues-li-ho. Si és cert, tot plegat és una oportunitat d’or que no podem perdre…
El Benet se la mirà. En aquells moments semblava una jove de vint-i-cinc anys i no algú de cinquanta-cinc. De cop s’adonà de les ganes que tenia d’abraçar-la i ho va fer.
— Ja sé que et delies per d’explicar-me les novetats… però no volia marxar sense abraçar-te…
—Te’n vas ja?— digué ella decebuda.
— Sí. La Raquel volia preparar-nos a tots quelcom per sopar i la vull ajudar a la cuina. — Somrigué ell inconscient de l’efecte que tindria sobre ella.
Una calrada encengué les galtes de la Lícia.
— Passa res? — demanà el Benet innocent.
— No. — Digué la Lícia que no volia que el Benet sabés el que la inquietava de debò. Era un pensament molt egoista i se’n avergonyí. Tanmateix no el podia esborrar.
El Benet observà el rostre de la Lícia. Els seus ulls s’apagaren i la seva mirada color mel semblà un gemec.
— M’agradaria poder quedar-me avui més estona però no puc! Demà recuperarem el temps perdut. T’ho prometo!
— No t’amoïnis Benet. Avui he quedat amb una amiga que fa temps que no veig, m’anirà bé distreure’m…
El Benet li donà un petó als llavis i s’acomiadà d’ella amb recança. Potser hauria d’haver cancel·lat el club de lectura per dedicar-li tot el temps a ella. D’altra banda li calia mantenir el vincle amb l’Eva, el Joel i tota la colla. Potser ells també podrien ajudar a la Lícia.
El veié marxar més lentament que de costum. Ben segur que la Raquel sabria jugar el seu paper quan ella no hi fos. Havia notat de seguida el seu interès no correspost pel Benet. Les mirades d’aquella dona eren com ganivets roents que li esquinçaven la pell cada cop. Sabria com consolar el Benet per la seva pèrdua aviat. Potser ell llavors cauria en el parany en què no havia caigut abans. Un sentiment estrany l’amarà. Aquella nit es prendria una copa per ofegar el desassossec que s’havia anat intensificant els darrers dies. Intentà remembrar la darrera vegada que havia sentit quelcom així i el sentiment es barrejà amb les imatges d’una festa a la universitat feia uns quinze anys. Al Quim l’havia rondat tota la nit una estudiant jove i la Lícia se sentí insegura durant la vetllada. Què comprensible era que la humanitat hagués accedit tan fàcilment a viure sense patiments i sense passions! Per la majoria era preferible viure en l’anestèsia que sentir dolor, ànsia, por o joia sense poder-los controlar. Quan arribà a casa agafà el dispositiu i la bossa i caminà amb energia fins els transbordador. Feia temps que no anava al centre a fer una copa i li convenia.
A l’altre banda de la ciutat el Jonathan era a casa aixecant peses mentre escoltava la monitorització de la Lícia empipat. El seu somni havia quedat esmicolat pel seu moviment en fals i ara en pagaria les conseqüències. Hauria de monitoritzar la senyora Ferrer tot sol, aniria molt atabalat fent sense ajut les gestions dels traspassos fins que li assignessin una nova companya, no l’ascendirien i el que era pitjor de tot: havia perdut la Samantha.
Li havia estranyat que hagués refusat tots els intents de connexió aquell dia fins que cap a les cinc de la tarda el va sorprendre un missatge amb holograma «L’agent 54 em reclama com a assistent personal seva i per tant hauràs de continuar les tasques que teníem pendents tot sol fins que t’assignin una nova companya» . No hi havia inclòs cap explicació de com havia anat la trobada amb l’agent, ni el motiu pel qual ell l’havia anomenada a ella assistent personal però el Jonathan tenia clar que aquell home la volia a ella també i ara ella havia perdut tota la llibertat que li quedava amb aquell nou càrrec. Els subordinats dels alts agents no tenien ni intimitat. Els braços li feien mal de tant aixecar les peses però s’havia de castigar encara més. Suat com anava sortí al carrer a córrer per deixar enrere l’enuig que sentia contra si mateix i quan tan sols portava uns deu minuts d’entrenament, s’adonà que li venia de cara un altre corredor a qui tenia vist pel barri. No es coneixien però sempre es saludaven amablement. Al Jonathan aquell somriure li semblà entranyable. Avançava cap a ell quan de sobte un vehicle aparegué accelerant per la calçada darrere del corredor fins que s’aturà derrapant junt davant ell. Uns encaputxats sortiren del vehicle i van agafar el noi a qui empenyeren dins el cotxe que arrencà poc després deixant un Jonathan completament desorientat en mig del seu trajecte. Trigà uns segons en digerir el que havia passat. Primer se li va acudir que podia haver estat alguna espècie de màfia com la que coneixia hde les pel·lícules que havia vist però la idea era ridícula perquè feia temps que ja no existien. Llavors s’adonà que allò que havia presenciat era una de maniobres de detenció de dissidents del sistema. Acabava de ser testimoni directe de com uns agents de l’administració feien desaparèixer un dels ciutadans problemàtics. Quelcom es remogué en el seu interior. Aquella manera de prendre la vida d’una persona en uns instants inesperats el colpejà profundament. Era un empleat del sistema i sabia com aquest funcionava de manera virtual. Malgrat això no li havia calgut mai involucrar-se directament en accions tan brutes com aquella. Respirà fons per recuperar l’esma. Estava claríssim que no veuria mai més aquell esportista que es creuava durant les escapades nocturnes. I tampoc tornaria a veure la Samantha. Tornà a casa desanimat. Ell també era només un ninot del sistema.

L’equip 194 treballava feia molts dies més de deu hores seguides sense obtenir cap resultat. Les observacions que havien fet amb el resistent fugitiu abans que se’ls escapés van ser descoratjadores. La reformulació de l’elixir era tan potent que disminuïa les capacitats no només emotives sinó sensorials i cognitives. A més, el Sam havia parlat d’uns mal de cap molt forts que podien minvar la productivitat dels que havien de prendre l’elixir. La Berta s’havia agafat la tasca que els havia estat assignada molt seriosament i per això en aquells moments ja començava a patir frustració. Però no volia prendre la droga que estaven intentant reformular perquè desitjava estar al cent per cent i donar el seu màxim. Les hores extres de cansament li havien permès tenir molt prop el Bernat i deduir de l’expressió de la seva cara que quelcom anava realment malament. L’equip s’enfonsava en malestar perquè s’esperava que algú a Arda 1 fos capaç de trobar què fallava amb aquell elixir que havia funcionat tan bé durant tantíssim temps i tanmateix cap equip de cap cantó del planeta havia donat avís d’un èxit. La Berta no volia comentar-ho a ningú però a la seva família ja hi havia dos casos de resistència a l’elixir. Un d’ells era la seva germana, que li havia dit de manera confidencial que l’havia amarada un sentiment de desencís de tot que no podia controlar. La seva mare havia de fer el traspàs en un any i l’Ana estava neguitosa per aquest motiu. I el pitjor de tot és que també havien esbrinat que la seva mare estava comprant dosis extres il·legals perquè veia el dia del seu final molt prop i l’afonava el fet que encara tenia moltíssimes coses a fer a la vida. Per exemple veure a les seves dues filles aparellades. La Berta era conscient de que estava obligada a delatar fins i tot els membres de la seva família per resistents, no obstant, no seria mai capaç de subministrar cap dosis de l’elixir com la que estaven administrant als capturats. No volia que ningú de la família prengués mal i per això era la primera interessada en que es trobés una solució a aquell problema que ja era global.
— Berta, portes dies fent moltíssimes hores extra. Crec que seria bo que t’agafessis un dia lliure. A tots ens cal desconnectar perquè ens tornarem bojos aquí dintre.
La veu del Bernat sonava cansada també.
— No puc marxar i saber que tu et quedaràs aquí donant-hi voltes…
El Bernat la mirà amb tendresa. Si ell no fos el seu cap directe, faria temps que li hagués demanat de sopar amb ell. Però no s’esqueia. Per poder-hi tenir una relació personal l’havia de fer fora primer de la feina i ella era massa valuosa per a perdre-la.
— Diguem que és una ordre i com a cap teu, l’has d’obeir.
— Si és així marxo. — Digué desganada.
En aquell moment darrere del vidre del despatx del Bernat s’encengué el llum vermell d’alarma i la Berta el veié.
— Bernat, mira! Potser ja ens comuniquen que algú ha trobat una reformulació efectiva!
El Bernat anà amb pas ferm cap al despatx insonoritzat i enfosquí els vidres per poder connectar el seu dispositiu i escoltar el missatge sense les mirades inquisitives del seus empleats.
Una veu metàl·lica parlà amb un accent estranger.
— Estic connectat amb el cap 194?
— Sí. Jo mateix.
— Aquí el cap dels equips de laboratoris de la meitat sud d’Arda. Truquem per comunicar-li que un dels equips té una hipòtesis sobre el motiu de la innocuïtat de l’elixir.
El cor del Bernat es posà a bategar amb força.
— I es pot saber aquesta hipòtesis?
— Sembla que l’elixir no funciona a causa d’un virus de transmissió aèria. El virus no dona cap símptoma greu i per tant la gent que el té no interromp la seva activitat diària per guarir-se.
— I quin virus és?
— Es tracta d’una variant molt poc virulenta de la grip.
— Està confirmada la hipòtesis?
— No. S’hauria d’aïllar el virus, reconèixer-ne la mutació i llavors immunitzar tota la població. Serà més fàcil això que no pas trobar una reformulació de l’elixir.
— Hi ha cap equip que hagi obtingut un èxit per petit que sigui reformulant l’elixir?
— Negatiu.
— Entenc que ara hem de treballar en identificar el virus per trobar-ne una vacuna.
— Positiu.
— Però trobar una vacuna també pot ser un procés llarg! No haurien de treballar uns equips en reformulació i altres en aïllar el virus?
— I així es farà. La meitat sud d’Arda treballarà amb la hipòtesis de que la manca d’efecte de l’elixir és vírica. La meitat nord intenta reformular. Vostè és científic oi? Sabrà que un virus es pot escampar tan ràpida i fàcilment que afecti a un quart o un terç de la població en poc temps. La grip espanyola va matar més essers humans que la segona guerra mundial. Un percentatge elevat de la població a qui no li fa efecte l’elixir és un perill molt gran per l’estabilitat del sistema.
— Ho entenc perfectament. Farem el possible per ajudar!
— Això esperem tots. Tallo la comunicació.
El Bernat deixà de sentir la veu i es quedà durant uns minuts assegut a la taula del seu despatx. Si realment un virus era la causa del que estava passant, el sistema d’Arda 1 tal i com l’havien ideat les administracions estava en una fase molt vulnerable. Els contagiats començarien a sentir emocions i sentiments inesperats i a no poder controlar-los. Això volia dir més disputes entre la gent, possibles d’alt i baixos emocionals, desequilibris i potser també conduiria a una sensació de descontentament amb el sistema. Se li posà la pell de gallina. Agafaria ell el virus? Quanta gent estava fent desaparèixer el sistema que encara no estava en zones d’aïllament per fer de conillet d’índies per laboratoris? I què farien amb els que no calguessin per fer proves? Què havia fet el sistema amb tantíssims resistents de les darreres setmanes? Com a científic sabia que un virus podia causar estralls. Sospirà fort i pensà què seria el millor. Havia d’anunciar al seu equip canvi de projecte i sabia que els hauria de donar una explicació i fer-los signar un contracte de confidencialitat. Es posaria a treballar en el contracte però decidí donar a tot l’equip el dia lliure. I a més se saltaria les normes i s’enduria la Berta a sopar. L’endemà els esperava a tots una jornada molt dura. Sortí del seu despatx i tots els ulls dels seus empleats es dirigiren a ell. Estaven frisosos.
— Benvolguts companys i companyes. Han estat unes darreres setmanes molt dures i tots hem fet més hores de les que són saludables. Com a cap us demano a tots que deixeu el laboratori d’immediat i que intenteu refer-vos una mica reprenent les activitats que tots hem oblidat durant dies o setmanes. Demà seguirem les instruccions. Ara descansem!
Van deixar el laboratori moixos. Les hores lliures els anirien bé però no tenien res programat i fer front a la solitud feia basarda. Alguns anirien a casa per estar amb la família o sorprendrien la parella amb quelcom diferent. D’altres anirien a un saló de realitat virtual i alguns també farien esport per compensar tot l’esforç. Li hagués agradat saber què faria la Berta. Quedà sol dins el laboratori amb la meitat dels llums apagats.
I mentre el Bernat seia pensarós, la Berta marxava a casa desanimada. Aprofitaria per trucar a sa germana i sa mare o proposar a les dues anar a fer una volta. El Bernat hagués volgut retenir la Berta, la seva empleada favorita, per ser capaç d’infringir les normes tot demanar-li si volia prendre un cafè amb ell. Però no va poder. Seria l’efecte de l’elixir que l’acovardia i el feia mantenir-se dins els límits del que establia el sistema? Potser li calia contagiar-se del virus per poder deixar de ser un esclau del que volien els altres. En tot cas aquella tarda esdevingué trista per ell perquè la notícia que donaria l’endemà afonaria el seu equip.
I només unes hores més tard el Benet era a la cuina amb l’Eva i li explicava la visita que la Samantha havia fet a la Lícia. L’Eva reaccionà emocionada.
— T’adones Benet de l’oportunitat que això representa?
— Sí. Si juguem la carta correcta sí però em fa por que surti algun entrebanc.
L’Eva li agafà la mà.
— Hem de pensar que no i planejar amb anticipació. La monitoritzem nosaltres i si ara tenim algú de “dins” per ajudar-nos molt millor!
— Tant de bo ho fem bé! — digué el Benet amb veu tremolosa.
En aquell moment aparegué la Raquel.
— Crec que he fet curta amb les truites! La propera vegada en portaré una més!
— Ara en faig una i ja està. — Digué el Benet que tenia ganes d’estar uns instants sol.
— Vols que et doni un cop de mà? — preguntà la Raquel que desitjava estar a soles amb el Benet.
— No cal Raquel, tu ja has fet prou! Seu i continua amb la lectura que t’ho mereixes.
La Raquel va entendre el missatge i deixà el Benet a la cuina. Es veia d’una hora lluny que el que li mancava era la Lícia. Ella havia esdevingut completament prescindible pel Benet. Allò li va fer bleir la sang…

El Bernat entrà murri al laboratori. No havia dormit perquè allò d’haver de dir-li al seu equip que havien d’abandonar el projecte pel que havien treballat tant era descoratjador. I d’altra banda en les hores d’insomni havia decidit deixar de prendre l’elixir. Ell no solia necessitar-ne però en dies com aquell hi recorria per endormiscar les seves emocions. No ho faria perquè de tota manera era conscient que si la droga havia deixat de funcionar a causa d’una mutació de la grip, era més que probable que ell es contagiés i era per tant molt important començar a afrontar la vida sense ajuts químics. Per si l’equip del nord d’Arda 1 trigava gaire en encertar una reformulació exitosa.
El lector de còrnia li obrí la porta i ell s’encarregà d’anar encenent els llums del laboratori. Abans que entrés cap empleat va fer una trucada a un dels guardes de la zona d’aïllament dels dissidents.
— Aquí el cap de laboratori de la planta dos. Necessitaríem diverses mostres de sang d’individus resistents a l’elixir. Preferiríem que les mostres fossin de persones ben diferents. Podria passar-me la fitxa tècnica d’ells?
Al Bernat li semblà per un moment que la comunicació s’havia tallat però no era així. El que rebia la informació l’estava processant.
— De tots ells senyor? Estem parlant d’una quantitat molt gran de retinguts. I d’alguns d’ells encara no hem tingut temps a accedir a les fitxes personals.
— De quanta gent estem parlant?
— Es fa difícil dir-ho. Deuen ser ja més de mil.
— Més de mil? — demanà el Bernat alarmat.— Tenim prou lloc per allotjar totes aquestes persones en condicions?
— En condicions no senyor. Estan amuntegats i estem racionant el menjar perquè estem desbordats.
— El soterrani tampoc disposa de suficient aire!
— Estem esperant ordres de l’administració.
— Quin tipus d’ordre? — va fer ell que es temia el pitjor—.
— Odres de traspassar-los abans d’hora. No podem mantenir més quantitat de resistents.
El cor del Bernat es disparà.
— Doni’ns setanta-dues hores. I passi’m la informació de tots els resistents que pugui. Deixaré que la màquina faci un triatge dels individus més genèticament dispars.
— Ho tindrà durant el matí.
— Enviaré a cinc empleats a extreure mostres de sang. En necessitarem com a mínim cent.
— Els hem d’adormir per portar-los aquí.
— Ho sé. Però ens han encomanat una feina i l’hem de fer.
Els primers treballadors anaven entrant. El Bernat va veure la Berta i els ulls li van espurnejar. Potser eren imaginacions seves però li semblà que ella també el mirava de manera especial.
Els empleats anaven cap a les seves taules i el Bernat va sortir del seu despatx i se situà davant d’ells.
— Benvolguts companys. Us demano que no comenceu encara la feina. Esperem deu minuts més fins que tothom hagi arribat. Us he de comunicar una decisió que arriba de la central d’Arda 1.
Les animades converses matineres dels seus companys es van aturar. Un comunicat de la central d’Arda 1 era un tema greu perquè volia dir que s’estava actuant a nivell global i no local. El silenci enfosquí l’aire del laboratori i els empleats que anaven arribant es dirigien cap als seus llocs de treball intuint la serietat del moment. Quan el Bernat veié que tots havien arribat començà el seu discurs.
— Benvolguts companys. Ahir vaig rebre una trucada de l’administració. La central d’Arda 1 ha decidit dividir els equips de laboratori en dos. Els de la meitat nord del nostre planeta treballaran en la reformulació. No obstant, i donat que tot sembla indicar que la manca d’efectivitat de l’elixir és causada per un virus comú, es fa absolutament necessari identificar el virus per tal de trobar-ne una vacuna. No cal que els digui que un virus com la grip és altament contagiós i que si l’elixir deixa de funcionar a causa del virus, l’estabilitat d’Arda 1 està en joc. — Hi hagué una pausa.— I la nostra existència tal i com l’hem coneguda fins ara també. Les emocions incontrolades podrien portar a la rebel·lia i una desobediència en massa seria difícil de controlar per part de les administracions. Els equips d’Arda 1 sud treballaran per trobar una vacuna pel virus. Espero que tots sapigueu treballar ara per identificar-lo amb tant entusiasme com ho heu fet per reformular l’elixir. Sou el meu equip i confio en vosaltres. Òbviament us he de fer signar un contracte de confidencialitat perquè cal mantenir en secret la teoria del virus.
Tots els empleats miraven el Bernat amb cara d’ensurt.
— Vull deu voluntaris per ser transportats al soterrani on hi ha els resistents. Necessitem mostres de sang de cent ciutadans. En breu l’ordinador haurà fet la tria dels individus més adequats. Us haurem d’adormir per transportar-vos fins el soterrani i per tornar. Com a compensació, els voluntaris tindran dos dies de permís.
Els empleats no van trigar en anar aixecant les mans. Entre els voluntaris hi havia la Berta. Allò va coure al Bernat perquè hagués preferit veure-la cada dia i perquè a més la necessitava al laboratori. Potser estava cansada de treballar sense resultats i necessitava uns dies. El Bernat la mirà comprensiu però decebut.
— Moltes gràcies als voluntaris. Dintre de dues hores us subministraré la pastilla sedant i us transportaran al soterrani. La resta de nosaltres comencem a preparar l’instrumental per treballar en la nova hipòtesis del virus.
Just uns minuts després la Samantha entrava altre cop mig marejada al despatx de l’agent 54. Les taques fosques sota els ulls d’aquell home denotaven que no havia dormit gens bé.
— Bon dia Samantha. Tinc un informe de primera hora. El comitè de l’administració ha decidit que només s’eliminaran a partir d’ara els resistents o dissidents que incitin a la rebel·lió.
Ella era conscient de que aquella era una ordre que podia donar lloc a interpretacions molt diferents.
— Què s’entén per incitar a la rebel·lió exactament? Fins ara em sembla que es monitoritzava a tots aquells sospitosos de no estar d’acord amb l’ordre administratiu d’Arda 1. Els que no volien fer el traspàs per exemple, o que no entenien el racionament.
— En el moment en què un ciutadà era acusat d’haver-se mostrat contrari al sistema, aquest era monitoritzat. Això ara deixarà de ser així.
— En puc demanar el motiu? — va fer la Samantha amb la seva àvida curiositat femenina.
L’agent li clavà la mirada freda i roent però respongué sense embuts.
— Perquè tenim ja massa resistents i dissidents en cel·les i fins que no habilitem espais més grans o els eliminem de quatre en quatre, no podem seguir gastant recursos en monitorització. S’ha de mobilitzar el personal per altres tasques.
— Entenc. — La Samantha albirà que la situació s’estava escapant de les mans de l’administració.
— Ahir va fugir un dissident que havia de fer el traspàs. Va ser durant la cerimònia. Va deixar tots els convidats i es va fer fonedís. Ha de comunicar als equips de monitorització que és imprescindible trobar aquest home. Així com un tal Sam, fugitiu d’una cel·la d’aïllament. No ens podem permetre que ells animin a més gent a fugir.
— Passaré una ordre de recerca i captura.
— Perfecte Samantha. Ara comença a treballar.
Aquell to d’ordre no se li posava gens bé però era el seu cap i no li podia fer notar el seu disgust.
La Samantha complí amb les ordres que li havien encomanat i rebé un intent de contacte del Jonathan. No tenia ganes de comunicar-se amb ell però el seu dispositiu li donava contínuament el senyal i era obligació seva respondre.
— Jonathan! Bon dia. A què dec la trucada?
— Es tracta de la Lícia. Tret de la darrera conversa en què es va mostrar contrària al traspàs només em fa sospitar que no s’emporta mai el dispositiu quan surt a passejar al vespre.
La Samatha s’ho pensà un moment. No era normal que els ciutadans passegessin sense el dispositiu. L’havien de portar sobre per identificar-se. La Lícia estava desobeint ordres.
— Vols que intenti esbrinar què passa?
Una monitorització més intensa de la senyora Ferrer no li interessava a ella. A més tampoc podien perdre el temps en vigilar massa gent perquè calia localitzar els dos fugitius.
— No Jonathan. Moltes gràcies però no cal de moment. Ara mateix volia passar un comunicat. Hem de concentrar totes les forces en trobar dos fugitius. Seguim organitzant els traspassos com sempre i intentem esbrinar on es troben aquestes dues persones.
— D’acord. — Digué el Jonathan amb veu seca. — Samantha, escolta. Jo volia dir-te que em sap molt greu el que va passar. I que espero que des de la teva nova posició ara tinguis privilegis més ràpidament…
— N’hagués tingut prou amb unes vacances al Nord d’Arda. Ara estic jo tan monitoritzada com els sospitosos.
Allò li va saber greu al Jonathan.
— Sé que no servirà de res però si puc fer res per tal que em perdonis…
La ment ràpida de la Samantha va veure una oportunitat d’or.
— I quan arribi el moment em sabràs fer costat?
— Costat en què?
— Potser sí que vull que em facis un favor per compensar el fet que he perdut gairebé tota la meva llibertat.
— El que sigui Samatha, el que vulguis!
— Quan arribi el moment, si arriba, t’ho faré saber. — Digué ella en to sec. — Que tinguis una bona jornada laboral Jonathan.
— Igualment. — Va poder dir ell abans que ella tallés la comunicació.
Va enllestir la feina amb celeritat i tornà al despatx de l’agent 54 per demanar què més havia de fer. El trobà endinsat en un mar de pantalles.
— Res Samantha. Ves a descansar. Els propers dies podrien ser durs per tots.
Ella no gosà dir res.
— En altres circumstàncies hagués pogut premiar la teva feina. — I la mirà directament a l’escot.— Ets una jove atractiva i intel·ligent i algú com jo, en altres circumstàncies, podria haver-te necessitat.
La Samantha s’ensumava que el que estava a punt de dir-li l’agent 54 no li agradaria gens.
— Vine aquí.
Ella es quedà on era.
— Que t’acostis et dic! — digué ell en to d’ordre.
Ella obeí.
— Agent si em disculpa estic indisposada. Si com diu els propers dies seran durs li demano que em deixi marxar a casa.
L’agent l’agafà pel braç i se la va acostar i la va besar. La Samantha el volgué empènyer lluny seu però el ja li estava magrejant l’escot amb una mà i amb l’altra avançava cap a la part inferior. De cop s’encengué el botó vermell d’alarma i el so inconfusible de la sirena emmudí el panteix de l’agent 54. Ell va prémer el botó. «Alerta màxima. El nombre de resistents és insostenible. Se suspenen les monitoritzacions de sospitosos i només es controlen els rebels declarats. Necessitem pla d’acció. Demà reunió d’emergència a k8 C1. El transport està reservat.»
— Entesos. — Digué l’agent 54.
La Samantha va reconèixer l’oportunitat i la va utilitzar.
— Agent 54. Jo seguiré ordres i marxaré ara. — Va fer tot desempallegant-se d’ell i escapant dels seus braços. — Vaig a fer la meva feina. Demà seré aquí a l’hora habitual. Si és de viatge li desitjo un bon trajecte.
— Gràcies!
La Samantha va acabar les tasques amb celeritat i anà a casa a connectar el seu dispositiu il·legal. Envià un missatge a la Lícia dient que podia estar tranquil·la que només es monitoritzarà als resistents dels que se sospités que poden incitar a la rebel·lió.
Aquell mateix vespre la Lícia li digué al Benet el que li havia comunicat la Samantha. Després d’uns minut de reflexió ell afirmà.
— Crec que el sistema està tenint problemes per controlar a tots els resistents. Parlaré amb ta filla però potser serà convenient que facis quelcom fora del normal per tal que et vulguin eliminar.
La Lícia es quedà davant del Benet.
—No t’importo gens oi? —va fer ella.
— Lícia! Com pots dir això?
— Estàs pensant en fer-me fer quelcom que em posa en perill!
El Benet sospirà.
— Hem d’ajudar la xarxa…
— Hem? A tu ni et coneixen! Fins ara t’emportes la millor part. Total aquí la que es juga unes setmanes de vida sóc jo!
— Lícia! Què dius! — va dir el Benet dolgut.
— Que la del traspàs immediat sóc jo! I a qui vigilen també. — Hi hagué una pausa.— Potser estic susceptible però em cal estar sola. Demà potser ja estaré millor.
— Lícia! — va cridar el Benet desesperat.
Ella li donà un petó als llavis i va córrer cap a casa seva. Necessitava soledat per reflexionar…

L’endemà la Lícia es llevà un pèl aixafada. No havia aconseguit dormir del tot bé emprenyada amb si mateixa per la reacció que havia tingut amb el Benet. Però que ella la trobava molt justificada. Li havia vist als ulls la brillantor del nen que s’emociona amb un joc però el problema era que amb qui estaven jugant era amb ella i amb les poques setmanes que li quedaven de vida. I era obvi que si havia de fer el traspàs preferia ser útil a la xarxa però tenia por del que podia passar perquè no es veia preparada per marxar. Li quedaven massa assumptes pendents a Arda 1 i un d’ells era el Benet. Tants anys sola i ara apareixia quan ja no en podia gaudir!
Sortosament la jornada laboral era molt completa aquell dia i tenia tantes visites que no podria trencar-se gaire la closca. Quan va arribar l’hora de plegar es va adonar de que el temps li havia passat més ràpidament que mai i que no havia tingut de pensar com es disculparia amb el Benet per l’escena del dia anterior. Anà a casa i trucà a la seva filla amb qui va mantenir una conversa anodina que només servia per avorrir a que l’estava escoltant. Havien passat els dies i sense parlar-ne directament, l’Eva i la Lícia havien inventat un llenguatge secret que els permetia comunicar missatges desxifrables sense córrer riscos. Després de la conversa la Lícia es va canviar el calçat i va esperar que es connectés el dispositiu del Benet. Quan ho va fer el cor se li disparà. No era l’emoció que sentia normalment sinó la certesa que havia de demanar perdó. Com sempre deixà l’aparell sobre la taula, agafà la bossa i sortí. El Benet no tenia el mateix aspecte fresc i rejovenit dels darrers dies. Potser ell també havia tingut un dia dur a la feina. Va haver-hi uns segons de silenci però el Benet es va acostar a la Lícia, la va agafar per la cintura i li va donar un petó als llavis. La Lícia volia dir-li quelcom però el Benet va fer un senyal per tal que no digués res.
Quan ja eren més enllà del parc el Benet tornà a abraçar a la Lícia.
— Lícia. He estat pensant molt en el que vas dir ahir. —Ella l’interrompé de seguida.
— Perdona! No sé què em va passar. La veritat és que no ho volia dir. Sé que estic condemnada i he d’estar contenta amb l’oportunitat que tinc d’ajudar i tanmateix em fa una ràbia immensa haver de marxar.
El Benet la va abraçar fort.
— Jo no et deixaré. He pensat que jo també puc fer quelcom per tal que intentin eliminar-me i així podré estar prop teu.
A la Lícia se li van omplir els ulls de llàgrimes.
— No Benet! Això no vull que ho facis! Tu has de ser un pont i la meva filla et pot necessitar.
— Però jo et necessito a tu!
Hi hagué uns minuts de silenci. El Benet va mirar a una banda i altra del carrer per assegurar-se que ningú els observava.
— Anem a aquell banc. T’he de dir quelcom.
A la Lícia li començaren a tremolar les cames i li fallaven les forces. S’adonà que a més de la mala nit i la jornada laboral dura, pràcticament no havia menjat res en tot el dia.
— Lícia. La xarxa et necessita d’infiltrada. Es veu que els casos de desapareguts són tants que probablement si es mobilitzessin el sistema quedaria desestabilitzat. T’has de fer notar!
— Com? La Samantha em va dir que s’ha deixat de vigilar la majoria de la gent. Ara només es vigilen els que inciten a la revolució.
— Doncs aquí ho tenim! Has d’anar parlant de canviar el sistema, de plantar-li cara. Que es vegi que ets una revolucionària. Llavors el sistema et farà fonedissa però com que estàs comunicada perquè portes un dispositiu localitzador i transmissor la xarxa podrà actuar.
— Jo faré el mateix a veure si també em volen fer desaparèixer!
—No ho pots fer això. La meva filla et vol al peu del canó. A més has de continuar investigant si els androides han desenvolupat capacitat de pensar autònoma. Potser ens podrien ser útils!
El Benet no havia pensat encara en aquella possibilitat. Però era real. Ell podia reprogramar els androides per tal que fessin altres funcions. I potser en algun moment podrien ser d’utilitat a la xarxa. Però calia veure si eren o no capaços de pensar o si podien acabar desobeint ordres.
Aquell vespre fou un pèl trist pels dos. Sabien que potser ja no els quedaven gaires passejades plegats i que havien d’esgarrapar cadascun dels instants fugissers que tenien.
El petó de comiat aquell vespre fou més llarg del que era habitual. La Lícia es va fer un bon sopar per agafar energies i es posà al llit prou d’hora. Contràriament al que esperava va poder dormir sense interrupcions i es va aixecar d’un salt quan va sonar el despertador. Tenia una missió per complir i la volia fer molt bé perquè només es tractava de començar a parlar del que sentia i com ho sentia i no li caldria exagerar gens per fer-se notar.
Va entrar a la feina amb embranzida i anà a fer-se un segon cafè. Es trobà a la seva companya de feina que li demanà per cortesia:
— Com estàs avui Lícia?
— Com pot estar algú a qui faran desaparèixer en un dels millors moments de la seva vida.
— Lícia! — va fer la companya esfereïda— Saps que no es pot parlar així obertament! Vas anar al metge?
— Doncs no. No hi vaig anar. Només m’hagués volgut augmentar la dosis d’elixir per deixar-me sense voluntat i que continués servint al sistema com si fos una esclava. I no ho sóc!
— Sense l’elixir estaràs més irritable.
— Tant se val! No veus que l’elixir també ha començat a fallar en massa? O no t’has adonat de que hi ha rètols que anuncien un nou beuratge? Per què creus que el canvien?
La companya de feina de la Lícia la va mirar horroritzada.
— Això són rumors!
— Tu creu el que vulguis que jo començo a tenir clar què està passant!
Arribà el patró i saludà les dues dones.
— Bon dia! Lícia et felicito per la teva feina ahir! Tots els clients han signat contractes.
— No està malament per una dona de cinquanta-cinc anys que s’ha de retirar d’Arda 1 per no ser ja suficientment productiva, oi?
La companya de la Lícia i el patró van deixar el que estaven fent.
— Lícia! Jo no vull eliminar ningú. És normativa del sistema i ho saps! — digué l’home en to vehement.
— Doncs és una normativa que no té sentit. No està escrit que una persona de cinquanta-cinc hagi de rendir menys que una de trenta-tres. Ens hauríem de rebel·lar tots!
— Lícia! Entenc que és difícil per tu! El metge et pot ajudar en aquestes darreres setmanes! — cridà el patró.
— Amb drogues que ens emboiren per tal de convertir-nos en ovelletes d’un sistema injust!
En aquells moments la Lícia s’adonà que havien entrat dos companys més de feina que no gosaven dir res. Callà per un moment perquè pensà que no calia fer-ne un gra massa. Ja havia aconseguit l’atenció de tots els seus companys que era el que necessitava. Hi hagué uns segons més de silenci i llavors el patró de l’empresa digué.
— Ens posem a treballar?
I tots van continuar fent la seva. La Lícia agafà la seva tassa de cafè i se la begué lentament mentre revisava els contractes que es podrien signar aquell dia.
El Carles entrà al seu despatx i girà la seva cadira cap a la paret. Hi tenia unes fotografies del mar en un dia d’estiu que li retornaven la sensació d’assossec quan havia tingut alguna enganxada amb els seus treballadors. Aquell dia es temia que no li farien efecte sense un glop extra d’elixir. Una gota de suor li caigué cara avall. Se l’eixugà. Els ulls se li enrojolaren perquè es veia obligat a fer quelcom que no volia haver de fer. Però la Lícia no li havia deixat cap altre remei. L’hagués volgut tenir a l’oficina amb ell fins un dia abans del seu traspàs. Era una de les seves millors treballadores i també una de les que desprenia més vitalitat. El que havia de fer era odiós i sabia que es detestaria els propers vuit anys de la seva vida pel que estava a punt de fer. Activà el seu dispositiu i efectuà una connexió d’emergència que digué «la meva treballadora Alicia Ferrer està incitant a la resta de treballadors a la rebel·lió.»

L’agent 54 cridà la Samantha al seu despatx. Estava de mal humor perquè hauria desitjat un dia tranquil però hi havia hagut denúncies de nou i calia revisar els casos. Li va saltar a la vista veure el nom de l’Alícia Ferrer entre els ciutadans considerats perillosos. La Samatha entrà amb cara de prunes agres i amb molt poques ganes de tenir l’agent prop seu.
— Bon dia Samantha. He revisat la llista de denúncies i entre elles m’ha sorprès veure el nom de la Alícia Ferrer. Va ser per ella que el teu company de feina i tu vau posar-vos directament en contacte amb mi.
— Correcte. — Digué la Samatha a qui no li feia il.lusió que haguessin denunciat aquella dona a qui li havia agafat afecte…
— L’hem d’eliminar. Posa’t en contacte amb el Jonathan. Us posaré a disposició un vehicle i un esprai per adormir-la. Quan la tingueu al vehicle, activeu el pilot automàtic i us portarà al refugi.
La Samantha no va gosar dir res.
— Revisa la resta de casos per si algú et sembla realment sospitós. Per avui no tens cap més feina.
— Entenc que puc retirar-me, oi?
— Sí.
La Samantha ho agraí de tot cor. Estar a menys de deu metres d’aquell home li provocava repulsió. Es dirigí al seu despatx, revisà els expedients i es posà en contacte amb el Jonathan. Els segrestos eren usualment al vespre i calia saber què feia la Lícia a aquella hora per tal d’escollir el millor moment. Li va coure adonar-se que potser no tindria temps d’anar a casa per connectar-se amb la Lícia a través del canal secret. I que el segrest fos amb el Jonathan encara l’empipava més.
La conversa breu i freda amb el seu ex-company va complir la seva finalitat. Havien de segrestar la Lícia a la sortida de la feina de la dona perquè al vespre sortia a passejar acompanyada i el sistema no es podia permetre segrestar dues persones en lloc d’una. La Samantha no va passar un bon dia pensant en el que havia de fer i no volia.

A l’altre cantó de la ciutat la Lícia s’incorporava a la feina amb la mateixa energia habitual i disposada a no perdre cap oportunitat de posar en dubte l’efectivitat del sistema. El seu patró la rebé esquivant la seva mirada i la Lícia deduí que el Carles ja l’havia denunciada. Hagués volgut posar-se en contacte amb el Benet o sa filla. Ben segur que no trigarien en fer-la desaparèixer i desitjava deixar-los un missatge o un avís.
Sortí de la feina amb més ganes que mai de veure el Benet perquè sabia que aquell podia ser el seu darrer vespre. Es delia per d’abraçar-lo de nou i per això el viatge en transbordador se li va fer una eternitat. Només pensava en arribar a casa i dutxar-se per estar fresca quan ell la passés a recollir. A les sis de la tarda ja era molt clar i quan passava pel parc no va poder evitar pensar que aquell racó havia esdevingut molt especial per a ella. Mirà el que havia esdevingut “el seu banc” i un somriure es dibuixà als seus ulls. Llavors sentí el motor d’un cotxe rugint prop seu i una frenada brusca va fer parar un vehicle fosc davant seu. Pensà per uns instants que podria ser l’Eva o algú de la xarxa però en sortí un home vestit amb una granota fosca i un passamuntanyes que li va ruixar un esprai a la cara. La Lícia no va tenir temps de reaccionà i caigué al terra.
— Vigila beneit! L’havies d’entomar, no veus que amb la caiguda es pot haver fet mal! — digué la Samantha disgustada amb el pòtol del seu company.
— Creus que és important això Samantha? A la senyora Ferrer la faran traspassar d’immediat i sense festa de comiat ni mirament. Uns cops no canviaran res.
Una calrada li encengué les galtes tapades pel passamuntanyes. Com es podia ser tan fred?
La Samantha engegà el pilot automàtic i el vehicle enfosquí els vidres i els portà fins l’amagatall dels dissidents.
— No et sembla emocionant això? — va fer el Jonathan amb frivolitat.
— Recordes Jonathan que em vas dir que voldries fer qualsevol cosa per tal que et perdonés.
— Sí!
— Doncs jo crec que dintre de poc t’ho demanaré.
— Estaràs disposat a fer el que et digui?
— Samantha! — digué el Jonathan intentant posar-li la mà a la cama. — Faré el que em diguis per tenir-te prop! Què he de fer?
— De moment mantenir-te alerta. Et contactaré en qualsevol moment.
El vehicle es va detenir i les portes s’obriren. Dos homes vestits també amb granotes fosques s’aproparen al cotxe.
— Haureu d’acompanyar-nos fins al soterrani. Us cal omplir el registre.
Un dels homes, el que feia més tossa, la estirar la Lícia per les cames i quan ja la tenia mig fora del vehicle se la va posar a l’espatlla amb una empenta. Els braços de la Lícia queien sense reflexes sobre l’esquena d’aquell gegant. A la Samatha se li van posar els pèls de punta, No l’havia pogut avisar! Entraren a una mena de cova i de cop s’encengueren uns llums que enlluernaren la Samantha i el Jonathan no gaire després es van trobar davant d’un passadís fosc que van deduir que era una antiga claveguera. L’olor era desagradable i la Samatha va haver de contenir la nàusea. En un moment determinat va haver de parar i es posà la mà a l’estómac.
— Passa res? — demanà el Jonathan.
— Tinc ganes de vomitar!
— No cal que segueixi si no pot. El seu company ja omplirà el registre.
— No et vull deixar aquí sola! — Digué el Jonathan.
— No passa res, ja segueixo! — va fer la Samantha conscient que el seu estómac acabaria per treure el que hi tenia tard o d’hora.
Portaven uns vint minuts caminant quan van albirar un llum al final del passadís. L’atmosfera allí dins era irrespirable. A la pudor de clavegueram s’afegia una fortor de quelcom que la Samatha no podia identificar. En apropar-se a la llum van anar sentint gemecs i plors. El Jonathan s’acostà a la Samatha i li donà la mà i la noia no li va retirar. Aquell indret era tan sinistre que necessitava el contacte humà d’algú conegut. La basarda va callar els pensaments dels dos companys. Dintre d’una enorme cambra amb barrots i amb càmeres hi havia dos agents més de seguretat asseguts a una taula i jugant amb els seus dispositius.
— Passeu!
Els dos joves entraren i en mirar a la seva dreta van veure una altra sala encara més gran i fosca on hi havia una quantitat enorme de persones estirades al terra i amuntegades en un espai que se’ls havia quedat petit. Una dona vestida amb bata de laboratori extreia sang d’una altra dona jove mig estirada al terra. La seva mirada de terror es creuà amb la de la Samatha, que es va treure el passamuntanyes.
— Samantha no! — va fer el Jonathan.
— Ho sento, m’estic ofegant!
El noi la va abraçar.
L’agent de seguretat que havia portat la Lícia a coll, la va deixar ara asseguda a una cadira. La seva respiració era encara irregular.
Els dos companys van anar responent les preguntes de seguretat i van omplir el registre per la Lícia. De cop van sentir que aquesta tossia.
La Samatha es girà i veié que la Lícia s’estava movent. Li hagués agradat anar cap a ella o donar-li un senyal però no podia i just quan acabaven d’omplir el registre la Lícia va gemegar.
El Jonathan i la Samatha es van girar i van adonar-se que la segrestada tenia els ulls oberts. La seva expressió va canviar quan va veure la Samantha que era conscient de que no portava el passamuntanyes. La boca de la Lícia es va moure però no digué res. Una mirada de decepció va tenyir el rostre d’aquella dona tan bonica. La Samatha la fità altre cop abans de sortir amb un gemec a l’esguard. Desitjava dir-li que no havia tingut temps d’avisar-la però no podia fer-ho davant de tothom. Sentí una mena de fred que l’amarava. Va marxar d’aquell indret tan sinistre amb la certesa que havia fallat a una persona a qui ella havia escollit ajudar…

La Berta entrà a la feina després del seu permís per primera vegada tard en tota la seva història laboral. En arribar a la sala del laboratori principal veié una part dels seus companys observant mostres a través del microscopi. Li hagués agradat aportar la mateixa energia i dinamisme de sempre però sabia que no en seria capaç perquè la feina de voluntària li havia fet veure una crua realitat que desconeixia fins feia poc. El sistema intentava sobreviure eliminant tots els resistents i dissidents però la situació era insostenible. En algun lloc del seu cervell s’havia forjat la romàntica idea de que el sistema sempre feia el millor per l’home. Però veure tots aquells ciutadans i ciutadanes privats de llum i d’oxigen, d’aliments bàsics, de llibertat i esperant el que probablement seria un traspàs forçós anticipat, havia colpejat el seu cor. Certament treballar per aconseguir una vacuna pel virus ajudaria al sistema i també evitaria que s’haguessin d’eliminar persones en massa. I només per això havia de posar tot el seu esforç per ajudar a l’equip. Anà a posar-se la bata i just quan se l’estava cordant notà una mà sobre la seva espatlla i va tenir un esglai.
— Berta! Sóc jo! Com estàs? — digué el Bernat content de tornar-la a veure.
Els ulls de la Berta altrament brillants i fetillers estaven coberts per un tel fosc.
— Estic bé! Gràcies per donar-nos els dies de permís. No sé com estan els companys però jo els necessitava de debò.
— Què vas veure Berta?
— Oblides que he signat un contracte de confidencialitat?
— Com vols que no ho recordi si el vaig preparar jo!
— No en puc parlar! — va fer ella en un to de gemec.
— Puc fer res per tu? — preguntà en Bernat retraient-se no haver-li demanat a la Berta que no fes de voluntària. L’hauria d’haver protegida.
— Després d’un cafè estaré com sempre, t’ho prometo!
El Bernat sabia que la Berta aniria a fer-se un cafè a la màquina i es va afanyar per portar-li ell un tallat. Ella tot just havia passat pel taulell de control per llegir els protocols i posar-se al dia quan el Bernat li acostà el cafè. L’aroma reconfortant li va fer girar el cap. El Bernat era de nou al seu costat amb una tassa a la mà. Aquell gest no va passar desapercebut pels companys de laboratori. Un tracte així estava estrictament prohibit però a la majoria aquella escena els va alegrar. Tantes regles enverinaven els moments més emocionants de la vida! Els empleats que no havien pres l’elixir en dies van viure el moment més intensament que els altres i s’intercanviaren mirades de complicitat amb la resta dels que havien captat el moment.
— Gràcies!
— De res! — digué el Bernat amb un somriure desvergonyit que va fer saltar el cor de la Berta.
Un seguit de pensaments confosos la van empaitar durant les dues següents hores de feina. De debò el Bernat havia gosat a demostrar simpatia per ella davant la resta d’empleats? S’havia de fer marxar aquells barrufs del cap. El seu treball com a voluntària l’havia trastocada.
El matí li passà lentament i a quarts d’onze es va sentir marejada.
— Berta? estàs bé? —demanà la seva companya notant que s’havia tret la mascareta i que respirava amb dificultat.
— Tinc un cansament inusual.
Des del seu despatx el Bernat veié un moviment estrany al taulell principal i la Berta amb la cara esbarrellada i hi anà per assegurar-se de que tot anava bé.
— La Berta està un pèl indisposada. — Va fer l’Ester amoïnada.
— No és res! Em passarà de seguida! Ara esmorzaré i prendré un altre cafè. No dec haver dormit gaire bé perquè em noto un pèl cansada.
El Bernat tornà a la sala de control no gaire tranquil. Tot i les precaucions que havien pres els voluntaris era molt possible que hi hagués hagut algun contagi. Els símptomes de la Berta no eren clars perquè de fet ningú sabia encara distingir com afectava el virus. I si hagués estat una epidèmia virulenta que impossibilitava la gent durant dies, els equips mèdics haurien activat una alerta global i s’hauria detectat el virus abans. Però no era així. La malaltia només causava unes molèsties passatgeres i per això tothom seguia la vida normal i el virus s’anava escampant. Potser li hauria de donar uns dies més de festa per evitar que algú es contagiés? Tenia clar el protocol però no el que era més convenient fer. Ell mateix començava a dubtar de la validesa del sistema perquè de totes maneres seria molt difícil aturar un virus a temps.
Abans de la pausa del migdia el Bernat cridà la Berta al seu despatx.
— Berta. Què tal l’equip?
— Molt bé! Sembla que les mostres del quaranta per cent dels exemplars que vam agafar estan en fase contagiosa. La resta ja s’estan recuperant perquè no trobem senyals d’infecció.
— Un quaranta per cent és suficient! Parlem de quaranta dels aïllats dels que vam extreure mostres de sang.
— Aïllats! Se’n podria dir així amb molt bona voluntat! — allò se li havia escapat.
— Què vols dir?
— Res! No em facis cas! No estic fina!
El Bernat la mirà amb dolçament. La Berta semblava diferent de la de sempre però podia ser l’efecte de la visita al centre d’aïllament. Potser l’experiència només es podia superar amb una dosis extra d’elixir i la Berta no el volia prendre. Bé podria estar-se obsessionant per ella sense motiu.
— Berta, et voldria demanar que treballessis directament amb mi els propers dies.
La noia trigà en reaccionar. Allò era una oportunitat per aprendre moltíssim sobre el funcionament i els protocols d’investigació. I per altra banda tindria molt prop el Bernat que per a ella era un referent del món científic i pel que sentia una profunda admiració. I potser també quelcom més… O era a partir de l’admiració que li va sorgir la curiositat? No ho tenia del tot clar. Però la seva resposta no deixà dubtes sobre el seu grau d’entusiasme.
— I quan començo? — va fer la seva veu amb el dring de la d’un infant a qui li han dit que li porten un regal.
— Avui mateix quan entreguis els protocols, després del dinar.
La Berta engolí el que s’havia portat de casa amb els seu companys i els comunicà que estaria parcialment en el seu equip i parcialment treballant directament amb el Bernat. La resposta va ser una felicitació dels companys. No obstant, una companya aprofità que la Berta fregava els seus quatre estris a la pica de la cuina per esbombar davant els seus companys.
— Aquesta és la favorita. Està clar que el Bernat es saltarà els protocols amb ella!
— Tu el que tens és enveja perquè ella és suficientment brillant per fer que un científic abstret com ell es fixi en quelcom altre que no sigui la ciència pura i dura!
La resta de l’equip rigué i l’Anastàsia s’hagué de mossegar la llengua. Els seus companys havien llegit la seva enveja.
Quan va acabar la jornada laboral el Bernat va adreçar unes paraules al seu equip. Havien pencat molt bé i els felicitava pels resultats. Tots s’estaven traient la bata i la Berta va demanar-li al Bernat que activés la porta per tal de poder sortir de la cabina principal i marxar també.
— Et podries quedar aquí un moment? No et faré marxar tard. T’ho prometo!
— Cap problema! — digué la Berta pensant que li havia d’aclarir alguna cosa de la feina o dir-li que havia fet quelcom malament.
Quan tothom fou fora i el Bernat s’assegurà de que no quedava ningú al laboratori respirà fons. La Berta començava a posar-se nerviosa i ja es temia el pitjor. Hauria comès algun error greu aquell dia? No podia haver estat el seu retard perquè era la primera vegada que li passava.
— Berta, he estat observant com et trobaves avui…
La noia alertada volgué respondre amb celeritat.
— Estic una mica indisposada però ja em passarà. Si et refereixes al retard de veritat que no tornarà passar Bernat!
— Ho sé. Ja he vist que no et trobes bé i el que m’amoïna és que puguis haver-te contagiat el virus que estem intentant aïllar.
— Oh! És per això que volies que treballés amb tu! Per evitar contagis amb els meu companys!
— Berta no! Tan sols vull observar si has agafat o no el virus. Per mi pots seguir treballant aquí amb mi i passejar-te per tota la planta si vols. Aquest pandèmia passarà a ser incontrolable dintre de no res.
La Berta s’empassà la saliva. No havia pensat en la possibilitat de ser portadora ella mateixa.
— Ja fa dies que em ronda pel cap que el millor que ens podia passar a tots és una pandèmia amb el virus que impossibilités l’efecte de l’elixir.
— Bernat! Què dius!
— Berta! Fixa’t bé en els protocols inhumans, en el sistema de control, en la manca de llibertat.
— En els presos que manté el sistema en condicions inadmissibles!
El Bernat s’hi acostà.
— Suposem que tinguessis el virus i volgués tenir-lo també. El millor que podria fer és estar contínuament respirant l’aire que tu exhales.
— Per això em volies amb tu!
— T’he trobat massa a faltar per tenir-te lluny més dies!
La Berta engolí més saliva. Potser tot el que li havia passat pel cap durant aquell dia no eren imaginacions seves.
— Et faria res que et donés un petó? Sempre podem excusar-nos dient que era per a fins científics. Així m’asseguro que em traspasses el virus si el tens.
La noia se’l mirà amb ulls de taronja.
— Però això va contra el protocol!
— A la merda el protocol Berta! Dintre de poc no hi haurà sistema.
Ella no digué ni sí ni no i el Bernat va avançar cap a ella. Aquell petó l’havien somniat els dos i se l’havien intentat treure del cap amb glops d’elixir. Quan van aconseguir allunyar-se l’un de l’altre la Berta demanà:
— I ara què?
— Doncs ara t’acompanyo a casa perquè demà dimiteixo. Tu seràs la cap de laboratori i si tens algun dubte t’esperaré a casa meva cada dia per parlar-ne.
— Això és una proposta seriosa?
— La més seriosa que he fet mai a ningú!
Aquell vespre sortiren del laboratori plegats i quan van ser al carrer es van agafar de la mà. No sabien si era la manca d’efecte de l’elixir o el virus però les papallones que sentien a la seva panxa feien que la resposta els fos enterament igual. Al carrer un empleats de les brigades nocturnes enganxaven cartells publicitaris anunciant el nou elixir que no arribava mai…

La Samantha es llevà de mal humor amb la mirada de desconsol de la senyora Ferrer clavada en la seva ment com un punyal roent. No podia fallar-li a ella i menys ara que sabia que el sistema començava a ser vulnerable. Potser podria haver trobat una manera de fer-la fugir! Les cares de desesperació d’aquelles persones al soterrani li feien posar la carn de gallina. Com podia l’administració mantenir tanta gent en aquelles condicions inhumanes? I com podria assumir fer-les desaparèixer a totes de cop? Qui seria capaç d’encarregar-se d’un homicidi en massa similar? Un pensament obscur creuà la seva ment. Potser l’administració subministrava alguna mena de droga als agents que havien d’assumir una feina tan bruta, altrament no es podia ser artífex d’un acte així. En mirar el dispositiu veié que tenia un missatge del Jonathan demanant-li com estava. Semblava sincer. Tot i el disgust que sentia per ell alguna cosa la va impulsar a respondre’l amb un holograma. Li digué que no es trobava bé, que no tenia gaire forces per anar a veure l’agent 54 i que una cosa era ajudar a la gent a traspassar amb dignitat i una altra eliminar gent d’amagat. Era un discurs agosarat que podia fer-la caure en una denúncia que suposaria un ascens directe pel Jonathan. No obstant quelcom la impulsà a dir el que sentia. La reacció va ser immediata perquè el Jonathan demanava contacte amb ella a través en forma d’holograma i ella va accedir.
Aparegué la imatge del Jonathan ja vestit amb la seva indumentària de treball.
— Si no et trobes bé Samantha, agafa’t un dia lliure. Saps que pots.
— No em servirà d’absolutament res perquè demà tampoc estaré bé. A tu no et va afectar el que vas veure ahir? — va ser una pregunta directa i comprometedora.
— Sí perquè no m’esperava aquella multitud empresonada. L’elixir deu estar fallant per molta gent. No sé com seguirà funcionant amb tants ciutadans desapareguts. Tu creus que és l’única ciutat a Arda 1 on està passant.
— No ho crec.
— Tens por?
— Estic confosa. No sé si el sistema intentarà guanyar el control a través de la violència. Va ser així que van sotmetre tota la població al principi oi?
— Sí. Però d’això millor no parlar-ne. Em diràs si et puc ajudar en res?
— T’ho diré.
La Samantha interrompé la connexió amb una estranya sensació de complicitat que li donà suficient energia per anar a veure al bavallós agent 54. Potser també hauria d’haver-li dit al Jonathan com la feia sentir aquell individu que abusava de la seva posició de poder per satisfer els seus instints. Però aquells missatges només els podia comunicar a través del seu dispositiu il·legal. I no sabia si en Jonathan en tenia un o si el seu ex-company podria acabar sent un traïdor que l’extorsionés a ella. Amb aquelles reflexions tan poc encoratjadores es va prendre el seu cafè i va esmorzar frugalment. No tenia excessiva gana i havia de fer un esforç per menjar.
En pujar al transbordador va veure de seguida una cara coneguda però ja era massa tard per baixar del vagó i anar a un altre. Només li faltava allò aquell matí. El Roger la veié i s’apropà a ella per donar-li dos petons. La Samantha no el volia prop però una escena no semblava pertinent. El noi li demanà si podien quedar en algun lloc amb més intimitat i a la Samatha se li va regirar l’estómac. Per treure-se’l de sobre li digué que ja el contactaria ella. Va agrair que acabés el seu trajecte perquè volia baixar del transbordador per respirar. Notava una pressió molt forta al pit i el cap li donava voltes. Què més podia anar malament aquell matí? Quan estava a punt d’arribar a la central de vigilància li tremolaven les mans i les cames li feien figa. Mirà el seu dispositiu. Només es podia permetre estar uns minuts fora i respirar fons perquè altrament faria tard i estava penalitzat. Activà el seu dispositiu i la porta s’obrí. Pujà les escales per donar-se una mica més de temps i asserenar-se. Potser un glop d’elixir l’ajudaria però no tenia ganes d’enterbolir-se el cervell. L’elixir només la faria toixa i lenta i no li permetria veure les coses clarament.
Trobà l’agent 54 davant de la seva taula i volia escoltar l’informe de la desaparició de la Lícia directament de boca de la Samatha. Amb veu marfosa ella explicà el que havia vist intentant eliminar qualsevol senyal d’emoció en el seu relat. Per complaure al sistema li calia no demostrar sentiments. Just en acabar l’exposició dels fets s’encengué el dispositiu d’alerta de sobre el taulell de l’agent 54. Aquest connectà. Una veu metàl·lica distorsionada per un robot comunicà un missatge urgent. S’havien de fer desaparèixer tots els dissidents i resistents en els propers tres dies i fins llavors no hi hauria cap més detenció. Es requeria que l’agent 54 tornés a marxar i aquest cop era per uns dies. La fità als ulls i li digué.
— Et deixo el codi de contacte dels agents 53 i 55. Ells t’ajudaran en el que calgui per complir les ordres.
La Samatha estava pàl·lida. Entenia perfectament què volia dir allò de “complir ordres”.
— Sé que sabràs treballar de manera professional. Pots agafar com a auxiliar el teu ex-company. Com es diu? Jonathan?
La Samantha no gosava a dir res per reprimir la nàusea que sentia. Ella es dedicava a endolcir el traspàs forçós de la gent. Allò no era cap tasca abominable, però el que li havien encomanat ara sí que ho era.
— Acostat Samantha.
La noia no donà ni un pas.
— Que t’acostis t’he dit!
Ella ho va fer reprimint la ràbia que portava dintre.
L’agent l’estirà del braç se la va apropar per agafar-la per la cintura. L’olor corporal d’aquell home colpejà el nas de la Samatha a qui li retornà el record olfactiu a humanitat del soterrani on havien portat la Lícia. Li vingué una arcada i tot el que portava a l’estómac va sortir en forma de vòmit i va anar a parar als pantalons de l’agent 54. Aquest l’apartà amb angúnia.
— Què fas? — digué ell prement un botó del taulell.
— No he vingut en condicions avui, em trobo malament, ho sento!
— Ets una figaflor, marxa! Et faig venir un vehicle privat de transport i que et porti a casa. Demà has d’estar bé, em sents?
Amb vergonya la Samantha s’apartà d’aquell home. El seu estómac l’havia salvada d’alguna cosa molt pitjor que uns crits fora de lloc.
Va sortir al carrer per esperar el seu vehicle i de cop sonà una sirena i s’encengueren els llums vermells d’emergència. Era obvi que el sistema havia entrat en alerta.

Al soterrani la Lícia intentava mantenir la calma endebades. Sabia que portava posat el localitzador i que la xarxa la trobaria. Potser. Eren en un lloc força enfonsat i probablement el senyal del transmissor de l’arracada no seria prou potent. I començava a perdre la calma i la fe. La fortor a humanitat era irrespirable i no hi havia pràcticament espai per caminar. La gent romania estirada completament apàtica i aquella visió atemoria a la Lícia. Li passaria a ella també? Quant temps portava aquella gent privada de llum solar, d’aire net i de suficients aliments? De ben segur que l’apatia era millor que la desesperació. Volia animar-se i recordava l’abraçada del Benet i la mirada dolça de la seva filla. Havia de viure per ells! De cop pensà en la Samatha i se li foragità el cor. Havia promès que l’avisaria i no ho havia fet. O era una traïdora? Alguna cosa devia haver anat malament i allò posava tota la missió en perill. Si la xarxa hagués sabut quan la volien fer desaparèixer l’haurien pogut seguir a distància prudencial per si no funcionava el rastrejador. Però tan ràpidament com havia passat tot, molt probablement la xarxa no havia tingut temps d’actuar. L’exasperava pensar que la seva filla, el Joel i el Benet podien estar patint per ella. Intuí que el temps se’ls acabava a tots.
En aquells mateixos moments la Samatha arribava a casa pàl·lida. Anà a rentar-se la cara i treure’s l’uniforme. El cap li donava voltes i se sentia el cor a les orelles però li calia actuar. Connectà el dispositiu i demanà contacte per holograma amb el Jonathan. Aquest respongué que estava a punt de sortir d’una visita amb un futur client de traspàs i que si podia parlar amb ella en deu minuts. La Samatha respongué afirmativament. Li costaria reprimir les llàgrimes durant aquell temps. Aprofità l’estona per pensar en què li diria exactament al Jonathan quan el veiés en persona. No pogué acabar de rumiar el discurs perquè el seu dispositiu es connectà al del seu company.
— Com et trobes?
— Sóc a casa. No estic gaire bé i només tinc un dia per recuperar-me. Et faria res venir aquí? Hem de parlar de feina.
— Sí és clar. Avui no tinc cap altra visita programada. Només em cal fer comandes.
— Ja les faràs més tard! de moment els agents esteu en estat d’alerta i és prioritari atendre ordres dels superiors.
— Sí, ho sé. Tots els agents de traspàs hem rebut la notificació. Si em dones l’adreça vinc immediatament.
— Ens veiem en mitja hora. —Va dir la Samantha sorpresa del seu to resolutiu.
Tenia prou temps per pensar què volia fer exactament. Primer trucà a la seva amiga Berta i li deixà un missatge. Feia dies que no en sabia res i li deia que la trobava a faltar. També tingué temps per un missatge curt a la seva germana i un per a la seva mare. Tenia cinquanta-tres anys. Li quedaven dos anys per fer el traspàs. Li vingué al cap que no podia imaginar com se li posaria haver de fer els preparatius per la cerimònia de la seva mare. Se l’estimava tant! Sentí una fiblada al cor, intensa i dolorosa però dolça alhora. Dos anys no eren res, la seva mare en podia viure molts més i s’ho mereixia! Estava posant els seus pensaments en ordre en el seu diari personal de paper quan el seu dispositiu anuncià l’arribada del Jonathan. Li obrí la porta i l’esperà dreta a l’entrada.
— Bon dia Samantha! — va fer ell amb un somriure als llavis.
Ella intentà retornar la salutació amb la mateixa afabilitat però el somriure era forçat perquè per dintre la por la sacsejava. Ensenyà al Jonathan un full del seu diari en blanc que consistia només en la frase «desconnecta el teu dispositiu» El Jonathan obeí i llavors ella el va fer passar i li oferí un cafè. Respirà fons i li explicà amb veu marfosa que el sistema trontollava i que li havien demanat que eliminés tots els resistents i dissidents empresonats. Observà el Jonathan i veié com l’expressió del seu rostre canvià immediatament.
— Això que ens demanen és un crim! És assassinar a tota aquella gent!
— Exactament Jonathan! Per mi fa ja unes setmanes que l’emoció de l’ascens i de treballar pel sistema s’han acabat. Jo no sóc cap assassina i no ho seré perquè prefereixo llevar-me jo la vida abans!
— Samantha no! — digué el Jonathan estrenyent el seu braç.
— Recordes que et vaig dir que potser m’hauries de fer un favor?
Els ulls del Jonathan s’il·luminaren.
— El que sigui!
— Necessito que m’ajudis a alliberar l’Alicia Ferrer.
— La nostra clienta?
— Sí la mateixa! Ara no tinc temps d’explicar-te’n el motiu però és molt important per mi. Pensa que t’han assignat com a ajudant meu i se suposa que demà hem de dirigir l’operació d’eliminació conjuntament amb dos agents de l’administració que ens poden donar un cop de mà.
— Però tu això no ho vols fer oi?
— I tu Jonathan?
— No per favor! Jo mai hagués imaginat haver d’eliminar tanta gent!
— I tanmateix tu i jo hem treballat durant anys com a ajudants de traspàs. Com si fos tan diferent!
El Jonathan abaixà la mirada. En el fons tenia raó però ell no s’havia plantejat mai si el que feia era o no moral perquè estava estipulat per la llei i els que havien de traspassar havien accedit a fer-ho voluntàriament a canvi de tenir fills. Hi hagué una pausa abans de la següent pregunta.
— I com ho faré? No podré entrar així com així al soterrani.
— Dona’m un minut que de fer una trucada. Queda’t aquí que vaig a la cuina a fer-la. Com menys sàpigues tu del que passa, menys et poden culpabilitzar de res. Tu i jo avui hem estat parlant de com dirigir l’operació, d’acord?
— Samantha, estic tan embolicat com tu en això. No intentis protegir-me que el que et passa ha estat culpa meva!
— És massa tard ara per parlar de responsabilitats!
La Samantha anà a la cuina i connectà el seu dispositiu il·legal per comunicar-se amb la Berta. Aquesta just estava fent la pausa del cafè i pogué parlar.
— Quina alegria veure el teu missatge aquest matí! Jo també t’he trobat a faltar i tinc moltes coses per explicar-te!
La veu de la Berta la va reviscolar.
— Jo també Berta. I espero poder fer-ho si tot va bé. Perquè si no hi va, potser ja no ens veurem més.
Hi hagué un silenci fosc a l’altre costat.
— Samantha, què passa, estàs bé?
— En un bon merder diria jo. Per culpa de l’administració.
— Et puc ajudar d’alguna manera?
— Doncs sí. La veritat és que sí.
La Samantha li digué a la Berta que necessitava treure una de les resistents del laboratori per parlar amb ella i li demanà si no podia demanar fer una prova amb la Lícia. La Berta s’hi avingué. Li seria fàcil ara des de la seva nova posició però volia saber què passava.
— No t’ho puc explicar ara. Digues que en vols unes anàlisis de sang o la necessites de conillet d’índies perquè ella de tota manera ja estava en edat de fer el traspàs.
—D’acord! Però em deus una tarda de la teva companyia que et vull explicar les novetats de la meva vida!
Aquella il.lusió era inusual en la seva amiga, més aviat tímida i discreta.
— Aquesta novetat porta pantalons? — demanà la Samantha agullonada per la curiositat.
— Una sí!
Allò deixà la Samantha encara més pensarosa. La seva millor amiga tenia dues novetats i ella no en sabia res! Li hagués agradat quedar amb ella aquell mateix vespre però era impossible perquè ella havia de fugir.
Quan acabà la conversa, la Samantha entrà a la sala d’estar amb un somriure dibuixat al seu rostre.
— T’encarrego un transport especial. Has d’anar a recollir la senyora Ferrer al soterrani per portar-la al laboratori. A mig camí hauràs d’anar al bany i et descuidaràs la porta oberta.
Els ulls del Jonathan s’obriren.
— Seré l’agent més estúpid d’Arda 1! — digué en senyal de protesta.
— I què prefereixes? Ser el més estúpid o el més assassí? A més jo vindré amb tu!
Al Jonathan li vingué al cap una antiga pel·lícula que havia vist amb el seu pare de petit però no en recordava el nom. Una parella de fugitius desafiaven tot un estat. En això es podien convertir ell i la Samantha en poques hores. Sentí la suor freda que li baixava per l’esquena i pensà que tot era millor que complir amb la missió assignada.
La Samantha es quedà a casa recuperant-se del seu mal estat. Intentaria fer un dinar lleuger però suficientment calòric per dur a terme la seva missió perquè seria una fugitiva en poques hores i no podia estar dèbil. No tenia ni idea de quant temps trigarien els agents en adonar-se que la Samantha havia fallat l’endemà. Ni de com activarien la seva cerca. No havia estat suficientment prop de l’elit per assabentar-se’n, així és que s’hauria d’arriscar com també ho havien fet els dissidents contraris al sistema. Ells lluitaven per una causa i a ella li tocava fer-ho de la mateixa manera.
A un quart de quatre el Jonathan arribà a casa la Samantha. Ella l’observà i notà que el seu company no feia tan bona cara com de costum i allò la va tranquil·litzar. No era tan superficial com havia pensat.
— Estàs preparat?
— Suposo, perquè no sé què m’espera però l’alternativa no m’agrada i no podria viure amb ella.
La Samantha va somriure. És tot el que li calia saber. Era molt fàcil treballar pel sistema si la feina més bruta la feien els altres però si l’havia de fer un, es convertia en un malson.
— El transbordador ens espera! — digué ella.
Baixaren al carrer i justament davant de l’edifici hi havia un vehicle negre. La Samantha activà la porta per tal que s’obrís.
— Ara quan entrem el vehicle, aquest s’enfosquirà per no deixar-nos veure on anem.
— Ho sé. Ja vam passar per això una vegada.
— Quan arribem al soterrani ens hem de comportar amb normalitat. Si em venen ganes de vomitar dius que estic en estat.
De cop la cara del Jonathan va canviar.
— Què?
— Ja ho has sentit.
No hi hagué cap altre intercanvi de paraules entre els dos. La Samantha estava concentrada intentant calcular tots i cadascun dels moviments que haurien de fer. I el Jonathan estava capficat amb el que havia dit la Samantha. No s’havia parat a pensar d’on li havia vingut el mareig la darrera vegada però era cert que la fortor del soterrani li havia regirat l’estómac fins i tot a ell i per això no es va amoïnar. Seria una excusa que donava ella o era veritat? El Jonathan no sabia que ella tenia parella, però era obvi que de vegades no calia per tenir un accident no previst pel sistema. I potser per això a ella ja no li importava ser fugitiva. Devia fer cara de babau perquè la Samantha digué.
— Jonathan. T’hi veus en cor? Altrament ja ho faig sola i m’invento quelcom.
— No. Estic bé. — Va mentir ell a qui li bleïa la sang que la Samantha pogués estar embarassada perquè allò condicionaria tota la seva vida. Un embaràs fora del previst pel sistema era una condemna.
El viatge se’ls va fer curt. A la Samantha perquè necessitava forces i al Jonathan perquè li calia un temps per analitzar el que havia dit ella. Potser només era part del pla.
Quan van arribar, el vehicle va obrir les portes i ells es van trobar davant la gran porta. La Samantha va activar el dispositiu i l’entrada de ferro es va aixecar ombrívola i ferotge per deixar només a la vista tres individus vestits de negre i armats.
– Identificació?
La Samantha i el Jonathan van ensenyar els dispositius.
— Passeu! — digué la veu d’un dels homes que la Samantha reconegué immediatament.
El recorregut es va fer llar pels dos altre cop. I de nou la Samantha sentí la necessitat de vomitar però aquest cop es pogué controlar. Potser només era qüestió d’acostumar el nas a tot aquell ferum.
Un cop a la gran sala el Jonathan i la Samantha es van mirar amb por. Alguns jeien somicant i mig esmaperduts. Una dona de les que van veure els dos companys de feina s’arrancava els cabells tot cargolant-se’n uns quants als dits. La seva mirada enterbolida indicava la pitjor de les condicions mentals. Dues persones, una dona i un home, donaven cops de puny a la paret i cridaven uns mots inintel·ligibles pels altres. La Samantha abaixà la mirada per tal que no li llegissin els pensaments.
— Alícia Ferrer. És la dona que necessiten al laboratori.
Aquell home se situà davant del panell de control i repetí l’ordre dos cops. «Alícia Ferrer, vingui a la zona d’apertura de la cel·la». Passaren uns minuts però no s’hi presentà ningú. El vigilant tornà a repetir el missatge. La Samantha i el Jonathan tenien temps de cobrir-se la cara per tal que no els reconeguessin. Als pocs uns minuts, la Lícia aparegué a la porta amb barrots. Els seus cabells jeien encara perfectes sobre la seva espatlla però el seu rostre estava esbarrellat.
— Alicia Ferrer? — demanà l’agent.
— Jo mateixa. — digué ella en to sorprenentment serè.
— Haurà d’acompanyar a aquests agents al laboratori.
La Lícia no digué res. Entenia que podia ser veritat o no perquè probablement no interessava posar a ningú nerviós. No tenia cap opció i ben pensat un canvi de lloc potser activaria el xip que portava a l’arracada i donaria una pista a la seva filla i la xarxa.
— D’acord!
Pocs minuts després la Lícia caminà fins la sortida acompanyada de dos agents armats i dos sense armes. Devia haver despertat molt interès per tal que l’escortessin tantes persones. Un pensament li va fer venir esgarrifances. D’alguna manera s’haurien assabentat dels seus plans i potser volien desarticular la xarxa. La Lícia va haver de fer un esforç per caminar dreta perquè les cames li feien figa. Quan van ser prop del vehicle un dels agents dels soterrani va fer pujar la Lícia al cotxe i el Jonathan i la Samantha van seure a la part del davant. Les portes es tancaren i el vehicle s’enfosquí. La Lícia només pensava en sa filla, el Joel i el Benet. Quan ja portaven uns deu minuts de trajecte la noia del seien de l’acompanyant es va descobrir la cara. Era la Samantha!
— Senyora Ferrer, bona tarda!
La Lícia havia perdut completament la noció del temps i no sabia ni que era de dia. Al soterrani sense llum tots estaven desorientats i ella havia intentat calcular els dies que podia haver estat tancada però tampoc ho havia aconseguit. Veure la Samantha no la va agafar per sorpresa i va lligar caps de seguida: segur que era una infiltrada i ella s’havia deixat enredar. Què beneita havia estat! Havia posat en perill la xarxa per culpa de la seva ingenuïtat!
— Dintre de cinc minuts aturarem el vehicle i el meu company haurà de sortir-ne per una urgència biològica i jo activaré la sortida quan ell ja porti dos minuts fora. Llavors haurem d’arrencar a córrer tant ràpidament com puguem. —Hi hagué una pausa— No fallo mai a ningú i no li podia fallar tampoc a vostè. Em vaig comprometre a dir-li quan la volien fer desaparèixer i no hi vaig ser a temps.
La ment de la Lícia processava ràpidament la informació i el cervell li oferia dues opcions: o bé allò era en aquell moment el parany real, o bé la noia estava posada en un bon merder. Cosa que també era possible perquè s’havia avingut a ajudar a algú a qui s’havia d’eliminar.
—Gaudeixi dels cinc minuts i agafi forces perquè hem d’arribar tan lluny com sigui possible en poc temps.
— Gràcies! — digué la Lícia amb un fil de veu pràcticament imperceptible.
El cor dels tres passatgers del vehicle començà a bategar ràpidament.
— Tu dius que he estat jo i et presentes a l’administració!
— No vull Samantha! Et vaig posar jo en aquesta situació i vinc amb tu!
— Si fugim els dos serà més sospitós!
— No estaré tranquil sense saber on pares!
— Doncs no tenim cap altra opció! — digué ella vehement. — I no hem tingut temps de pensar en cap pla de fugida.
La Samantha mirà el rellotge del panell.
— En tres minuts s’activarà la porta.
La Samantha mirà fixament el rellotge desitjant que no li faltessin energies per córrer amb el seu mareig.
En el moment en què s’aturà el cotxe tot va passar molt ràpidament. Primer el Jonathan sortí del vehicle amb celeritat. Després la Samantha desitjà a la Lícia molta sort i emmudí.
— On anirà vostè? — digué la Lícia.
— No ho sé! Procuri no parlar ara. S’ha de concentrar en les seves cames senyora Ferrer.
— Lícia, em dic Lícia. — Pensà altre cop en el dia en què la Samatha l’havia anat a visitar a la feina. Per algun estrany motiu hi havia confiat. — Vingui amb mi!
La Samantha girà el cap cap a la Lícia. Quedava un minut.
— Vingui amb mi que sé on ens podem amagar!
La Samantha no tenia clar cap a on fugiria però tampoc creia que la Lícia la pogués amagar.
— A casa seva ens buscaran de seguida!
— No és a casa meva. Ni de ningú de la família.
De cop el so d’una alarma s’activà. Era el braçalet de la Samantha.
— Ara!
Les portes s’obriren i la Lícia i la Samantha sortiren del vehicle. La Lícia mirà dos segons al seu voltant i s’orientà de seguida. Ensenyar habitatges era molt pràctic perquè coneixia la ciutat com la seva pròpia casa gairebé.
Va prémer a córrer i de cop notà que algú corria darrere ella. Era la Samantha.
L’Eva era a casa del Benet pàl·lida com la llet. El Joel seia al seu costat i li agafava la mà.
— No va donar avís del que passava però tenim el darrer senyal que hem rastrejat i hem localitzat el punt de la ciutat en què es trobava. Ara estem comparant el senyal amb la descripció que el Sam va fer de la zona d’aïllament.
— Què pot haver passat? — digué el Benet amb veu tremolosa.
— Treballem sobre la hipòtesis que la Samantha fos una doble agent. Però fins ara cap de nosaltres ha estat arrestat.
El Benet s’emportà les mans al cap. Només havia aconseguit dormir durant quatre hores les dues darreres nits.
L’estat de torbació dels tres era tan gran que cap d’ells s’adonà de que al dispositiu que havien col·locat sobre la taula se li havia encès el llum verd.
— Segons el que tenim i la descripció del Sam demà podrem tenir quatre possibles amagatalls als voltants de la ciutat. — Va dir el Joel pausat.
— Però i si han trobat el transmissor a la Lícia?
— Llavors sabran que treballava per la xarxa. Però no ens poden localitzar. — Va dir el Joel.— El que no podrem saber és on para ella.
Un so intens els va arrencar de les seves cabòries i tots miraren el dispositiu de la taula.
— És el rastrejador de la mare! — va dir l’Eva exaltada.
El Joel se la mirà alarmat.
— Que potser porta ta mare o no! Vaig a comprovar la seva posició.
Connectaren el rastrejador al dispositiu del Joel que va localitzar de seguida en un mapa on estava el xip en moviment.
En un carrer de la ciutat les dues fugitives anaven perdent energia.
— No puc més! — va fer la Samantha. — Aquest matí no em trobava bé i he hagut de menjar lleuger. Ara la gana ja no em deixa córrer. No podem parar a comprar quelcom?
La Lícia pensà durant uns segons.
— Tots els establiments estan monitoritzats. És molt perillós. Nosaltres no podem comprar. — El seu rostre canvià. — Tens unitats d’energia a sobre?
La Samantha en portava un bon feix en forma de targetes. Gairebé ja no les feia servir ningú però permetien no haver-se d’identificar amb el dispositiu per pagar.
— Busquem primer un centre d’alimentació i esperem que passi un vailet. Li oferirem unitats d’energia per tal que ens faci la compra.
— Però i si no en passa cap? — digué la Samantha amoïnada.
— Si veiem que no passa ningú durant una estona, llavors ja inventarem un altre pla. De tota manera necessitem descansar.
La Lícia va explicar a la Samantha què farien per no despertar sospites. La Samantha hauria de fer veure que estava marejada i li calia menjar. Llavors li demanarien a algun noi o noia que els portés quelcom.
— Fas mala cara. Et trobes bé? — va fer la Lícia.
— M’han dit que és pitjor els tres primers mesos. Després els marejos marxaran per si sols.
La Lícia la llucà amb els seus enormes ulls de color mel.
— Ho sap el pare? Estarà patint per tu…
— No n’hi ha de pare senyora Ferrer. I el sistema m’hagués rebutjat igualment pel meu delicte i jo hagués quedat fora de la llei.
Eren assegudes a una portalada del carrer. La Lícia li agafà la cara i la girà cap a ella.
— Quan arribem on et porto estaràs com una reina. Has de pensar en el nen que vindrà perquè t’ajudarà a agafar forces.
Els ulls blaus de la Samantha es dirigiren cap al terra i una ombra de torbació cobrí el seu rostre.
— No t’has d’avergonyir de res per més que ho vulgui el sistema, em sents?
En aquell moment un noiet d’uns tretze anys passà per davant d’elles. Era molt alt i esprimatxat però la seva cara encara arrodonida delatava la seva edat.
— Ei tu! Perdona! — va fer la Lícia que encara tenia veu.
El noiet les mirà.
— La meva filla està molt marejada i necessita menjar. No voldria deixar-la sola. Saps si hi ha algun establiment d’alimentació per aquí? No som del barri…
El nano les mirà amb rostre de curiositat.
— Sí. Un carrer més avall. Vol que les acompanyi?
— La meva filla no es pot moure gaire. Tinc por que caigui. Et puc donar vint unitats d’energia per portar-li quelcom per menjar. Si ho fas te’n donaré trenta de propina quan siguis aquí.
El noi mirà la Lícia.
— És de debò això?
La Samantha tragué unes quantes targetes d’unitats d’energia.
— Per favor! — va fer.
El noi agafà una targeta de vint i anà a l’establiment. Trigà una bona estona en arribar però pensaren que era normal perquè els nois d’aquella edat no feien sovint la compra i havia de rumiar bé què podria fer de les unitats d’energia. Havia de comprar coses que es poguessin menjar de seguida. La Lícia desitjà que no portes només bosses de patates fregides i porqueries similars. La figura llarga i prima aparegué al cap de carrer no gaire més tard. Portava un cabàs reciclable força ple.
— Aquí teniu. Pà i formatge, iogurt líquid i dues peces de fruita. Va bé?
— És fantàstic! — digué la Samantha tot donant-li les trenta unitats d’energia.
— Puc fer res més per vosaltres?
— No gràcies. Quan hagi posat quelcom al cos, de seguida es trobarà millor. Ens has fet un gran favor!
Un cop hagué marxat la Lícia li preparà com pogué un entrepà a la Samantha i aquest va voler donar-ne un tros a la seva mare fictícia.
— Per mare i filla no passem! Vostè és molt fosca de cabell i jo sóc rossa.
— No em tractis més de vostè que no sóc pas tan gran jo! — i esclafí a riure.
Mentrestant l’Eva mirava com hipnotitzada el dispositiu.
— S’ha aturat oi?— demanà de manera retòrica.
— Això sembla. —digué el Joel.
— Podríem anar-hi amb el vehicle especial i veure qui porta el dispositiu.— Digué el Joel.
La cara de l’Eva s’entristí perquè el que havia dit significava que no creia que el portés la seva mare.
— Espereu! —exclamà el Benet. — Podem anar-hi amb un vehicle de reciclatge. Els controlo tots remotament. Normalment no em cal fer-ho a casa però puc perquè s’activen amb el meu dispositiu.
L’Eva i el Joel es van mirar.
— Sempre serà millor que anar-hi nosaltres i posar-nos directament al parany.
El Benet activà la sala de reciclatge de manera remota i va fer pujar el seu androide preferit a un vehicle i llavors el va fer arribar a casa seva. Els vehicles de neteja que transportaven robots no eren poc usuals als carrers a qualsevol hora. I de la planta de reciclatge a casa del Benet el vehicle va trigar només vint minuts. Tots tres ja estaven preparats per marxar.
—Seguirem detingudament el senyal. No crec que trigui a moure’s. Altrament seria un parany per a pòtols! — va dir el Joel.
Mentre circulaven per la ruta que els havia de portar on feia poc havien monitoritzat el senyal quiet, de cop veieren que el senyal del xip es movia.
— Canvio la ruta! — digué el Benet.
Al darrere l’Eva i el Joel seien entre els enormes cubells sense poder veure res.
— Marc amic meu, avui anem en missió secreta!— digué el Benet amb energia.
El Benet passà a control manual de l’androide que conduïa el vehicle. Volia resseguir bé el xip. Es movia lentament i això els donava avantatge. No trigarien en ser al punt on es trobava.
— Nois! Ja som prop! Quan tinguem l’individu localitzat, què voleu fer?
El Joel i l’Eva es van posar el passamuntanyes i van agafar l’esprai anestèsic per adormir qui fos que portava el xip en cas de no ser un androide.
— Improvisarem!
Les cames de la Lícia començaven a fer figa però ja no eren tan lluny de casa del Benet. A uns quaranta-cinc minuts a peu.
— Aguantaràs? — va fer la Lícia.
— Jo sí! Em demano d’on treus les forces per seguir, és fantàstic!
Van sentir un soroll darrere seu. S’havia fet fosc i hi havia poca gent al carrer. Uns llums il·luminaren l’asfalt i el cor se’ls va disparar. Potser eren els vehicles policials que ja les havien localitzades. Van començar a córrer però el camió les empaità. En ser al costat seu una veu cridà:
— Lícia!
La Lícia mirà el vehicle però el seu cervell no processà la informació prou ràpidament. Mig a les fosques li costà reconèixer l’Androide de neteja dins el gran vehicle. Al seu costat la silueta coneguda li semblà un miratge. Li ho semblava o era ell? La porta del vehicle s’obrí i el Benet saltà del camió de reciclatge i s’abraonà sobre la Lícia.
— Benet! — va fer ella abraçant-lo amb força.
— No tenim temps! Puja!
El Benet veié de cop la noia rossa.
— Ella és dels nostres!
I el Benet obrí la porta del darrere i deixà pujar les dues dones. Hagués pogut cridar d’alegria però s’havia de reprimir.
— Mare! — digué l’Eva encara amb el passamuntanyes posat.
L’abraçada fou llarga. Una estranya sensació d’assossegament s’apoderà de la Samantha. Havia seguit l’instint correcte perquè potser salvar l’Alicia la salvaria a ella.

Van passar la nit desperts bevent cafè i planejant l’alliberament dels dissidents i resistents a casa del Benet. L’havien convertit en una mena de sucursal del quarter general de la xarxa i en aquells moments hi havia el Joel, l’Eva, el Benet i la Lícia, la Samantha, el Sam, el Joan i el Max. El Joan era psicòleg i lingüista i mantenia la comunicació de la xarxa amb altres cèdules a Arda I. El Max era expert en informàtica i tecnologia i havia inventat el xip que la Lícia portava a l’orella. Estava dibuixant un mapa dels amagatalls subterranis de la ciutat on podien estar captius els presoners. I amb l’ajut de la Samantha i la seva descripció de l’entorn de l’entrada del centre d’internament el Max estava calculant les probabilitats de que fos un dels tres llocs que havia plantejat en un principi. Va introduir les dades que havia donat la Samantha a l’ordinador i que coincidien amb el que havia dit el Sam. La descripció de la Samantha però era molt més acurada i per tant el marge d’error ara era pràcticament zero. Quan l’ordinador va tenir la localització exacta la Lícia i la Samantha van relaxar-se una mica i el Benet els va voler preparar quelcom per menjar.
— Et fa res que ho faci jo mateixa Benet? Necessito alguna activitat quotidiana que em faci esborrar del cervell tot el que he vist aquests dies al centre d’internament.
El Benet li va fer un petó al front.
— Clar que no! Tinc la nevera plena i un armari amb provisions. Agafa el que vulguis!
La Samantha va mirar aquell aparell refrigerador amb delit.
— M’ho podria menjar tot ara mateix!
El Joel i el Max estaven parlant de com entrar i sorprendre els guardes de seguretat que vigilaven el centre d’internament.
— Desxifrar el codi d’obertura del la porta principal serà fàcil. El realment complicat serà que no saltin les alarmes immediatament després i no tinguem a vint agents acorralant-nos en pocs minuts. No vull arriscar-me a perdre cap dels meus. — Digué el Max.
— Un cop obrim la porta saltaran les alarmes si la visita no és anunciada oi?
— Exacte.
— Quants agents de seguretat hi ha al centre.
— la Samantha va dir que en va veure dos a l’entrada i els dos que vigilaven la sala gran. Però segur que hi ha més agents amagats en altres indrets de les antigues clavegueres que podrien arribar de manera immediata.
— Per què estàs tan segur? — demanà el Joel.
— Perquè vigilar tantíssima gent no pot ser cosa de quatre agents.
— Però fins fa un any no hi havia tantíssims resistents o dissidents. I segurament els feien desaparèixer poc a poc… o els mantenien reclusos en cel·les privades monitoritzats per una càmera. Ara seria impossible. Els han posat a la sala gran perquè no es poden vigilar un miler de persones contínuament.
— Cert. Això fa pensar que o bé els espais habilitats al clavegueram no són tan grans, o no hi ha prou agents de vigilància.
— Podria ben bé ser que generalment els reclusos ja no tinguessin cap ànim d’escapar després de l’internament. De fet estar aïllat o tancat sense saber quina hora o quin dia és pot arribar a anular la voluntat humana. — Digué en Joan.
— Per tant ens podem trobar en què només hi hagi un parell d’agents de seguretat…
De cop la Samantha entrà a la sala d’estar amb un plat de pasta amb verdures i truita.
— El sistema està col·lapsat. S’ha demanat aplaçar tots els traspassos perquè la prioritat és aconseguir altre cop el control sobre la situació…
— Això vol dir que potser els agents desocupats podrien estar al subterrani.
— Se’m va demanar l’eliminació immediata dels dissidents i resistents. Suposo que enviaran més agents per portar-la a terme. Havia de ser jo qui ho fes però els he fallat…
Les cares de tots van expressar disgust.
—No em dedicava a això jo. Vaig caure de rebot a les altes esferes i el mal paper me’l van encomanar ahir. Però el que sí sé és que no podem perdre temps perquè si s’havia d’eliminar els ciutadans presos o faran amb o sense mi. Però potser més tard del que tenien previst.
El Max i el Joel van sospirar i el Joan abaixà la mirada.
— Només es pot tractar d’unes hores de diferència. — Digué l’Eva.— No podem continuar pensant en si funcionarà o no el pla. Hem d’allistar tantes persones com sigui possible i alliberar els presos.
De cop el rostre del Benet canvià per complert.
— Se m’acut que podríem fer servir els androides de reciclatge per neutralitzar possibles agents de seguretat.
El Max de seguida va demostrar entusiasme.
— Els pots programar per obeir ordres?
— És el que faig cada dia. El que passa és que el que fan es rutinari. Això seria nou i un perill. Els puc ordenar atacar a agressors, però qui no em diu que els androides no prenen els presos com a agressors?
— Però és la única manera de no arriscar la vida de gaires agents de la xarxa.
El Max i el Benet van anar al dormitori del Benet a treballar en el pla. Havien d’actuar l’endemà a trenc d’alba i això suposava que depenent de l’èxit de l’operació el Benet estaria en perill.
La Lícia aparegué amb una tassa de cafè pel Benet i escoltà el pla.
— No és una mica agosarat això? No has pogut comprovar si els robots responen…— digué amoïnada.
— No els faré servir tots perquè les activitats de neteja segueixen ara i seguiran durant la matinada i molts d’ells estaran descarregats. Faré servir els de reserva.
El Benet allargà el braç i es begué el cafè mentre la Lícia li posava una mà sobre l’espatlla.
— En teniu per molt?
—Una horeta potser. — Respongué el Max.
— Creieu que tindreu temps de descansar una mica?
— Dues hores com a molt. — Digué el Benet.
— La Samantha i jo volem ajudar.
— Ni parlar-ne! — digué el Benet. Vosaltres esteu més segures aquí perquè ja sou fugitives!
Els ulls color mel de la Lícia es van enterbolir i el Benet se n’adonà de seguida.
— Tu has de ser aquí amb la Samantha i estar a punt per si us necessitem. Ens mantindrem en contacte amb vosaltres!
La Lícia i el Benet es van estirar una estona al llit d’aquest. Ella va poder dormir però el Benet notà els espasmes nerviosos que la sacsejaven i la va agafar fort. No sabien com funcionaria el pla però tenien clar que era arriscat.
A les quatre el Joel, El Benet, el Max i l’Eva ja estaven preparats. Per no despertar sospites havien de sortir de l’edifici en moments diferents i pujar en vehicles diferents. La Lícia s’aixecà per acomiadar-se de tots i va veure que la Samantha dormia al sofà.
— Recordes com funciona l’ordinador? — va dir el Joel que li havia explicat la nit anterior.
— Sí i tant!
Tots portaven a la orella un transmissor perquè així la Lícia els tindria a tots localitzats. Abraçà la seva filla i el Benet.
— Pensava que no havies d’anar-hi tu!
— Es queda el Joan que és qui pot comunicar-se més ràpidament amb les altres xarxes. Ell parla diverses llengües. — Volia acaronar la Lícia i tanmateix desitjava mantenir el cap fred. Entendrir-se ara podia ser perillós.
El Benet va sortir amb el Max i a la cantonada els esperava el vehicle de reciclatge amb tres androides darrere. El Max conduïa i mentrestant el Benet intentava programar els androides. El Joel i l’Eva van sortir en un altre vehicle també en direcció a l’entrada del subterrani. Els primers que van arribar a la zona van ser el Benet i el Joan. Van situar el vehicle de neteja darrere un antic edifici mig enderrocat per cobrir-se i esperar que arribessin els altres. Segurament però el radar els detectaria en pocs segons i enviaria el senyal que els guardes processarien ràpidament. En moments com aquells en què el sistema havia de complir una missió i algú dels de dalt havia desertat, probablement la majoria d’agents estaria en estat d’alerta permanent i hi hauria més personal disponible que mai vigilant. Tenien doncs poc temps i un pla només mig embastat. El Benet suava inoportunament.
— Com a molt hauríem d’entrar en cinc minuts. I cal que l’Eva i el Joel també arribin a temps perquè sols potser no ens en sortirem.
El Benet no gosava parlar. No tenia cap idea clara de com seria l’entrada al recinte. La Samantha els n’havia parlat però tingué la impressió que amb els nervis hauria oblidat tota la informació.
En aquells moments la Samantha intentava convèncer la Lícia de que ell havia d’anar al centre d’internament.
— Però si no en tens les coordenades! — protestà la Lícia.— No és el que havíem pactat amb els altres.
— No recordaran les instruccions que els he donat de com arribar a la sala central! És un recorregut llarg. Es poden perdre pel clavegueram i llavors els localitzaran fàcilment!
La Lícia sospirà fons. Sabia que la Samantha tenia raó.
— No pots sortir ara! No veus que ets fugitiva? Han posat preu al teu cap! La teva imatge circula per tots el dispositius de tots els ciutadans connectats! — el Joan no li hagués dit res a la Samantha si aquesta no hagués insistit. Però ara havia d’impedir que fes quelcom que la posés a ella en perill o a tots els membres de la xarxa.
— Què? — digué la Samantha incrèdula.
El Joel va connectar els avisos del seu dispositiu. En sortia un amb una foto de la Samantha a qui havien descrit com a una terrorista armada i perillosa. S’oferia una suculenta recompensa al ciutadà que aconseguís donar informació exacta d’on es trobava.
La Samantha es posà a tremolar.
— Poden connectar els seus dispositius? Amb ajut d’una càmera jo els podria anar orientant.
El Max i l’Eva en porten una a l’orella.
— l la connectaran?
— Si tenen prou energia sí.
La Samantha abaixà la mirada. Sabia que sense indicacions seria molt difícil que l’equip arribés a la sala on retenien els presos. La Lícia va interpretar aquell gest de la manera correcta i un calfred li recorregué tot el cos. Aquella missió els portaria a tots a la perdició. Ella estava condemnada de tota manera però la seva filla, el Joel, el Benet i els altres no. I tot i així es feia indispensable pensar en els ciutadans tancats a les cloaques. Encara que no els coneixes n’eren molts i havien d’intentar ajudar-los. Era el seu deure però era també una bogeria.
Dintre el refugi els agents de seguretat que havien arribat de reforç s’havien aplegat dins l’entrada de la sala principal i se sentien anxovats. Ni ells mateixos sabien com ocupar el seu temps en aquell espai sense al·licients, sense aire i sense natural. Per passar l’estona jugaven a cartes però les males vibracions d’aquell indret inhumà els estaven alterant els nervis.
— Estàs fent trampes malparit! — digué uns dels cinc jugadors.
— Demostra-ho! Que guanyi diverses vegades consecutives no vol dir que faci trampa. Senzillament jugo millor que tu mitja merda!
— Ei! Calmeu-vos que només és un joc. — Digué un dels vigilants que ja feia anys que treballava a la cel·la. — L’ambient us està afectant, però ja us hi acostumareu.
— Jo no penso estar-me aquí gaire més temps! — digué el mateix que havia acusat al company de fer trampes.
— I què faràs? Fugiràs? — digué el contrincant guanyador en to sorneguer.
Els quatre vigilants esclafiren a riure i el vigilant jove se sentí atacat. Era realment un càstig haver d’estar tancat amb aquells individus. Havia de pensar en una manera per lliurar-se d’aquella tasca o acabaria donant cops de puny a algú. De sobte veié com s’encenia el llum vermell del taulell de control.
— Una comunicació! — exclamà.
— Apa vinga! No canviïs ara tu de tema! — digué un dels veterans de la sala de vigilància.
— No. Va de debò!
El veterà girà el cap i albirà el llum amenaçador cridant-los la atenció. Tots van emmudir però els crits dels presoners seguien sent encara eixordadors i se’ls clavaven encara més dins el cervell. Un dels veterans anà cap al taulell i activà el missatge. El seu rostre es tornà tan ombrívol que els companys notaren el seu grau de torbació. Quan acabà d’escoltar el missatge teclejà quelcom. Llavors romangué mut durant uns instants. No gosava aixecar la vista per mirar els companys. Els quatre agents asseguts a la taula estaven a l’expectativa però tots intuïen que aquell senyal d’alarma no portava res de bo. L’agent que havia rebut el missatge caminà abatut cap a la taula i digué en veu trèmula.
— Tenim ordres de tancar les comportes anteriors i posteriors a la sala i marxar abans d’obrir la comporta de les aigües de tractament de residus.
— Però això els ofegarà a tots!
Una llàgrima rodolà sobre la galta de l’agent portador d’aquella ordre. Es tragué una ampolla de la jaqueta i se la begué sencera. Era l’elixir.
— Hem de ser prou ràpids nosaltres també perquè no sé segur si la comporta d’aquesta sala aguantarà tanta pressió i hem de trobar la sortida a temps.
Els cinc agents es miraren els uns als altres i llucaren els presoners. «Potser millor morir que viure en condicions inhumanes durant suficient temps per perdre el cap» Pensà el noi que acusà el company de trampós. I tanmateix una espurna de sentiment li esquinçà el cor. Com podrien viure tots ells després de complir les ordres? No seria millor que la porta de seguretat cedís i se’ls endugués també a ells?
— Companys. Ara us explico el procés. En una hora com a màxim hem d’haver-ho fet tot. Qui arribi primer a l’exterior haurà d’informar de la finalització de la tasca.
— Si hi arribem, voldràs dir…
— Sí que hi arribarem. — Digué l’agent que havia comunicat les ordres. I espero de debò que siguem tots.
Mirà un altre cop els presoners. S’havia familiaritzat amb les cares i el capteniment d’algun d’ells. Quelcom li deia que ell no voldria sortir a l’exterior. Un sistema que ordenava l’extermini de tanta gent no podia ser bo i no desitjava seguir més ordres.

Aquell mandat els havien deixat a tots tan atordits que cap d’ells es va adonar que també s’havia encès un altre llum vermell del panell de control. De fet, només havia fet pampallugues uns instants i s’havia apagat de nou. Fora el Benet i el Max ja havien sortit del vehicle perquè l’Eva i el Joel també havien arribat. Es van saludar ràpidament i van avançar cap a la porta que el Max va desactivar fàcilment. L’entrada s’obrí i els quatre es van sorprendre que encara no hagués aparegut cap agent de vigilància a la zona.
— És molt sospitós. — Digué el Benet a qui seguien els androides.
— No tenim temps per pensar-nos-ho gaire. — Digué l’Eva tot tocant-se l’orella. — Samantha. Som dins. Si no recordo malament hem de seguir recte oi?
La Samantha respongué d’immediat dient que sí. Avançaren gairebé corrents fins a trobar una bifurcació. Un cop allà la Samantha digué que havien d’agafar el camí situat a la dreta. La foscor els feia veure-hi malament i a més la fortor era irrespirable però el que més els amoïnava era no haver trobat ningú encara seguint-los.
— Potser els han traslladat a un altre amagatall? — va dir el Max.
— No crec que hagin pas tingut temps. — Digué l’Eva.
Mentrestant els agents de vigilància discutien sobre la seguretat de la comporta.
— Si obrim la comporta de les aigües residuals i tanquem la que ens comunica amb la sala de reclusió dels presos, quina probabilitat hi ha que aquesta d’aquí no cedeixi? — digué un dels agents que havia estat enginyer.
— No sabria respondre la teva pregunta. Hem rebut l’ordre i l’hem de complir. — Hi hagué una pausa i seguí.— Teòricament.
Tots es van mirar perquè estava molt clar què volia dir l’agent.
— Veniu! —digué ell indicant-los que anessin tots darrere el panell. El veterà assenyalà amb el dit un dels botons. Aquest obre la comporta de seguretat però hi ha una roda que s’ha d’anar a afluixar a la mateixa porta manualment. Un de nosaltres hi ha d’anar. Quan arribi aquí podrem prémer el botó. La sala no s’inundarà d’immediat i per això tenim uns cinc minuts per sortir d’aquí un cop haguem tancat la porta darrere nostre. Algun voluntari per girar la roda. Millor que hi vagin dues persones. El silenci dels agents contrastava amb els crits desesperats d’algun dels presoners. Aquell emmudiment estava donant una avantatge immensa als quatre intrusos que avançaven segons les instruccions de la Samantha i seguits pels fidels androides.
De nou un llum vermell s’encengué a la sala de vigilància. Les altes esferes demanaven comunicació amb els vigilants. El veterà polsà el botó i una veu distorsionada preguntà:
— Trigaran gaire en complir les ordres? Volem que ens facin saber d’immediat quan les hagin complert!
— Dos agents es dirigeixen ara mateix a la comporta per girar la roda manualment. Quan siguin aquí i s’hagi activat el botó li ho comunicaré amb immediatesa.
— Que així sigui. No volem perdre ni un minut més.
— Vostè i vostè! — assenyalà el més veterà. — Vagin a obrir manualment la part mecànica de la comporta d’aigües residuals.
Els dos agents es miraren però van deixar la sala sense protestar. Un cop fora un d’ells digué.
—No vull haver de fer el que fem.
— Nosaltres només girem la roda. No serem qui hagi de prémer el botó que aixequi la comporta i per tant no serem responsables directes de les morts.
— Sí. Però no vull fer-ho. I si no girem la roda?
— Molt segurament el sistema de seguretat detectarà que no s’ha fet girar la part mecànica i per molt que premin el botó saltarà una alerta.
— Vols dir?
— Estic pràcticament segur.
— No faré res d’això. No em puc imaginar ser responsable directe de la mort de tots aquests presoners. Com he de viure jo amb aquest càrrec de consciència?
— Amb sobredosis d’elixir. De ben segur que el sistema te’n proporcionarà a dojo després de la missió.
—Seré un drogoaddicte!
— No hi pateixis no seràs tu sol. No he tingut la impressió que a cap de nosaltres ens faci gràcia dur a terme aquesta missió.
— I si obrim la comporta i quan siguem a la sala passa quelcom?
— Què vols dir?
— Que el panell de control s’espatlli per exemple. Amb una baralla es podria malmetre. Llavors no podrem prémer el botó i de moment això ja farà que guanyem tots un temps preciós…
— M’agrada la idea. — Digué tot veient la comporta. — Ja hi som. Ara nosaltres complirem amb la primera part de la missió.
Els dos companys van fer girar la roda fins afluixar-la. No va ser una tasca fàcil perquè devia fer temps que ningú ho feia i estava mig rovellada. Quan ja ho havien fet un d’ells digué.
— Corre!
— Per què?
— Per si no ens esperen perquè volen assegurar-se que compleixen la missió.
El noi es quedà pensant en les paraules del seu company. No veia clar què se’n podia treure però va arrencar a córrer també fins a arribar pocs metres abans de la sala de vigilància.
— Creus que pots tornar a provocar el perdedor del joc de cartes? Se’l veia molt susceptible a començar una baralla fàcilment.
— Ho intentaré!
Els quatre infiltrats ja estaven prop de la sala de vigilància. Els capficava ho haver trobat cap vigilant que els saltés al coll. A uns pocs metres de distància els seria fàcil veure’ls si algú enfocava un llum potent en la seva direcció. Però el clavegueram era tan fosc i la sala estava tan il·luminada que dubtaven que algú els veiés. Es quedaren a pocs metres pensant en un pla. Ara ja no es podrien comunicar amb ningú perquè els podrien sentir. Havien de parlar en veu baixa.
— Mireu! — digué l’Eva que havia vist dos persones caminant ràpidament cap a la sala de vigilància. — Haurem d’entrar ara…
— Com? — digué el Joel. Creus que ens deixaran passar?
— Max. Pots desactivar el codi d’autentificació des d’aquí.
— Ho intento.
— I llavors què? — va demanar el Joel.
— No teniu cap pla? — digué el Benet en to d’incredulitat.
— El pla era arribar fins aquí i improvisar…
—doncs fins ara ho estem fent fantàsticament! — digué el Benet amb ironia.
Ells no ho sabien però el transmissor encara funcionava i la Samantha i la Lícia van escoltar aquell fragment de conversa.
— Què vol dir que no tenen cap pla? — preguntà la Samantha espantada.
La Lícia estava blanca al seu costat. Els seus enormes ulls de color mel reflectien sorpresa i basarda a la vegada. La Lícia estava a punt de perdre el seu capteniment serè.
— Era una missió massa arriscada! No els hauríem d’haver deixat sortir…
— No crec que cap de nosaltres hagués pogut viure bé sabent que els presoners estaven condemnats a una mort immediata. — Digué la Samantha.
— Com també ho estava jo! Jo mateixa havia de fer el traspàs d’aquí a no res! Però ningú es mou per una persona, cert?
— Més aviat crec que té a veure amb la manca de resistència dels individus. És fàcil doblegar les persones que lluiten en minoria contra el sistema perquè no representen cap perill. Però en massa poden desestabilitzar el sistema.
Les dues abaixaren la vista. Se sentien impotents perquè no podien fer res absolutament per ajudar a cap dels de l’equip.
— Hem de tenir esperança… — digué la Lícia.
El senyal era molt dèbil i havien d’estar les dues molt quietes per poder sentir quelcom. De tota manera estaven massa capficades per converses. El Joan havia entrat a la sala d’estar i notà de seguida que les dues dones estaven amoïnades. Decidí seure al seu costat i esperar.
L’Eva el Joel, el Max, el Benet i els androides romanien quiets intentant escoltar quelcom que els pogués donar una pista de quan actuar. Sabien que membres d’altres cèdules estaven al corrent de la seva missió i potser els vindrien a ajudar. No obstant seria millor pensar que estaven sols per fer el que encara no tenien ben bé clar que havien de fer. L’únic que feia quelcom era el Max que estava intentant descodificar l’entrada.
— Ja ho tinc! L’entrada està oberta! — digué ell amb alegria però sense alçar massa la veu.
En aquells moments se sentí un terrabastall i intuïtivament tots van córrer cap a l’entrada sense pensar en el pas següent. Els androides seguien el Benet com a fidels majordoms.
Els primers en arribar van ser el Max i el Joel seguits de l’Eva. Van entrar a la sala de vigilància sense cap problema i van trobar dos homes donant-se cops de puny i un va empènyer l’altre damunt el panell de control. El cos d’un dels homes va impactar sobre el maquinari de tal manera que es començaren a encendre i apagar llums. Dos homes intentaven apartar els dos que es barallaven i un s’estava connectant al seu dispositiu potser per de comunicar aquella situació d’emergència. Va ser qui va veure entrar els tres intrusos. De cop un home molt jove que estava dret i sostenint un altre pel coll, va deixar el contrincant en un moment de distracció i aquest va aprofitar per reincorporar-se i endegar-li un cop de puny. El jove, que encara estava dret, va trontollar i per no perdre l’equilibri es va agafar a la paret on hi havia una palanca vermella. El noi que li havia pegat el cop de puny estava davant seu i li va clavar un segon cop de puny i el jove va caure voler-se repenjar a la paret i es va agafar a palanca vermella que va cedir immediatament. Llavors uns llums verds es van encendre a la sala de reclusió i hi hagué un soroll molt fort i els barrots que separaven els reclusos dels vigilants van aixecar-se amb ràpidament. Els presoners que estaven més prop de la sortida ho van veure i dos d’ells van cridar «la porta s’ha obert!» i van començar a córrer en direcció a la sala de vigilància que no estava tancada. Llavors tot va passar a tal velocitat que cap de les persones del soterrani va tenir temps de processar els fets. Els presoners van començar a eixir, el Joel i el Max van accelerar el pas cap a la sortida. En veure el Benet li digueren «marxem afanya’t, anem al vehicle amb els androides!» El Benet només entengué què passava quan veié de cop desenes de persones donant-se empentes per sortir de la sala. Únicament un dels vigilants romangué dins la sala de vigilància juntament amb un altre agent. Va prémer el botó d’obertura de la comporta d’aigües residuals pensant que al cap i a la fi tots havien complert les ordres que els havien donat però hi havia hagut un contratemps. Llavors ell també va dirigir-se cap a la sortida tot cridant:
« Si voleu sortir m’heu de seguir!» i quan es girà veié que efectivament molts dels presoners el seguien.
A casa del Benet, la Lícia i la Samantha estaven pendents de la transmissió del xip de l’orella de l’Eva. De cop escoltaren un soroll molt fort i confós, tanmateix no acabaven d’identificar què era.
El Joel perdé el seu equip de vista entre tanta confusió. Tot i l’angoixa aconseguí trobar la sortida correcta i va dirigir-se cap al vehicle en què havia arribat amb l’Eva. Aquesta no apareixia. Sortí de nou del cotxe i anà cap a l’entrada però encara hi havia massa gent que avançava cap a aquella gola gegant que els havia engolit feia temps i els havia mantingut presos. El cor del Joel es disparà. No veia l’Eva i començà a cridar amb desesperació el seu nom. Veié el Max que sí el reconegué i s’afanyà a arribar on era ell.
— I l’Eva? I el Benet?
— No ho sé! Ha passat tot molt ràpidament!
Tot just havien dit això que el Benet aparegué seguit dels androides. No corria com els altres però tampoc era lent.
— Pugeu al vehicle de reciclatge i marxeu d’aquí! Ens veurem a casa del Benet quan trobi l’Eva!
Però la gent seguia sortint i ell no la veia. Decidí entrar un altre cop però li va caler obrir-se pas entre tota aquella multitud que s’havia convertit pràcticament en una barrera infranquejable. Potser estava fent una bajanada perquè ella sortiria i no la veuria. Però quelcom li digué que havia de tornar enrere. Agafà forces i seguí pel mateix camí que li era familiar. El terra del subterrani s’estava omplint d’una aigua fètida que el marejava però no tenia temps per pensar. Havia de trobar l’Eva! Quan ja tenia l’aigua que li arribava gairebé al genoll veié el llum de la sala de vigilància anterior a la sala de reclusió. Avançava lentament i com més s’hi apropava més clar tenia que la missió havia estat un suïcidi. Però en arribar hi veié l’Eva parlant amb un dels vigilants.
— Ens en sortirem! Vingui amb mi!
— No puc! He de dir que he estat jo el responsable. Tindran un cap de turc i deixaran la resta en pau!
— No es faci l’heroi, sé com sortir d’aquí i on amagar-lo! — això darrer no era cert però havia de convèncer aquell home per poder salvar-lo.
— Eva! — exclamà el Joel!
L’Eva es va girar.
— Joel!
— Sortim!
— Jo em quedo! Algú ha de pagar per això!
— Ningú no ho pagarà! — digué el Joel assertiu. — El sistema està fallant, l’elixir no funciona, la gent s’està revoltant. No ha vist quanta gent hi havia aquí tancada? Vingui que serem o tots o cap.
El veterà abaixà els ulls. Sóc responsable per l’errada dels nois!
— Ningú serà responsable de la caiguda del sistema. S’ha enfonsat per si sol.— digué l’Eva.
L’home finalment es mirà els peus. L’aigua ja li arribava per sobre dels genolls.
— Si no ens anem ràpid, no caldrà pas que ens preocupem de res més!
I l’home finalment va anar cap on era el Joel.
— Ens hem d’afanyar. La porta de l’exterior es tancarà automàticament per evitar fuites dintre d’uns pocs minuts.
I tots van avançar amb cames feixugues i inhalant aquella pestilència fins trobar la sortida. El darrer tram feia pujada i els va costar però tan bon punt van ser fora l’Eva i el Joel es van abraçar.
— Vostè ve amb nosaltres! — digué l’Eva. Estarà en seguretat!
En aquells mateixos moments veié com un gran nombre dels presoners que havien sortit s’havien apilat no gaire lluny de l’entrada del centre de reclusió. Les alarmes dels arbres de la ciutat començaren a fer pampallugues i de cop se sentí una sirena. Miraren enlaire en notar que la llum natural s’esvaí de cop. Unes avionetes sobrevolaven el refugi una bomba caigué prop del grup de presos tot causant el pànic i la fugida de tothom.
— Al vehicle! — digué el Joel agafant l’Eva per la mà.
El veterà els seguí i en arribar al cotxe també hi pujà. El Joel va prémer l’accelerador mentre observava amb espant les cares de la gent. Tots corrien amb por de que caigués una segona bomba. El sistema estava atacant amb violència perquè havia perdut definitivament el control.

El Benet i el Max van arribar els primers. La Lícia era a la sala d’estar amb la Samantha a qui li havia hagut de fer una infusió perquè se la menjaven els nervis. El Joan no parava de comunicar-se amb membres d’altres cèdules de tot Arda I. Pel que semblava el sistema no només havia fallat de manera localitzada sinó que el problema era global. Tan bon punt la Lícia veié el Benet va anar cap a ell per abraçar-lo i li demanà on paraven l’Eva i el Joel.
— Els he perdut a la sortida però crec que estan bé. Suposo que no trigaran en arribar. — No n’estava segur del tot perquè l’atac aeri els havia agafat tots per sorpresa.
— Què està passant?
—El sistema ha perdut el control sobre la majoria de ciutadans. Feia temps que l’elixir havia deixat de funcionar per a molta gent i sense la droga el règim no és sostenible. No es pot eliminar la llibertat ni la voluntat de la gent sense oferir-los felicitat eterna. L’estat d’acontentament que provocava l’elixir va quedar eliminat i per tant, amb el cap clar, la gent ho veu tot diferent.— Digué la Samantha.
— Però fa mesos que s’anuncia una nova formulació de l’elixir. N’hem vist els cartells per tot arreu! — Digué la Lícia.
— No deu haver funcionat. O bé no han pogut crear un elixir segur o bé quelcom està impedint que l’elixir faci el seu efecte. — Conclogué el Joan.
— És un virus. — Digué la Samantha. En aquells moments tots la miraren atentament. — És informació confidencial però tan se val. Hi ha hagut una pandèmia i els infectats pel virus es converteixen en immunes a l’elixir. El virus s’ha escampat tan ràpidament que no ha estat possible trobar-ne una vacuna o aconseguir una reformulació de l’elixir suficientment ràpidament. L’administració no podrà aturar la voluntat o no voluntat a submissió per part de tanta gent.
En aquell moment es connectà el dispositiu i l’Eva i el Joel i van entrar a l’edifici. Tots esperaven amb impaciència que s’obrís la porta del pis del Benet. Finalment la parella aparegué somrient. El Joel portava el braç embolicat. La cara de l’Eva s’il·luminà en veure la seva mare.
Les dues dones es van abraçar mentre el Benet s’acostà al Joel per demanar-li què li havia passat al braç.
— En esclatar la primera bomba una dona ha caigut al terra i jo he sortit del cotxe per ajudar-la a pujar al nostre vehicle. I llavors ha caigut una segona bomba i ha rebentat una font propera i els fragments de pedra m’han impactat. Res de l’altre món però sagna una mica.
— I la dona?
— La dona i un dels agents de vigilància que havien pujat al nostre cotxe han preferit seguir el seu camí a peu. Suposo que aniran a buscar les seves famílies…
— El sistema ha perdut una batalla momentàniament. És obvi que l’administració d’Arda I no estava preparada per una situació d’emergència així. — Digué la Samantha. Però ens hem d’organitzar perquè no es deixaran vèncer fàcilment i voldran reconquerir el poder perdut.
— Com saps això del virus? — demanà el Joan escèptic.
— Tinc una amiga que treballa al laboratori. Normalment això és secret però ningú és capaç d’ocultar una informació tan valuosa sobre tot quan pot ser útil als éssers propers.
— Ha estat una indiscreció per part d’ella! — digué l’Eva.
— Cert. Però quan quelcom ens preocupa és molt difícil i feixuc portar la càrrega tot sol. Sense l’elixir som humans. I a ella ja li havia començat a fallar. Com a mi…
— I ara què? —Demanà la Lícia.
De cop el Joan, que seguia en un racó de la sala d’estar comunicant-se contínuament, digué:
— La gent ha sortit en massa i es dirigeix cap a les oficines de l’administració central. I no només està passant aquí sinó també a altres indrets d’Arda…
— Què volen? —demanà la Samantha.
— No ho sé. De moment només sé que a diverses grans ciutats d’Arda la gent s’ha aplegat davant dels òrgans d’administració i reclama un canvi de vida i llibertat.
La mirada de la Samantha es va cobrir amb un tel d’obagor.
— No te’n alegres? — demanà l’Eva.
— No tinc clar que la gent estigui preparada per a la llibertat. Se’ns ha donat la vida tota feta durant massa temps.
El Benet entrà a la sala amb el Joel.
— Companys! Jo acabo d’avisar als meus amics. Ells ja s’han assabentat de la marxa i volen anar a l’edifici de l’administració. Jo també hi vull anar! Algú em vol acompanyar?
La primera en dir que sí va ser la Lícia seguida del Joel. No van trigar en apuntar-s’hi tots. El Benet també va avisar el Mohit i la Jasmina, la Raquel i l’Elena i el Mirko. Van acordar prop de l’edifici de l’administració. Mentre avançaven pels carrers una sensació d’eufòria absoluta els va anar amarant. La Lícia perquè sabia que el que estava passant li donava un temps més de vida, el Benet perquè sabia que no perdria la Lícia i que podia pensar en nous projectes al seu costat. La Samantha no seria una fugitiva. L’Eva i el Joel potser no haurien de decidir entre tenir fills o seguir amb la seva lluita. Caminaven enèrgicament i cada cop més gent sortida de les seves cases i s’afegia a la gernació que s’havia acumulat al carrer. El Benet es volgué aturar un moment per besar la Lícia:
— Saps que no em perdràs de vista fàcilment ara oi? Tu i jo tenim moltes coses a fer!
La Lícia rigué enjogassada.
— Tu i jo rai que crec que seguirem tenint feina! Però què farà la Samantha?
— És una noia molt espavilada. Ja trobarà quelcom!
Trigaren dues hores i mitja en arribar a l’edifici de l’administració. Els va ser molt difícil localitzar els amics perquè en la multitud no es veia ningú i ja no quedaven punts estratègics per trobar-s’hi. El Benet es connectà al dispositiu.
— Són a l’altre banda, gairebé al costat de l’edifici. No crec que ens sigui possible obrir-nos pas…
— Els veurem quan la gent hagi començat a marxar cap a casa.
De cop una potentíssima llum va enlluernar els ciutadans i instintivament el Benet va abraçar la Lícia per protegir-la.
— Mireu! — digué una veu estranya assenyalant cap al cel.
Fent un gran esforç per mantenir els ulls oberts la gent mirà cap amunt.
— Dispararan! — digué algú prop seu.
Talment com si els ho haguessin demanat, la gent anà emmudint i als pocs minuts només se sentia el motor de les naus voladores que planaven sobre la multitud. La Lícia tremolava igual que l’Eva. Tots temien que hi pogués haver un segon atac. Però llavors uns rajos de llum enfocaren directament la gernació i van anar recorrent-la com si intentessin intimidar-la. Com més enlluernaven la gent més silenci hi havia. Transcorregueren uns minuts que es van fer eterns per tots. La Lícia es prometé que si aconseguien sobreviure aquell moment mai més en el que li quedava de vida s’emprenyaria per una fotesa com ho havia fet sovint. El Benet suava de valent pensant que potser les naus acabarien atacant i que no hauria d’haver animat a ningú a sortir al carrer fins que s’hagués aclarit la situació. D’altra desitjava ser part d’aquella revolució silenciosa que havia començat gràcies a un virus. Al final quelcom tan simple com un virus hauria salvat els humans de seguir sent màquines. De sobte les dues enormes naus es desplaçaren fins al terrat de l’edifici de l’administració i obriren les seves comportes inferiors.
— Estan fugint! — cridà una dona prop del Benet.
Els que van poder enfocaren la càmera del seu dispositiu cap a l’edifici per augmentar la imatge i veure què passava. Efectivament s’estava evacuant els dirigents i agents en cap de l’administració.
—Voldran fugir per organitzar-se de nou! — digué l’Eva.
— Tindrem feina! — digué el Joel. — Hem d’impedir que puguin tornar. Ara hem d’erigir un nou sistema sense ells.
Un altaveu sonà potent.
— Ciutadans! Homes i dones d’Arda! Ens tenien controlats a través dels dispositius i gràcies a ells ens poden seguir controlant siguin on siguin. Destruïm-los!
El Benet i la Lícia veieren de lluny una foguera. Molts estaven llençant els dispositius per alliberar-se de tota monitorització.
— I ara com ens comunicarem? — digué la Lícia.
— Hi ha aparells menys sofisticats que ens permetran mantenir-nos comunicats amb els altres però que no seran rastrejats per l’administració…
La Lícia semblava escèptica. Ella ja no portava el seu perquè l’havia deixat al centre de reclusió però tenia la impressió d’estar despullada sense ell.
— Què et passa? — demanà el Benet veient la cara de la Lícia.
— Em resultarà difícil viure sense el dispositiu, sense que em marquin el camí a seguir…
— A tu? Però si casa teva és un exemple de tecnologia mínima!
— Sí! Però m’anava bé per connectar-me amb els meus!
— No t’amoïnis que hi ha mètodes… No és això el que et preocupa crec.
La Lícia el mirà amb els seus enormes ulls mel.
— És la llibertat. El fet de poder escollir sense control que crec que pot portar-nos a tots a una situació insostenible. Ens complicarà la vida….
— Lícia! No et conec! L’home ha de ser capaç de triar! És part de l’encant de la vida. Pot triar malament i indubtablement molts ho faran. Però no pots privar l’esser humà de la seva llibertat d’elecció només per por que escolli malament. Llavors tu seràs igual que l’administració d’Arda. O és que et semblava bé haver de fer el traspàs a la teva edat?
— No! No gens! Però tinc por del caos que pot arribar ara amb tota Arda I sense control.
— No estarem sense control i sense vigilància. Ja l’organitzarem. Però sí hem de procurar que no ens tornin a furtar el dret a sentir, pensar i actuar a canvi d’una droga que ens redueix a màquines de consum.
La Lícia abaixà la mirada. El Benet tenia raó. Aquell era el moment que ella i el Quim havien somniat plegats durant tants anys. Aquella revolta d’octubre pacífica havia posat punt i final a un sistema equilibrat però injust. No hi havia hagut lloc per emocions fortes ni desajustos a l’Arda I que havien conegut. La vida s’havia tornat monòtona i gris. I tanmateix era cert que aquella llibertat sense monitoratge que l’esperava li feia basarda. La llibertat en general feia paüra perquè significava ser responsable única de tots els esdeveniments de la pròpia vida. Respirà profundament i abraçà el Benet.
— I què et semblaria començar aquesta nova etapa de la humanitat passant la nit a casa meva?
— Que seria perfecte! — digué el Benet tot abraçant-la de nou.
La multitud s’anà dispersant serena i silenciosa. S’havia enderrocat el règim d’autòmats, ara només calia veure què significava ser lliure. La majoria de ciutadans que eren al carrer tenia por i aquella sensació els provocava desassossec. La inquietud havia quedat anul·lada per l’elixir i no hi estaven acostumats i sabien que podia condicionar la vida de les persones. Potser la felicitat de l’elixir es basava en eliminar la por? O era possible ser feliç tenint por? Ho haurien d’esbrinar tots per si sols sense l’ajut del maleit beuratge anomenant elixir.
Els ciutadans s’anaven dispersant per tornar a les seves llars i a les seves rutines però amb la feixuga càrrega de l’autonomia d’acció. La il·lusió del triomf es barrejava amb la sensació de la incertesa. Els homes d’Arda I havien retrobat la seva condició humana perquè havien d’afrontar de nou el repte més gran de l’home: la vida en llibertat.

Per més lectures seguiu http://www.marionamar.com

.

Quatre paraules més per reciclar!

Bon dia el de tots sants per donar-nos un descans i passar una estona amb la família menjant panellets, castanyes i moniatos. Aquesta festivitat, malgrat el seu rerefons trist perquè és el dia en què recordem els que ens han deixat, ens convida a la reflexió, a aplegar-nos en un espai ínfim per donar la benvinguda a la tardor i ens fa sentir que els dies foscos dels propers mesos també tenen el seu encant. A qui no li agrada en un dia de pluja quedar amb els amics i posar-se una pel·lícula a la tele o l’ordinador? Recordo els diumenges de tardor i hivern quan seia amb els pares al menjador i jugàvem al parxís o al monopoli. Fora la meteorologia no convidava a sortir i jo ho agraïa perquè era un moment molt especial ja que finalment teníem els tres temps per fer quelcom plegats.
És curiós que aquesta setmana en què la gent celebra el Halloween jo hagi decidit dedicar altre cop l’entrada del blog a mots catalans. I per què? Potser per rebel·lió mental. Veure tanta decoració de Halloween em fa venir ganes de reivindicar el que és nostre. O potser és perquè fa poc vaig acabar de llegir una novel·la d’Isabel-Clara Simó que m’ha deixat el cor compungit i alterat alhora. La novel·la en qüestió és “T’imagines la vida sense ell?” i és el relat del passat ombrívol d’una dona narrat a través del seu diari personal descobert pel seu fill un cop és morta. Els dos moments de la narració se succeeixen de manera paral·lela i presenten dues visions ben diferents dels fets que s’hi expliquen. Òbviament no vull trencar l’emoció del final per si voleu llegir-lo. És un llibre dels que no s’obliden. Està escrit en un llenguatge planer però ben valencià. D’això un se n’adona quan llegeix la frase que el marit de la protagonista li diu a aquesta poc després de casar-se “ et vull en casa”. L’ús de la preposició “en” i no “a” delata la procedència de l’autora. I llegint aquesta meravellosa novel·la que m’ha posat els pèls de punta, he trobat un parell de paraules que m’han semblat interessants i vull comentar. La primera és un mot que jo coneixia de l’anglès però que no sabia que també s’emprava en català. Es tracta de l’adjectiu “rubicund” que denota la pell vermellosa d’algunes persones. És lògic que conegués la paraula en anglès primer perquè en terres anglosaxones hi ha més gent amb rostres rosats o pell vermellosa que no pas aquí. Per això em va sobtar llegir la paraula a la novel.la.
La segona paraula que ha captat la meva atenció ha estat el verb “anorrear”, que vol dir anihilar o reduir al no res. Malauradament un dels personatges de la novel·la intenta anorrear a l’altre. És un verb amb una significació altament negativa.
I també negatiu és el verb “enravenar” que no havia escoltat o llegit mai fins fa poc. “Enravenar” és el que fan els gats amb la cua quan estan tensos i la posen ben rígida. El verb es fa servir en sentit figurat i llavors vol dir que algú de cop i volta fa un posat tibat i altiu. Ben segur que és un verb que podeu utilitzar freqüentment perquè de gent tibada i encimbellada n’hi ha prou.
El següent mot d’avui que coneixia però que he recordat a través de les meves lectures és “falòrnia”. Una falòrnia és una idea errònia o una predicció sense evidència que es dona com a certa. De falòrnies en el món de la política n’hi ha moltes però prefereixo aparcar el tema durant unes setmanes.
Com que fins ara he escrit sobre tres paraules que, des del meu punt de vista són més aviat negatives, ara en necessito una que m’abelleixi per la seva positivitat. És un altre adjectiu: “adelerat o adelerada” que designa algú que fa quelcom “amb deler” o amb passió. Si una persona fa una cosa “adelerada”, la fa amb desig o vehemència. El deler en català és l’anhel. No sé a vosaltres però a mi la paraula “adelerat” m’enamora. Tot allò que tingui a veure amb la passió i les ganes és benvingut sobre tot perquè penso que és una llàstima viure sense emocions.
Us deixo amb aquestes quatre paraules i amb els panellets suposo. Bona castanyada a tots!!!!!!!

La llebre i la Setmana Santa

IMG-20190410-WA0003[4466]

Queda ja molt poc per la Setmana Santa i amb ella ens arriben uns dies de vacances que tots hem estat esperant amb candeletes. I quan penso en aquest període em venen al cap les mones, les samarretes de màniga curta que treia de l’armari i frisava per posar-me, les catifes de flors del corpus a Tossa i aquell aroma de primavera que fa venir ganes d’estiu. Això és el que em ve al cap quan penso en la Setmana Santa de meva infantesa i l’adolescència. Això i les ganes boges d’aprofitar els primers rajos de sol per perdre el color blanquinós de l’hivern.
Però tot va canviar quan vaig marxar a Alemanya perquè si bé la Pasqua aquí és inestable, allà encara ho és més perquè el sol ni llu encara ni escalfa. Però els alemanys ho compensen amb una simpàtica tradició que fa molt feliços als nens. Va de la següent manera: els pares amaguen pel jardí o en racons de la casa ous de xocolata que, curiosament segons la tradició, porta una llebre. Llavors els nens, o no tan nens, els han de cercar per trobar-los. Això em porta a recordar i parlar-vos d’una de les expressions alemanyes que més sovint vaig sentir quan vivia allí i que és “da liegt der Hase im Pfeffer”, que literalment significa “allí està la llebre en pebre”. L’expressió és molt antiga i s’empra quan una cosa és el rerefons d’una altra. Si jo per exemple em demano per quin motiu una persona ha arribat a un càrrec determinat i llavors algú em diu que resulta que és la neboda o la neta d’alguna persona influent, en alemany la persona que m’ho fa saber em diria “da liegt die Hase im Pfeffer”, que equivaldria a “aquí en tens el motiu”. No cal que pensem que allà el nepotisme no existeix pas perquè no és cert. Angela Merkel ha arribat on és perquè el seu pare, un sacerdot luterà de l’oest, va decidir anar a treballar a l’est i va portar amb ell tota la família. El sacerdot es va dedicar a predicar però també potser a mantenir els seus feligresos a ratlla i això indubtablement va ajudar a la seva filla a accedir a la política i esdevenir mà dreta de Kohl. O algú s’ha preguntat mai com una doctora en física es posà en un partit on els seus coneixements i estudis no lluirien gaire? En fi. Això ja són figues d’un altre paner…
Tornem a la Setmana Santa. Malgrat que és cert que aquí les campanyes publicitàries ens volen vendre vacances i creuers i operacions bikini, he de reconèixer que aquest període no està tan vinculat al consum com a Alemanya. Allí, per primer cop a la meva vida, vaig rebre un regal per celebrar la festa. I és que la societat de consum ens fa ballar contínuament al ritme que li convé a ella, o com diuen els alemanys ens fa “ nach der Pfeife tanzen”, ens fa ballar segons el seu xiulet. Quan podem fer servir aquesta darrera expressió? Doncs cada cop que ens toca fer quelcom a gust d’algú altre. Si a mi per exemple em fan canviar dates d’exàmens perquè als alumnes no els van bé les que tenia previstes, llavors jo ballo al so del xiulet dels alumnes. Si els avis moderns que fan de mainadera gratuïta pels seus nets han de triar anar a les sortides pels jubilats depenent de les necessitats laborals dels seus fills, llavors direm en alemany que aquests avis “tanzen nach de Pfeife” dels seus fills.
I de vegades, perquè la vida diària, la feina i les nostres obligacions no ens deixen temps, acabem posposant coses que volem fer per més endavant perquè no són prioritàries. Estic parlant de coses com poden ser anar a visitar aquell indret que sempre havíem volgut veure, o redecorar una mica casa nostra o tornar a dedicar temps a un instrument. Per aquest fenomen tan usual els alemanys també tenen una frase feta i és “ etwas auf Eis legen” que literalment es podria traduir al català com posar quelcom en gel. Curiosament els anglesos no “congelen” els seus projectes sinó més aviat al contrari perquè quan posposen quelcom diuen “ to put something in the back burner”, és a dir que ho posen al cremador posterior.
Jo, com suposo que molts de vosaltres, sovint he de congelar molts projectes per manca de temps. Per això quan arriben les vacances i encara que siguin tan curtes, em poso contenta com un gínjol perquè potser podré fer allò que mai trobo temps per fer. Aquesta sensació d’alegrar-se extremadament d’una cosa té un verb propi en alemany “frohlocken”. I jo espero que vosaltres ja estigueu pensant en les vacances i us alegreu a l’alemanya “frohlocken”. Per acabar m’agradaria recordar una dita popular de per allí: “Vorfreude ist die beste Freude” que vol dir literalment que l’alegria d’abans és la millor alegria. Prefereixo no pensar que els alemanys volen insinuar amb això que quan el moment arriba, la realitat no és tan bona com les expectatives. Senzillament crec que l’expressió ens recorda que aquells moments de felicitat que experimentem abans que passi quelcom que esperem amb il·lusió són absolutament importants i ens alegren la vida i que ens proporcionen una joia tant o més bona que la que experimentem quan arriba el moment esperat. Jo us desitjo a tots uns bons dies de vacances i evidentment bon temps perquè tradicionalment la Setmana Santa porta sorpreses!

Acaramullar, gernació i gallòfol. Paraules d’allò més adients per l’època nadalenca.

En primer lloc avui vull felicitat l’any nou a tothom! Espero que hagueu començat el 2017 amb bon peu i tota l’energia positiva del món.

Després de l’article sobre el Nadal de la setmana passada avui em venia de gust escriure la primera entrada dels propers 365 dies amb tres paraules que poden ser adients per descriure aquestes festes. Els mots en qüestió són acaramullar, gernació i gallòfol.

El verb acaramullar és un sinònim d’acumular, amuntegar o curullar. Al voltant d’aquestes dates, per exemple, hem vist que s’acaramullaven dues coses probablement. Una eren els plats i gots i copes a les taules de les cases on es feien dinars familiars, i l’altra una pila de regals que, per a les famílies adeptes a les tradicions anglo-saxones, devien estar curosament disposats sota l’arbre de Nadal.

A la nostra societat de consum és molt típic acaramullar coses, sovint innecessàries, però que ens provoquen una sensació fugissera de felicitat. Els que més acaramullen són els col·leccionistes que ho tenen per costum. I què fem avui dia de totes aquelles possessions que ens fan nosa per casa? Tenim tres opcions. O les portem al punt verd, o les venem al Wallapop o les regalem mitjançant Freecycle.

Per si de cas no ho sabeu, hi ha una iniciativa pels usuaris de Yahoo que es diu Freecycle, paraula que s’ha format amb els mots “free” i “recycle”, i que permet desprendre’s de coses que no considerem útils i oferir-les al grup donat d’alta al Freecycle. Cada ciutat gran en té el seu propi grup.

La gent ofereix de tot. Des d’objectes decoratius fins a mobles dels que s’han cansat. Dues vegades hi he vist ofertes de cotxes i força sovint d’electrodomèstics. I per a aquells que no van gaire bé de diners, Freecycle, ofereix la possibilitat de “cercar” quelcom que necessitem.

Jo per exemple no sóc gens amant d’acaramullar objectes que no utilitzo i per això considero que Freecycle és una manera sostenible i ecològica de donar una altra vida a les coses tot i fent un favor a algú. Una alternativa molt pràctica perquè la gent et ve a buscar els objectes a casa i econòmicament interessant perquè estalvia calés.

La segona paraula de la que vull parlar avui és gernació. Es servir en el sentit de munió de gent. Dic que és una paraula que podríem haver fet servir aquests dies perquè pels carrers del centre hi havia una gernació de gent fent les darreres compres nadalenques o, com avui, esperant la cavalcada dels reis mags.

El darrer mot d’aquesta entrada és gallòfol. M’agrada per com sona i perquè afegeix un aspecte afectuós a un adjectiu força negatiu. És un sinònim de gandul. Una persona que s’entrega a la galvana i acaba fent sempre molt menys del que havia de fer o s’havia proposat, és un gallòfol.

I no sé si vosaltres sou treballadors o no però de ben segur que aquestes festes les heu aprofitades per fer ser una mica gallòfols i fer una mica el manta, que de tant en tant ja ens convé a tots! Sobre tot si tenim en compte que avui dia anem cronometrats des de que ens llevem fins que anem a dormir. Aprofitem doncs el descans que ens porten els reis i el cap de setmana que dilluns serà Sant tornem-hi!

El casc i la DGT: Una història inversemblant.

untitled.png

Just abans de Nadal vaig tenir el gran plaer d’assistir a un excel·lentíssim curs de primers auxilis a l’escola on treballo. L’impartia un ex-bomber, membre ara de la Creu Roja, i que porta una ambulància. A més  es dedica a posar al dia a les persones interessades sobre una cosa tan útil i a la que es dona tan poca importància en aquest país com l’ajut immediat no professional en casos delicats. I és que en això, com en tantes d’altres coses, anem a la cua d’Europa. A  Alemanya, per exemple, és completament obligatori per treure’s el carnet assistir a un curs d’unes tres tardes. I un s’ha de reciclar al cap d’uns anys. De la mateixa manera, els professors estan obligats a tenir coneixements de primers auxilis perquè en una aula es considera que el docent és responsable dels alumnes, tinguin l’edat que tinguin.

Una de les primeres coses de les que ens va mentalitzar aquest gran professional a qui li agrada que l’anomenin Monti, és que sempre serà millor prestar ajut que no fer res. Això sí, assegurant-nos primer de que nosaltres mateixos no correm cap ris que protegim adequadament la zona i la persona en perill abans de qualsevol acció. Uns primers auxilis van des d’ajudar de desinfectar una ferida fins a qüestions més complicades com és la maniobra de Heimlich, que porta per nom el metge Heinrich Heimlich que la va inventar el 1974 i que va morir fa relativament poc. Des d’aquest blog li vull donar les gràcies per haver pensat en aquest pas que ha salvat les vides de tanta gent.

El curs ens va permetre aprendre que avui dia s’incrementa espectacularment la possibilitat de supervivència d’una persona amb un atac de cor només fent una reanimació sense insuflacions. En cas de reanimació cardíaca s’ha demostrat que aquestes darreres no són absolutament necessàries i resulten massa difícils de fer quan un no és un professional. No obstant, la reanimació sola ja és el que pot salvar una vida mentre s’espera l’ajut mèdic.

Una sessió de primers auxilis d’unes quatre hores serveix per mentalitzar a la gent de la importància d’actuar per ajudar i perdre la por que ens provoca fer, sense voler, encara més mal a algú que ja està en una situació delicada.

I d’entre les desenes de coses que ens va transmetre el Monti n’hi va haver una que em va arribar al cor com un punyal roent.  Sembla ser que en territori de la Península ibèrica continuem creient en la llegenda urbana que diu que si un motorista està estirat al terra inconscient no li hem de treure el casc. La majoria d’assistents al curs pensava que en cas de fer-ho es podia provocar una lesió irreversible al motorista. Segons es va comentar, segueix escrit als manuals de la DGT, aquells que ens hem d’empassar per aprovar el teòric.

Doncs bé, si un motorista està estirat al terra, un cop ens hem assegurat que ens hi podem acostar sense posar la nostra vida en perill, i si hem comprovat que no és conscient, és absolutament necessari treure-li el casc per fer la maniobra front-barbeta. Aquest pas imprescindible té una explicació molt fàcil. Si un motorista accidentat està inconscient, la mandíbula d’aquest es pot relaxar de tal manera que la llengua cau cap enrere i pot impedir a l’accidentat la respiració. Traient el  casc i fent la maniobra front-barbeta mantenim la respiració de la persona en qüestió i això li pot salvar la vida.

Ara ve la pregunta que ens fem tots: I si traient el casc li provoquem una lesió? La resposta del Monti va ser contundent: La lesió ja la té. Ara es tracta de que aconseguim mantenir-lo en vida fins a portar-lo a l’hospital on ja li tractaran. I té raó. La majoria dels meus estudiants li va demanar que si estava tan clar que li havíem de retirar el casc perquè és un d’un assumpte de vida o mort,  per quin motiu els manual de la DGT continuaven insistint en que no se li retirés el casc al motorista. El Monti ens va assegurar que des de la Creu Roja havien demanat en diverses ocasions a les autoritats de la DGT que es canviessin els manuals. Tanmateix a la DGT li resultava massa car.

Crec que la majoria dels assistents ens vam quedar sense paraules. D’una banda la DGT ens consciencia dels perills dels mals hàbits de conducció per evitar morts, però per altra banda no retiren els manuals anacrònics per qüestions econòmiques. Quina paradoxa! Això mateix ens demostra quin tipus de país som. Una Bananenrepublik com diuen els alemanys, una república bananera i probablement un dels pocs països en què encara circula la llegenda urbana de que traure el casc a un motorista li pot causar una lesió.

Menys d’un 10 per cent de la població espanyola té coneixement de primers auxilis. A Finlàndia el percentatge és d’un 85 per cent.

De cursos de primers auxilis n’hi ha de molts tipus i la Creu Roja en fa regularment. No es tracta d’un caprici sinó quelcom de vital importància i que ens pot fer sentir millor com a persones. És responsabilitat de tots vèncer i superar la nostra por per intentar ajudar als altres. A més nosaltres també podem necessitar ajut en qualsevol moment i per tant és el que hem de pensar quan assistim a aquests cursos “a mi m’agradaria que m’ajudessin, així doncs jo he de poder ajudar als altres”.

Rumieu-ho bé i programeu un parell d’hores per un curset d’aquest tipus. Es pot anar a sopar, ens ho passem bé al cinema amb una pel·lícula, ens permetem entrar a museus i exposicions i pagar entrada, per què no hauríem de voler assistir a  un curset d’aquests que ens fa sentir més segurs per ajudar en cas de necessitat? Jo us puc recomanar anar-hi. I si pot ser amb el Monti millor. El seu sentit de l’humor i la seva didàctica va fer que les quatre hores del curset- que vaig repetir en un dia dues vegades per ganes de tornar-lo a fer- em passessin volant. La ciutadania responsable implica també saber actuar i no només deixar que ho facin les autoritats i per tant cal que ens hi posem tots!!!

LLuna esquinçada

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El vent pentinava enjogassat la superfície fosca de l’aigua en què es reflectia, tota encimbellada, una lluna creixent. La nit era fresca i agradívola vora el mar i el xiuxiueig de les minses ones apaivagava el foc bleïdor que esbordellava l’ànima de la Silvia. Havia d’aprendre encara a fer marrada sense que l’opinió dels mes propers se li clavés com un ganivet. Tancà els ulls i s’endinsà en la melodia del mar que la bressolava incondicionalment. Evocà el tacte del Marc, l’olor de la seva pell i en el pessigolleig del seu cabell sobre el seu ventre quiet. Les sensacions que li deixava la reviscolaven durant dies i per això cercava un moment de pau per repassar-les totes, una a una, i assaborir-les sense cap interrupció. El que més li agradava era el seu tacte aspre i turgent alhora. Tanmateix, la seva olor també la reconfortava perquè li recordava la llenya que cremava a la llar de foc del poble on vivia de menuda. Només hi havia quelcom que li enterbolia la sensació d’assossec que sentia pensant en ell. Intentà apartar aquella reflexió però, altre cop, fou més fort que ella. El seu rostre, el rostre del Marc s’esvaïa de la seva memòria tan bon punt ell sortia per la porta de casa seva.

La Silvia tenia desenes de teories per explicar aquell fenomen cruel. Una d’elles era que potser hi havia quelcom en la cara d’ell que li resultava dissonant. Els ulls verds potser. Sempre li havien semblat de gat. O el nas, més aviat nyaufat. I, de fet, quan s’hi posava, sempre aconseguia fer tornar a la ment cadascuna de les parts de la seva faç. No obstant, no podia acabar el trencaclosques i tornar-li a veure la fisonomia i havia d’esperar la següent trobada a casa seva per fitar-lo directament als ulls i reconèixer-lo. La Silvia sospirà. No es volia esdernegar aquell moment de solitud i pau amb un pensament negatiu. El Marc representava un esquitx d’energia en la seva vida i aquesta no era precisament un pou xarbotant de sensacions.

S’aixecà del terra i espolsà la tovallola. Just enfilava les escales que la tornarien al Passeig Marítim quan sonà el mòbil. Mirà la pantalla i veié que era la seva germana Yolanda. No li venia de gust garlar amb ella en aquells moments. Adesiara en necessitava un respir. La Yolanda era extravertida, es feia amb tothom i portava un ritme de vida ivarsós, amb tot de gent que l’envoltava i una colla d’amics que, com ella deia, eren especials. La Silvia en canvi era callantívola i poc amant de les multituds. No tenia gaires amistats però hi confiava plenament. Era curiós que haguessin arribat a ser tan diferents tot i compartir la mateixa infantesa serena a Begur. La Silvia respirà profundament intentant adverar en l’aroma que percebia el mateix que conegué de la platja del poble. El mar la conhortava quan ella se sentia indefensa davant els envitricolls de la vida. De nou sentí el mòbil però aquest cop era una trucada impertinent. Agafà el dispositiu i veié que era la Yolanda. Probablement només necessitava consol perquè havia tornat a partir peres amb el xicot de torn. En aquest sentit eren també ben diferents i per això la Yolanda no entenia com la seva germana podia viure envescada en una història que no anava ni endavant ni endarrere. La celístia il·luminava la sorra gèlida i intacte. Gairebé ningú seia a la platja a aquelles hores a l’hivern tret dels solitaris, els borratxos o els enamorats. El primers no la molestaven, pels segons era massa d’hora i els enamorats li donaven esperança. El mòbil deixà de sonar i la Silvia el mirà amb recel. No agafar les trucades de la seva germana li semblava una traïció, fins i tot quan pensava que no seria res important. No era diferent aquell vespre, així doncs marcà el número tan bon punt s’hagué tret la galvana de sobre. La respiració de la seva germana semblava alterada i les paraules sortien més o menys ordenades però a batzegades, com si li calgués dir quelcom de bursada. Hi havia hagut un atemptat a Alep, just on el Marc havia anat a fer un reportatge. O no era el lloc on estava treballant en aquells moments? Un seguit d’imatges desendreçades i cridaneres martellejaren el cervell de la Silvia a qui el cor li féu una fiblada, tot començant a bategar de manera foragitada. Un mal pensament li esgaripà l’ànima. I si li havia passat quelcom? Donà les gràcies a la seva germana i penjà acuitadament. Connectà el mòbil a internet per visualitzar les notícies. Aquell acte atroç mostrava altre cop l’avolesa de la que era capaç l’esser humà. La Silvia es posà a tremolar. Era una possibilitat remota però existia. Hagués volgut seure en un dels bancs del Passeig Marítim per contemplar altre cop la lluna. Aquella companya seva havia estat còmplice de les seves displicències i mals moments quan era petita i ara la vetllava tímidament. Allò era quelcom que compartia amb la seva mare. L’astre, que vivia a l’ombra del que anomenaven rei, les captivava i apaivagava les seves afliccions. Ella no es podia pas queixar. No havia viscut, com la seva mare, junyida a un marit que no la tenia en compte en res, que li esbordellava la felicitat amb la seva manca de sensibilitat. No, ella havia triat la solitud ordenada i silenciosa amb el cor ple de l’anhel de qui espera trobar, per fi, una ànima pariona. O de qui té, de tant en tant, un company a qui admira i li dóna uns moments de felicitats escàpols. Com el Marc. O potser era més que això ell? Una lluna esquinçada il·luminava el passeig Marítim, una lluna similar a la que contemplà una nit d’estiu quan els seus pares la trobaren plorant llàgrimes silencioses de cara a la finestra. «Nina, què et passa?». Li hagueren de preguntar vàries vegades fins que la Silvia pogué parar de sanglotar per dir quequejant « és la lluna, me l’han tallada… ». La mare la va abraçar i el pare escalfí en una rialla sincera i cridanera. Ara, una Silvia ja adulta fità el planeta canviant i tancà els ulls. Una calrada d’enuig li encengué les galtes. Com podia ser tan egoista quan tanta gent estava patint? I com podia maleir-se els ossos per la seva relació amb el Marc quan ell representava una espurna de vitalitat en una rutina que s’havia cobert de llangor feia temps? Era massa tard per penedir-se d’haver deixat que ell entrés en el seu cor tot i la seva professió arriscada… Esguardà de nou la lluna, empegueïda per si la veia algú, i les llàgrimes li brollaren lentament. Mig a la foscor, provà de recordar la seva mirada picardiosa i els seus cabells díscols i gruixuts. Els seus llavis dibuixaven un somriure sempre discret, no apte per algú que com ell es dedicava a passejar-se per indrets desconeguts i sovint hostils. Poc a poc, les peces del trencaclosques s’anaren disposant harmoniosament una al costat de l’altra fins que la Silvia adverà el rostre del Mar i desitjà que no tornés a fugir. No li hauria de dir en algun moment el que sentia per ell? O potser ell no ho volia escoltar perquè coneixia el patiment dels qui l’estimaven i s’emparava en una relació “distant”? Una magnífica tàctica del seu cervell allò de no recordar la cara d’algú amb qui només es pot mantenir una relació a mitges. Ho era, si més no, als ulls de la seva germana que no l’acabava d’entendre i de la societat en general, per a la que ella continuava estant sola. L’estimació oculta no comptava i menys en un món que feia deu anys s’havia convertit en un espai virtual on només s’hi existia si es publicava a facebook. Una amistat de xarxa social hagués semblat a la majoria més real. S’entristí en pensar que l’opinió d’aquells que l’envoltaven era, sovint, més forta que la seva pròpia. Ja feia temps que debatia amb si mateixa sobre si la seva relació amb el Marc es podia considerar autèntica. I ni tan sols ella ho sabia. Tanmateix, quan no el veia durant dies, a voltes setmanes, la seva absència la feia endolar-se. Ell existia durant una part de la seva vida només. Potser com la lluna. No la veia les vint-i-quatre hores del dia però tenia la certesa que hi era perquè la tornava a veure de nit. I el Marc sempre regressava. El pànic aparegué de nou amb aquesta darrera consideració. Què passaria si algun dia no ho feia? Un bri d’aire fred li acaronà la cara i li vingué un calfred. Fos on fos esperava que estigués bé, que no l’hagués enxampat aquell atac, ni qualsevol altre al que la terra semblava haver-se avesat. Potser seria més fàcil estimar un oficinista, o un fuster, o un professor, que no tenen professions arriscades. Per què s’havia hagut de fixar en ell?

Mirà d’asserenar-se abans de tornar a casa. Viuria amb l’ànsia al cor fins que rebés un missatge del Marc. I seria feliç quan es tornessin a veure abans que ell marxés novament del seu costat. Hagués estat millor no conèixer-lo? Espolsà aquell pensament de seguida. No. No era millor viure a soles sense ningú amb qui sentir-se viva de debò ni que fos per unes hores. Precisament ell, que veia la mort i el patiment tan propers, necessitava algú a qui tornar per assossegar-se i la Silvia li donava escalfor incondicionalment, sense preguntes ni exigències.

Començava a fer fred i caminà ràpidament tot i no desitjar tornar a casa amb immediatesa. La buidor del seu pis li faria basarda aquella nit. Havia de lluitar contra la por de la incertesa i per això avançà lentament. Ja era tard quan arribà a l’edifici i posà la clau al pany. Un grinyolar familiar la saludà mentre tancava la porta darrere seu. Pujà amb recansa fins al segon pis amb desgana. De cop, una ombra immòbil l’espantà i albirà una figura asseguda a l’escala i, per segona vegada, el cor de la Silvia féu un salt. Lentament el noi anà aixecant el cap que amagava entre els genolls, ajupit com un xiquet indefens. La llum que entrava per la finestra del replà mostra els seus ulls enrojolats i enterbolits per unes vivències que colpejaven l’ànima, i per unes emocions reprimides artificialment. No obstant, els seus llavis esbossaren un somriure en veure-la a ella i estirà un braç per poder agafar-la a per la cintura. Encara arraulit, ensorrà el seu cap a la panxa de la Silvia, que l’agafà amb força.

– T’he trobat a faltar. Necessitava tornar a casa!

Ella s´hi apropà i l’abraçà per sentir la seva flairança salabrosa de nou. I els dubtes que tan sovint els martellejaven s’esvaïren de les seves ments  mentre el món desapareixia al seu voltant, a la claror de la lluna esquinçada d’aquella nit serena, que ho era tan sols en indrets afortunats de la terra…

 

Quatre curiositats sobre l’àrab,

 

20170302_210426.jpg

La llengua àrab pertany al grup de les que el filòleg August Ludwig von Schlözer anomenaria semítiques en memòria del personatge bíblic Sem, que és el pare de les tribus dels Arameus, els Assiris, els Elamites, els lidis i els caldeus. Les semítiques són un grup de llengües de la família afroasiàtica que són parlades per uns 260 milions de persones a l’Orient Mitjà i bona part del Nord d’Àfrica. Entre elles hi trobem l’Arameu, i l’hebreu.

L’àrab com a tal apareix documentat a partir del segle nou abans de Jesucrist i ens en ha arribat una inscripció en nabètic-arameu que data de l’any 328 de la nostra era.

Les llengües semítiques comparteixen unes característiques lingüístiques idèntiques entre les quals anomenaré les més notables. La primera seria una fonètica on hi ha consonants guturals que tan estranyes ens resulten i que tants maldecaps donen als que les volen aprendre. Una segona característica, no exclusiva de les llengües semítiques, seria la dels tres gèneres: masculí, femení i neutre, que tenen amb comú amb el rus o l’alemany per exemple. A més dels tres gèneres, que no és un fenomen aïllat, les llengües semítiques tenen tres números: el singular, el dual i el plural. Això ja ens resulta més curiós perquè no tenim dual en altres llengües europees esteses. El dual és el número que s’empra per designar que un plural és de dues persones i no de més de dues. L’àrab a més posseeix en la segona persona dual i la tercera del dual la distinció entre dual per femení i o dual pel masculí. El resultat d’aquesta complexitat és que existeixen tretze persones a la conjugació. No ens queixem doncs per favor de la famosa “s” de la tercera persona del singular en anglès que resulta una fotesa comparat amb la conjugació de l’àrab.

Les llengües semítiques també es caracteritzen per unes arrels verbals trilíteres, és a dir, de tres lletres. A aquestes es poden anar afegint prefixes i sufixes que donen als verbs una significació d’intensificació, de causalitat, de reflexivitat, etc.

Quan parlem d’aquesta família del grup indoeuropeu i del seu sistema d’escriptura no parlem d’alfabets sinó d’abjats. Un abjat és un sistema de transcripció de fonemes que només fa palesa les consonants i les vocals llargues. Les vocals curtes no s’escriuen en les llengües semítiques. Aquests fonemes són un tema delicat pels àrabs perquè els arabo-parlants no distingeixen correctament entre el so representat per la grafia “e” i “i” ni entre la “o” o la “u”.

Les llengües semítiques a més mostren una especial predilecció per la paranomàsia que és el fenomen que apareix quan repetim elements com en la seqüència “ el narrador narrava”.

La llengua àrab va ser durant gairebé vuit-cents anys una eina de comunicació de prestigi i per això va mantenir una certa cohesió a pesar del vast territori en què s’emprava gràcies al comerç actiu dels àrabs. Cal recordar que van ser ells, dalt dels seus camells i dromedaris, els que van portar molts invents de la Xina fins als seus territoris, i d’allí van arribar a Europa. I és que el camell és un animal que permetia llargues travessies amb una manutenció relativament fàcil i podia carregar també força més que un cavall. On coneix els àrabs com a poble de caravanes i molt hàbil en el comerç i, efectivament, l’activitat comercial els va permetre que la seva llengua es mantingués força similar durant molt de temps.

El punt d’inflexió i començament del declivi va ser el 1258, any en que Bagdad va ser conquerida pels Mongols. A partir d’aquest moment, i a causa de la pèrdua de poder de l’imperi del Al-Andalus, l’àrab comença a perdre’s com a llengua de cultura. Així doncs es va mantenir fossilitzada fins el segle XIX en què sorgeix el moviment renaixentista àrab anomenat “nahda”.

Els àraboparlants de territoris conquerits pels imperis colonials com el Britànic i el Francès van començar a reclamar l’ús de la seva llengua com a signe d’identitat. No obstant, el gran problema per donar l’impuls necessàri a l’àrab era el fet que resultava massa arcaic i que no podia expressar conceptes moderns. Va ser una tasca colossal modernitzar la llengua per tal que pogués transmetre noves necessitats expressives sorgides amb la revolució tecnològica i el progrés social i científic.

Un gran pas per retornar el prestigi a aquest enigmàtic idioma va succeir quan Egipte va declarar el 1863 l’àrab llengua oficial al territori. El 1821 es va crear al Caire la impremta nacional i el 1828 es va fundar el periòdic oficial “al-waqui-u-l-Misriyya” que va passar de ser escrit en turc a ser-ho en àrab. Crec que no cal recalcar com d’important és el paper de la premsa a l’hora d’introduir noves idees, conceptes i també posar de moda certs mots o expressions.

L’impuls decisiu a la premsa en àrab va arribar des del Líban i a mans de cristians. I a partir del segle XIX es comencen a fundar acadèmies de la llengua àrab, la primera de les quals va ser la de Damasc del 1919, seguida per la del Caire, del 1932. El 1972 ja es creà la Unió de Acadèmies lingüístiques Àrabs que intenta assolir consens per tal d’homogeneïtzar l’ús de l’idioma. Amb tots els segles en què l’àrab va ser abandonat com a llengua de creació cultural i les diferents influències lingüístiques a mans dels imperis colonials francesos o anglesos, és més que evident que hi ha una gran diversitat en els dialectes i també en l’ús del lèxic. Per tant la Unió d’Acadèmies afronta una feina titànica per tal d´acordar criteris.

I una de les tasques més decisives d’aquesta institució és la de modernitzar la llengua per adaptar-la a les necessitats expressives contemporànies. Ja havia mencionat anteriorment que la llengua va quedar estancada al voltant del 1258. Conceptes com “ordinador” que han creat altres idiomes com el nostre han passat a tenir diverses designacions en àrab. D’una banda s’ha adaptat una arrel verbal existent “ حسب” –hasaba- en el sentit de calcular i han creat el substantiu “ حاسوب”-husub- el que calcula. No obstant també tenen l’anglicisme “كميوتر” –pronunciat com cumbiuter. Per tant dependrà dels països i del grau de contacte amb Anglaterra que els parlants prefereixin una forma o l’altra. També es pot designar una realitat moderna creant una paraula composta a partir de dues arrels conegudes. Aquest és el cas de la paraula per motocicleta “دراجة نارية” pronunciat “daraja nahariya”, i que vol dir literalment bicicleta elèctrica. D’igual manera l’aspiradora és l’escombra elèctrica. Aquesta manera de produir paraules és força recomanada per la Unió d’ Acadèmies perquè evita una entrada massiva d’estrangerismes a la llengua àrab. La paraula campiona en cosins germans al món àrab és el telèfon mòbil que pot ser “ هاتف الخلوي” –hatif aljalahui” traducció literal de l´anglès “cell phone” o pot ser “ محمول” que sona “mahmul” i vol dir transportable. També se’l designa amb tres noms més l’ús dels quals no està tan estès però que cal conèixer per fer-se entendre avui dia.

Desgraciadament una de les majors dificultats de la llengua àrab és la diversitat en dialectes que fa als aprenents difícil parlar l’àrab del carrer sense aprendre l’àrab “fosha” o clàssic primer que no parla ningú, i un dialecte com a especialització quan ja s’ha adquirit la base.

Això més una enorme complexitat del sistema verbal àrab fan que aquesta llengua resulti tan enigmàtica i confusa. Personalment he de dir que ha trencat amb tots els esquemes que coneixia de les llengües i sóc filòloga. Fins i tot la típica afirmació que el subjecte ha de concordar amb el predicat queda obsoleta en analitzar l’àrab. Aquesta llengua té predilecció per les frases que comencen amb el verb i no amb el subjecte. I quan és així, el verb és sempre en tercera persona del singular. La concordança entre el subjecte i el verb només és de gènere en aquests casos.

I d’entre les mil coses curioses d’aquesta llengua tan antiga també en vull mencionar una altra per acabar amb l’entrada d’avui. La nostra famosa frase de que “neixen, creixen, es reprodueixen i moren” en àrab vindria a ser “neixen, creixen, pareixen i moren”. Ben curiós perquè el fet de donar a llum exclou el gènere masculí d’una frase amb caire universal que es refereix al gènere humà. I és que la societat àrab és, en general, una societat en que les mares i la maternitat es considera vital. Per això les dones perden el seu nom quan pareixen i passen a ser designades com a “mare de “ i darrere s’afegeix el nom del primer fill de la dona.

Ja ho diu un proverbi àrab: “les claus del paradís són sota els peus de la mare”. Això sí, caldria veure com es tradueix aquest amor a la maternitat als països àrabs perquè en general les dones continuen sense tenir tot el poder que els cal… Però això, és clar, ja serà el tema d’una altra entrada…

 

 

El blog de la Mariona Martín

Paraules, aquells embolcalls acústics dels nostres pensaments, aquelles companyes que tenen tantes formes, words, Wörter, слова, كلام. Totes elles tant diferents entre sí i alhora fetes per relacionar-nos amb un mateix món! O no és el mateix? Les paraules són màgiques, són com cançons minúscules que bressolen el nostre estat d’ànim i el delaten tot deixant caure el vel que intentem posar-nos per sortir al carrer. Diuen de nosaltres qui som, d’on som i com veiem el que ens envolta.

Afirma un palíndrom àrab que la virtut està sota les nostres paraules i potser és veritat i són tan poderoses com diu aquest proverbi. A mi sempre m’han fascinat i per això les he anat acaramullant en diversos idiomes i sí, vaig acabar estudiant Filologia a la TU Dresden i les llengües han esdevingut la meva passió i la meva professió. Seguir leyendo